L’escriptora publica la novel·la “Les que no dormen. NASH”, el segon lliurament del quartet “Les Valls Tranquil·les”.
NASH, “Natural. Accidental. Suïcida. Homicida”. Aquest és el codi que utilitza la medicina forense per determinar l’origen d’una mort en situacions extremes. Aquest acrònim és el que fa servir Dolores Redondo per donar nom a la seva nova protagonista, Nash Elizondo, una psicòloga forense que s’ha endinsat directament en l’univers redondorià.
Dolores Redondo assegura que Les que no dormen. Nash vol ser un homenatge a les “dones que no es dobleguen ni tan sols quan són les víctimes. És un homenatge a la inquietud femenina, a aquella inquietud que durant molts segles va estar perseguida. La dona que es despertava enmig de la nit a l’edat mitjana havia de resar fins que es tornava a dormir. No podia aixecar-se, com feien els homes, per fer tasques de custòdia de la propietat o de vigilància. Se la considerava un esperit més feble i vulnerable al mal. Sobretot durant la nit, si el mal entrava en forma d’idees o de conceptes revolucionaris a la seva ment, la dona havia de dormir, i, si no, intentar-ho. Les que no dormen. NASH (Columna/Destino) és aquest homenatge a la inquietud que moltes hem sentit, a aquelles a qui van ordenar dormir i no ho vam fer. Ens vam quedar despertes”, confessa l’autora.
La novel·la està protagonitzada per la psicòloga forense Nash Elizondo, que es troba a les Valls Tranquil·les de Navarra intentant documentar l’origen d’una llegenda sobre bruixeria a l’avenc de Legarrea. No obstant això, quan descendeix al fons de l’avenc, troba el cos d’una noia desapareguda tres anys enrere, Andrea Dancur, un cas que va commocionar el país sencer i pel qual una dona està complint condemna a presó. Som al març del 2020, i la troballa i les noves pistes obliguen a reobrir una investigació que aquesta vegada es desenvoluparà en dos plans diferents: d’una banda, a través del mètode científic, i de l’altra, mitjançant l’aprofundiment en la psicologia dels implicats i el coneixement dels misteris ancestrals.
Nash Elizondo, que s’endinsa en un territori mític i per moments hostil, comptarà amb ajudes inesperades i es posarà al capdavant d’una estirp de dones que no es dobleguen ni tan sols quan són les víctimes.
NASH ELIZONDO, PSICÒLOGA FORENSE
No és habitual que les novel·les negres comptin amb psicòlegs forenses com a protagonistes. Per Dolores Redondo, aquest és un enfocament “innovador”. A més, afirma: “Nash és la psicòloga dels morts, la professional forense a qui es recorre quan les analítiques i les exploracions habituals en una autòpsia no són concloents. La seva feina és indagar en la ment de la víctima, en la seva intimitat, en els seus diaris, en la seva música, en la seva roba, en les seves eleccions personals, en les seves amistats i en la seva relació amb cadascuna de les persones que envoltaven el seu món”.
Sobre la creació del personatge principal de la novel·la, Redondo explica: “La intenció que he tingut en crear Nash Elizondo ha estat sortir-me una mica de la norma més rígida que ens diu que els protagonistes de les novel·les són sempre policies, inspectors, jutges o, de vegades, forenses. Però no forenses com Nash; ella és una psicòloga forense, un tipus de forense que mai toca un cos ni està a la sala d’autòpsies. Normalment, no assisteixen a les autòpsies habituals perquè, entre els patòlegs amb la inspecció i els químics amb les analítiques, arriben a una decisió.
En ocasions, quan ha passat molt de temps, el cadàver està molt deteriorat o fins i tot hi ha absència de cadàver, però es pressuposa que aquesta persona pot estar morta, és quan entra un psicòleg forense. La seva feina és ser el psicòleg dels morts: fer una valoració de l’estat mental d’aquella persona en el moment i en els dies previs a la seva mort, i, a partir d’això, discernir com podria haver mort”.
L’objectiu de crear un personatge com Nash Elizondo “ha estat trencar amb aquesta part tradicional. Per als policies, és important saber qui i com: qui ho ha fet i com ho ha fet. El mòbil del crim, bé, si l’arriben a saber, perfecte, i si no, tampoc passa res. Sol ser un detall que es presenta al jutge per judicialitzar el cas, però poc més. Hi ha, però, una branca de la criminologia, la victimologia, que estudia les víctimes. Poques vegades, però, s’analitza què estava sentint la víctima. Sovint, fins i tot en documentals o pel·lícules sobre crims reals, la víctima queda en segon pla, i l’important és què pensava l’assassí. Això, justament, ens dóna una altra visió”.
Amb la troballa del cos de la noia, la psicòloga forense “ha establert un vincle extraordinari amb una família després de trobar el cos d’una persona desapareguda fa tres anys. La descoberta ha posat fi a una incertesa que la família havia viscut durant tot aquest temps. Tot i que ja suposaven que la persona estava morta, l’absència del cadàver els havia mantingut en una angoixa constant”, explica Redondo. La tasca de Nash és establir “un vincle de confiança amb les persones implicades i no presentar-se a casa d’algú per exigir-li que parli amb ella. És imprescindible que siguin ells qui decideixin parlar. Aquest enfocament, basat en l’empatia i el respecte, permet entendre millor els fets que envolten la desaparició i el context de la víctima. La troballa del cadàver ha despertat la gratitud de la família, que ara pot començar a comprendre què va passar. El cas exemplifica el paper fonamental de la psicologia forense, no només en la investigació dels crims, sinó també en el suport emocional a les famílies afectades. Nash ha d’establir un vincle amb els implicats, i és imprescindible que siguin ells qui vulguin parlar. Treballa des de la més pura empatia, posant-se al servei de la veritat”.
NOVEL·LA INSPIRADA EN UN CAS REAL
El relat està inspirat en una història real de l’any 2016, quan un grup de recuperació de la memòria històrica, liderat per Paco Etxeberria, un reconegut forense, va investigar una antiga llegenda local. Etxeberria, conegut per casos tan mediàtics com la identificació dels nens del cas Bretón, es va endinsar en un avenc ple de mites i supersticions.
Segons la llegenda, als primers dies de la Guerra Civil, una dona i els seus sis fills havien estat llançats al fons del pou acusats de bruixeria. Redondo confessa: “El poble, amb només 300 habitants, estava marcat per aquesta història. Si fos certa, implicaria la participació d’una gran part de la comunitat. Tanmateix, es descartava que fos una venjança per qüestions polítiques, ja que tots els habitants del poble estaven del mateix bàndol. A més, el marit i el fill gran de la dona suposadament executada eren al front juntament amb altres joves del poble”.
La primera vegada que l’equip va baixar a l’avenc no van trobar els cossos d’aquesta dona i els seus fills, sinó un cadàver recent. Això va obrir una nova investigació i, setmanes més tard, amb l’autorització judicial, van tornar decidits a arribar al fons del pou i verificar la llegenda. Finalment, es van trobar els ossos d’un nen, després els d’un altre, fins a completar el total de sis nens i una dona embarassada de set mesos. Tots els indicis apunten que aquesta podria ser l’execució per bruixeria més recent de la història d’Espanya.
Redondo explica: “Si ningú aporta una altra prova, aquest cas podria ser l’últim exemple documentat d’aquesta brutalitat. Però per a mi no deixa de ser fascinant que jo no hagi d’inventar-me històries, perquè, per explicar les Valls Tranquil·les de Malerreka i Baztan, aquestes històries ja hi estan lligades, tant a la ferocitat humana com a la mística del lloc”.
RETORN A NAVARRA I LA VALL DEL BATZÁN
Dolores Redondo torna a Navarra i a la vall del Baztan. A les pàgines de la novel·la, els lectors habituals de la seva obra hi reconeixeran llocs i personatges coneguts. Per a Redondo, “són petits regals que faig als lectors que han llegit la meva obra”. Nash Elizondo, la protagonista de la novel·la, és la filla de la Dra. Elizondo de l’anterior novel·la. La seva visita al Baztan coincidirà amb Amaia Salazar, amb qui es retrobaran els lectors. “Amaia Salazar hi serà per arribar com a policia on no pot arribar la psicòloga forense”, assegura l’escriptora.
Sempre que li preguntaven a Dolores Redondo sobre Amaia Salazar, l’escriptora responia que “estava dormint”. Ara podem comprovar que ja no dorm i que té un paper a Les que no dormen. Nash. Sobre el funcionament del tàndem Nash i Amaia, Redondo comenta entre somriures: “Crec que ho deixarem perquè els lectors ho descobreixin. Jo crec que funciona molt bé, i és sobretot interessant veure com Nash ha d’afrontar la recerca i com ha d’empatitzar per força amb les persones amb qui parla. Aquest fet li permet mostrar perspectives que un policia no pot veure o abordar”.
Sobre la possibilitat de continuar amb aquest duet en el futur, Redondo diu: “Hi ha totes les possibilitats, hi ha un univers d’opcions aquí”. Però no concreta res més, ja que actualment està immersa en el quartet de novel·les.
UN QUARTET LITERARI: LES VALLS TRANQUIL·LES
Aquest és el segon lliurament del quartet literari Les Valls Tranquil·les, iniciat amb Esperant el diluvi. Redondo explica: “A l’anterior novel·la ja vaig comentar que no volia anomenar-ho trilogia, ni sèrie, ni saga literària. Aparentment, les novel·les no estan unides. L’única relació que existeix és que la Dra. Nash Elizondo és la filla de la Dra. Elizondo, la psiquiatra que apareixia a l’anterior novel·la. I sí, entenc que pot ser complicat d’explicar”.
Afegeix que els quartets de novel·les “no tenen per què estar aparentment units. Hi ha un univers central que el lector va descobrint a mesura que avança en les novel·les. Per posar un exemple, seria com el quartet de Los Angeles de James Ellroy. Entre La Dalia Negra i Los Ángeles Confidencial aparentment no hi ha cap connexió, excepte que estan situades a Califòrnia i a Los Angeles. Ni tan sols els anys són els mateixos, ni els cossos de policia, ni els protagonistes. En el meu cas, hi ha un univers complet que es va completant segons vas llegint les novel·les. A la tercera entrega del quartet de Les Valls Tranquil·les trobareu més coses en comú, i la quarta ho culminarà tot”.
AGRAÏMENT ALS LECTORS
Dolores Redondo assegura que no sent pressió a l’hora d’escriure gràcies al suport dels seus lectors fidels, als quals valora profundament. “Que tingui un munt de lectors que esperen les meves novel·les, per a mi, és una xarxa de seguretat. Fins i tot em permet córrer alguns riscos a l’hora d’escriure, de fer cada vegada més el que em ve de gust”, explica l’autora.
Redondo reconeix que, com qualsevol escriptor, crea amb l’objectiu que la seva obra agradi, però accepta que també es pot equivocar. “Quan escrivim ho fem amb la intenció que agradi molt la novel·la, però també ens podem equivocar. Saber que tens aquests lectors fidels esperant-te, per a mi, és com ser un trapezista i tenir la teva xarxa de seguretat”.
Fins ara, diu amb optimisme, no ha caigut mai del gronxador. “I esperem que puguem continuar gaudint, ells i jo”. Aquest sentiment de confiança i llibertat li permet explorar noves idees i estils en les seves obres, mantenint sempre un diàleg honest i proper amb el seu públic lector.
