Vera, una história de amor y libertad ha estat la novel·la guanyadora i l’escriptora gallega ha estat finalista amb Cuando el viento hable
El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), ha celebrat un any mésla gala del Premi Planeta de Novel·la 2025. En aquesta 74a edició, el guardó ha recaigut per l’escriptor i també televisiu Juan del Val per la seva obra Vera, mentre que l’escriptora gallega Ángela Banzas ha quedat finalista amb Cuando el viento hable.
El guanyador, que s’ha presentat sota el pseudònim d’Elvira Torres, ha descrit la seva novel·la com “una història d’amor vertader en totes les seves direccions”, i ha afegit que “un aprèn a ser lliure quan perd la por d’equivocar-se”.
Vera, una história de amor y libertad narra la vida de Vera, una dona de mitjana edat de l’alta societat sevillana que decideix posar fi a un matrimoni buit amb un marquès. En enamorar-se d’Antonio, un jove d’origen humil, inicia un procés d’alliberament i descobriment personal que trenca amb les convencions socials del seu entorn. A mesura que avança la seva relació, surten a la llum secrets del seu passat que transformen la seva manera d’entendre l’amor i la llibertat.
Durant la roda de premsa posterior a la gala, Del Val ha destacat que la seva obra parteix d’una reflexió sobre les contradiccions de l’amor i la recerca de la felicitat “M’interessa parlar dels dubtes, de tot allò que ens fa vulnerables. Jo reivindico el valor de l’entreteniment, però també la profunditat del pensament. Vull que el lector s’emocioni, reflexioni, fins i tot que pateixi, però sobretot que gaudeixi”, va afirmar l’autor.
La membre del jurat Carmen Posadas ha elogiat Vera destacant-ne la seva aparent senzillesa i la seva complexitat interna “És una novel·la enganyosament convencional: sembla una història d’amor entre una dona rica i un home humil, però amaga moltes capes. Té erotisme, crítica social, humor i, sobretot, una saviesa vital molt intel·ligent i poc convencional.”
El flamant guanyador del Premi Planeta 2025, Juan del Val, ha ofert un discurs ple d’emoció, sinceritat i gratitud, en què ha repassat els seus inicis humils, el sentit de la seva novel·la i la seva manera d’entendre la literatura i la vida.
L’escriptor madrileny ha començat donant les gràcies al jurat per haver triat Vera, una història d’amor com a obra guanyadora i ha felicitat la finalista, Ángela Banzas, amb un somriure: “Espero que ens vagi bé i que li donem la raó al jurat.”
Tot seguit, ha reconegut que encara se sentia incrèdul davant del moment viscut: “És tan sorprenent, tan fantàstic, que sembla una d’aquelles coses que només els passen als altres. La meva vida ha estat plena de moments meravellosos que semblaven destinats a qualsevol altre que no fos jo. Veure’m aquí avui és gairebé un miracle.”
Del Val ha recordat els anys difícils abans de dedicar-se a l’escriptura, quan treballava a les obres. “Van ser anys de pols, de formigó i de fang —ha dit—, i ara, veure’m en aquest escenari, envoltat de llibres i d’històries, és la millor manera d’entendre el que té de màgic la vida: que mai no se sap què pot passar. I d’això també parla Vera: del que és inesperat.”
Una història d’amor, llibertat i contradiccions
El guanyador ha explicat que la seva novel·la és, per sobre de tot, “una història d’amor en totes les seves direccions: amor vertader i amor interessat, que moltes vegades són el mateix amor”. Ha definit la seva protagonista, Vera, com “una dona que emprèn un camí cap a la llibertat i que aprèn a ser lliure quan perd la por d’equivocar-se”.
Del Val ha subratllat que, tot i que Vera té una estructura clàssica i personatges propers a la realitat, el que l’interessava era explorar les zones grises de les emocions: “M’agrada parlar de les contradiccions, del que no s’entén fàcilment, del que és humà. A la vida, i també en la literatura, la perfecció és avorrida; la imperfecció és el que ens fa reals.”
Sobre l’ambientació, ha remarcat que la història transcorre entre la Sevilla aristocràtica i els barris populars de Madrid, escenaris que li permeten contraposar dues maneres de viure i d’estimar. “Hi ha un marquès, un jove de barri, una ferida que no es pot curar, desig, ganes de viure i, sobretot, molta veritat”, ha dit. I, amb un punt d’ironia, ha afegit: “Mai no sé resumir una novel·la amb precisió. Prefereixo que em llegeixin. I quanta més gent, millor.”
“La literatura ha de ser popular, no elitista”
En un dels moments més reivindicatius del seu discurs, Juan del Val ha destacat el paper de Grupo Planeta en convertir la literatura “en un esdeveniment popular”. “Això és el que hauria de ser sempre la literatura: un espai obert per a tothom. Escriure és per a la gent, no per a una elit intel·lectual. Pensar que comercial i qualitat són conceptes oposats és faltar-li al respecte al lector.”
L’autor ha defensat que la seva manera d’escriure busca emocionar sense pretensions: “Jo escric per entretenir, per fer sentir i per fer pensar. Si un lector s’emociona, reflexiona o simplement gaudeix, ja he aconseguit el meu objectiu.”
Gratitud, família i un homenatge a l’amor
Abans d’acabar, Del Val ha volgut recordar aquelles persones que han estat essencials en el seu camí. Ha mencionat la seva editora, Miriam Galaz, a qui ha agraït “perquè gràcies a ella sóc millor escriptor”, i el seu amic David Cebrián, amb qui —ha dit— “hem fet molt camí junts, però encara ens en queda la meitat per recórrer”.
També ha dedicat paraules especialment tendres als seus fills, Juan, Pau i Olivia: “Sense vosaltres no tindria cap emoció llevar-me cada matí.”
Amb la veu trencada, ha recordat els seus pares i el desig de fer-los sentir orgullosos: “Tinguem l’edat que tinguem, sempre som un nen que vol que els seus pares estiguin orgullosos. Espero que aquesta nit ho estigueu una mica més.”
El moment més emotiu ha arribat al final, quan ha dedicat el premi a la seva dona, Nuria Roca, amb unes paraules que han arrencat una llarga ovació de la sala “Sense tu això seria impossible, perquè sense tu res no té sentit. Porto gairebé trenta anys mirant-te i cada vegada descobreixo la sort que tinc. Ets la meva vida. T’estimo.”
Per la seva banda, la finalista Ángela Banzas ha emocionat el públic en presentar Cuando el viento hable, ambientada a la Galícia rural de la postguerra. La novel·la segueix Sofía, una jove criada pels seus avis que arrossega secrets familiars i absències. Un estrany mal la porta a descobrir experiments mèdics ocults i una germana bessona perduda, i amb l’ajuda de Daniel emprendrà un viatge ple de misteri, veritat i esperança. “És una història molt íntima —va explicar Banzas— que parteix d’un record d’infantesa que va marcar la meva manera de veure, sentir i valorar la vida.”
Segons Banzas, la novel·la neix d’un record profundament personal “Quan era nena vaig estar ingressada a l’hospital, i allà vaig descobrir una veritat terrible: que els nens també es poden morir. La meva companya de llit, que es deia Àngeles, va morir, i jo vaig sentir una injustícia immensa. D’aquell record en va néixer la llavor d’aquesta història.”
L’autora ha afegit que volia narrar la història “a través dels ulls d’una nena que viu entre les ombres i els silencis de la postguerra”, posant en valor la imaginació com a refugi contra el dolor i la pèrdua.
Visiblement emocionada, Ángela Banzas iniciava iniciat el seu discurs amb un “bona nit” i un agraïment profund al jurat i als lectors. Ha explicat que Cuando el viento hable és la seva història més íntima, “perquè neix d’un record d’infantesa que —ha dit— ha marcat la meva manera de veure, sentir i valorar la vida”.
L’escriptora gallega ha recordat que, quan tenia només set anys, va estar ingressada a un hospital on compartia habitació amb una altra nena, gairebé de la seva edat, que es deia Ángeles i patia una malaltia terminal. “No entenia que un nen pogués morir —ha reconegut—, i encara avui em sembla una injustícia terrible. La sort jugava a daus: una guanyava i l’altra perdia.”
Banzas ha explicat que, enmig d’aquell ambient de tristesa, va descobrir el poder de la lectura com a refugi. “Anava a la biblioteca de l’hospital i li llegia contes a l’Ángeles —ha relatat—. Ella estava atrapada dins del seu cos, però continuava veient amb altres ulls. Gràcies a la imaginació podia ser una princesa o una guerrera que alliberava pobles sencers.” Aquell record, ha assegurat, va sembrar la llavor de la seva novel·la.
L’autora ha volgut aprofitar el moment per reivindicar el valor de les biblioteques hospitalàries, subratllant que “no només entretinguen, sinó que sostenen i ofereixen una altra manera de viure quan la vida principal s’apaga”.
En parlar de la seva obra, ha explicat que la història està ambientada a la Galícia rural de la postguerra, on la protagonista, Sofía, observa el món entre silencis i absències. “És una història amb intriga i passatges inquietants, però també amb molta tendresa —ha afirmat—. A l’hospital tothom parla una mateixa llengua: la del dolor, la por i la necessitat de consol. Allà tothom és igual; al carrer, massa sovint, només veiem el diferent.”
Tot i la duresa del relat, Banzas ha remarcat que el llibre és també una història d’amor i d’esperança. “Volia que fos una espelma blanca a l’horitzó —ha dit—. Perquè què és l’amor sense esperança, o l’esperança sense amor?”
La finalista ha tancat el seu discurs dedicant el premi als seus fills, Pablo i Aitor, “els meus mestres de vida”, i ha enviat “un petó molt gran a tots aquells àngels als quals els creixen massa aviat les ales”. El públic del MNAC li ha respost amb una de les ovacions més llargues de la nit.
La presidenta del jurat, Luz Gabás, ha definit Cuando el viento hable com “una novel·la preciosa, d’una sensibilitat extraordinària, amb tocs gòtics i molt lirisme”, i ha destacat “la capacitat per combinar poesia, intriga i acció amb uns personatges magnífics, especialment els avis de la protagonista”.
La vetllada, presidida per José Creuheras, president de Grupo Planeta i Atresmedia, ha reunir nombroses personalitats del món polític, cultural i empresarial. Entre els assistents hi havia la vicepresidenta del Govern espanyol, Yolanda Díaz; el delegat del Govern a Catalunya, Carlos Prieto; el secretari d’Estat de Cultura, Jordi Martí; el conseller de la Presidència, Albert Dalmau; l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni; i la consellera de Cultura, Sònia Hernández, entre d’altres.
Més d’un centenar d’escriptors dels diferents segells del grup editorial.
El jurat d’aquesta edició va estar integrat per Luz Gabás, Pere Gimferrer, Eva Giner, Carmen Posadas i Belén López, que va exercir com a secretària amb vot. José Manuel Blecua i Juan Eslava Galán hi van participar de manera telemàtica.
Amb 1.320 originals presentats, aquesta edició ha assolit una xifra rècord de participació, consolidant el Premi Planeta com un dels guardons literaris més prestigiosos del món.
El premi manté la seva dotació econòmica d’un milió d’euros per a l’obra guanyadora i 200.000 euros per a la finalista.
