El periodista i escriptor analitza a L’Illa dels Llibres l’obra de l’escriptor gallec i li ret un homenatge.
Fa uns anys mentre preparava la documentació per escriure una novel·la em vaig entrevistar amb en Josep Roca, en Pitu d’El Celler de can Roca, i em va dir una frase que la vaig trobar molt encertada: “Fixar-se en els detalls, cuidar-los i donar-los importància és el que porta a l’excel·lència”. I m’ho deia no només per aplicar-ho al seu sector sinó en tots els àmbits, camps i disciplines de la vida.
Us explico això perquè és el que m’ha passat llegint un autor del qual en desconeixia la seva obra i haig de confessar que l’he devorada just després de la seva sobtada mort. Em refereixo a Domingo Villar, autor de novel·la policíaca i pare literari de l’inspector Leo Caldas. Aquesta obsessió pel detall ja la podeu notar des de l’inici mateix dels capítols. No estan dividits per títols o números. No. En una clara declaració d’intencions, Villar planteja que cada capítol ha d’estar encapçalat per una paraula i les seves diverses definicions. Un detall que no us ha de semblar menor ans al contrari. Una paraula que té molt a veure amb aquell episodi que llegirem. Si anem al diccionari i mirem la paraula detall, diu:
1. Part petita o subordinada d’un tot.
2. Demostració de delicadesa, generositat o estimació.
3. Relació, compte, llista minuciosa, circumstanciada.
4. al detall. En petites quantitats.
Tal com el seu protagonista, Villar era un amant dels detalls, de cuidar-los, de parar-los atenció, de tenir-los en compte i d’enaltir-los. Tota una demostració de delicadesa i generositat cap als lectors. Era de mirar, d’observar, d’escriptura lenta i assossegada. Reposada i reflexionada. De calibrar la importància d’una petita part per entendre bé el tot. De ser molt conscient que en una novel·la, com en una investigació policial, els detalls, encara que ens puguin semblar insignificants, acaben sent determinants tant per l’èxit de la novel·la com per a la resolució del cas. I Villar ho sabia i en sabia perquè ho va portar a la pràctica amb notable encert. I és per això que la seva trilogia – la podeu llegir en català a Columna- amb Ulls d’aigua (2006), La platja dels ofegats (2009) amb adaptació cinematogràfica inclosa, i L’últim vaixell (2019), la minuciositat de la construcció literària, narrativa, investigadora és precisa, meticulosa elaborada i sense escatimar cap detall. Per tenir la visió completa de l’escenari, la seva ciutat natal de Vigo, el mar, les tradicions; dels personatges i de la història que els relaciona.
Amb uns ambients i atmosferes cuidades a l’extrem. Un ritme que va creixent mentre la trama es va descabdellant de mica en mica i et va calant fins a connectar amb tots i cadascun dels detalls que fan que com un trencaclosques es vagi configurant una imatge que no tindrem clara i nítida fins que Villar hagi posat el punt final de la novel·la. Un final on no queda res per lligar gràcies al mestre dels detalls.
Martí Gironell és periodista i escriptor.
Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’ i els àlbum il·lustrats “Un talp al meu jardí” i “Un talp a l’Antic Egipte”.
