L’escriptor i periodista Ricard Ruiz Garzón, autor de ‘Guardians dels somnis’ i ‘Herba negra’ entre d’altres novel·les publica un relat inèdit amb motiu dels 10 anys de L’Illa dels Llibres.
Ull de peix
De seguida he entès que avui tampoc no podria arribar caminant a la cita amb el Jofre perquè creixien ansietats a cada cantonada i les ombres dels arbres feien pudor de cendra humida. M’he dirigit a la plaça per agafar un taxi. Se m’han fet insuportables els renecs afilats i les mirades elàstiques. He entrat al darrer cotxe de la cua i m’hi he ajagut. Hi havia l’aire condicionat i s’hi estava bé. Com en obrir la nevera de la Xefi. Una veu poc amable m’ha preguntat on anàvem. He sortit de la nevera, he obert els ulls i m’hi he incorporat. No ho sé pas, he dit, què té gaire pressa? El taxista m’ha mirat com si parlés swahili. No semblava un home íntegre, lluïa un bigoti sospitós i unes celles sorrudes. M’he esforçat en l’explicació, vocalitzant molt a poc a poc. No-sé-on-a-ni-ré, he repetit, m’ho-pen-sa-ré-i-li-ho-di-ré-tan-bon-punt-em-si-gui-pos-si-ble. De fet, jo sabia que volia anar al centre, a la cita, però he trobat que un home tan poc afable no n’havia de fer res, del Jofre. Per constatar el meu judici, ell ha obert molt els ulls i el bigoti li ha crescut una mica. He volgut ser més amable. Miri, li he dit, tractaré de dir-li aviat, si pot ser avui mateix. M’ha de comprendre, la decisió no és fàcil. Hi ha mil possibles destins i el temps no s’atura, he observat. Al taxista se li ha inflat una artèria del coll que era molt blava. Porto vint-i-un anys rumiant-hi i encara no ho sé, això d’on anar. No voldrà que ara ho resolgui en deu segons, oi? La lògica del meu discurs ha tornat a xocar amb les limitacions d’aquell individu, però no amb la seva increïble intuïció. Ha obert la boca, l’ha tancat, s’ha passat dos dits pel nas i ha preguntat on era la càmera, i al final ha afegit que no li agradava la tele ni els programes per fer el ridícul. A tot això, mirava pertot al seu voltant. M’ha deixat ben astorat. Jo odio la tele, per què no podíem agafar-nos a aquell punt en comú? Per què m’atacava? Tampoc no m’ho ha explicat, ha començat a cridar que volia saber on anava jo, o de què anava, o que si volia anar enlloc d’una punyetera vegada perquè ell estava fart de sonats i no volia perdre el temps. Aleshores no m’he pogut contenir. L’he mirat directe al bigoti i he cridat jo també per explicar-li que anar amunt i avall en un cotxe per tornar cada dia al punt de sortida és una curiosa forma de no perdre el temps, em sembla. Hi he volgut aprofundir, volia fer-li entendre que això de perdre o guanyar temps és absurd, perquè el temps no el perdem nosaltres sinó que som nosaltres mateixos els qui ens perdem en el temps. M’ha semblat oportú matisar-ho i continuar aquella apassionant conversa al fresquet del taxi, però l’home devia ser poc sensible a la reflexió perquè amb prou feines m’ha deixat passar de la tercera frase. M’ha mirat com un boig, però ha estat ell qui m’ha dit a mi, amb menyspreu, boig. La paraula m’ha arribat embolicada d’una bafarada de cafè i anís del Mono, l’home semblava addicte als cigalons. No entenc com la gent pot sucar les paraules en aquestes ferums. Els alés naturals, encara que siguin pestilents com el meu, coincideixen en origen amb la suor o la merda, en l’origen de la lluita entre la vida i la mort. Però la lluita amb productes artificials esdevé revolució i caos. L’home, ignorant de les connotacions polítiques de les seves emanacions, seguia cridant, no sé què deia perquè jo només analitzava com el gas de cigaló sortia de sota el bigoti i mirava d’adoctrinar-me per via nasal. He disparat el meu alè i la batalla, sense protecció i a distància curta, ha estat antològica. He guanyat un cop més, i el taxista s’ha batut en retirada i ha sortit en silenci del vehicle. M’he estirat al seient per gaudir de l’aire condicionat. Però ha estat inútil. Al minut, s’ha obert la porta i una rèplica infecta del taxista, ajudada pel propi taxista, m’ha tret a cops fins al terra de la plaça, on de seguida la gent ha vingut a riure i malparlar. El bigoti, fart d’un amo tan reaccionari, ha cridat amb força per demanar ajut i comprensió, no hi ha dret, no hi ha dret. Jo m’he afegit a la reivindicació, no hi ha dret, però m’han mirat tots amb cara de mal de peus i han anat a perdre’s en la foscor del dia. Un vell amb un bastó de carquinyoli se m’ha apropat i m’ha renyat, i una professora de ballet ha pujat a la font per rentar-se un ull. He entès que tot apuntava al metro, així que he baixat les escales de la plaça i he volgut comprar un passi. A la guixeta, però, una noieta amb cara de peix bullit m’ha dit que per comprar un passi no podia pagar amb targeta. Vagi a les màquines, ha dit. Vinc d’allà, he respost, però les condueixen indesitjables amb bigoti i no hi vull tornar. La dona-peix ha callat. S’ha mirat un peu, ha obert i tancat el bolígraf amb copets sobre la taula i ha tret el llavi inferior fins gairebé tocar-se el nas. Les màquines expenedores, ha dit, allà podrà pagar amb targeta. Ah, he volgut dir, però m’ha sortit: peix. La dona ni m’ha fet cas, deu tenir una memòria de només tres segons.
Ricard Ruiz Garzón 2016
