Barcelona ha perdut una de les seves mirades més lúcides i estimades. Lluís Permanyer, periodista, escriptor i cronista incansable de la ciutat, ha mort als 86 anys, a causa d’un infart.
Amb ell s’apaga una veu que, durant més de mig segle, va saber retratar com ningú les múltiples cares de la capital catalana: la monumental i la quotidiana, la elegant i la irreverent, la que recorda i la que oblida.
Un observador privilegiat
Nascut a Barcelona el 5 de setembre de 1939, Permanyer va estudiar Dret abans de dedicar-se plenament al periodisme i a la cultura. Des de 1966 va formar part de la redacció de La Vanguardia, on les seves columnes van esdevenir una cita obligada per als amants de la ciutat. Amb una prosa clara i refinada, va saber explicar la transformació urbana i social de Barcelona amb una sensibilitat gairebé literària.
El seu estil —irònic, curiós, mai dogmàtic— el va convertir en un cronista únic. Caminava pels carrers amb la llibreta a la mà, sempre atent al detall que els altres passaven per alt. Gràcies a ell, els barcelonins van aprendre a mirar la seva ciutat d’una altra manera: amb més respecte, però també amb més curiositat.
Una trajectòria exemplar
L’any 2012 va rebre el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, un reconeixement a la seva dedicació constant al periodisme cultural i a la divulgació de la història barcelonina. Al llarg de la seva vida va publicar més d’una vuitantena de llibres, molts d’ells amb Barcelona i la seva història com a eix central, però també dedicats a poetes com Sagarra i Brossa, o a artistes com Miró, Tàpies, Dalí i Clavé.
Permanyer és considerat un dels grans cronistes de la ciutat, títol que es va guanyar amb dècades de feina informativa a La Vanguardia, i amb la seva presència habitual en altres mitjans com Cadena SER, TV3 i BTV. La seva veu, càlida i inconfusible, es va convertir en una mena de patrimoni sonor de la ciutat.
L’any 2012 va rebre el Premi Trajectòria de La Setmana del llibre en Català on va assegurar que “Em sento un privilegiat que mai ha tingut la sensació ni com a periodista ni com a escriptor de treballar, sinó que, en les dues branques, sempre m’he divertit molt. I mentre em diverteixi, seguiré. I com que la ciutat de Barcelona no me l’acabaré mai, crec que hi ha corda per estona.”
Una declaració que resumeix el seu esperit vitalista i la seva passió infinita per Barcelona —una ciutat que va estimar sense ingenuïtat i que va saber retratar amb la mesura exacta entre l’afecte i la crítica.
Un llegat generós
Guardonat també amb la Creu de Sant Jordi i el Premi Ciutat de Barcelona, Permanyer va ser reconegut no només per la seva trajectòria, sinó per la seva manera d’entendre el periodisme. Amb la seva mort, Barcelona perd un dels seus grans narradors.
