Un tastet de… ‘Els silencis dels pactes’ de Marc Moreno

Marc Moreno publica la tercera novel·la i ho fa al segell Llibres del Delicte que des de fa uns anys reivindica la novel·la negra i en català.
A Els silencis dels pactes (Llibres del delicte), un empresari ha assassinat una prostituta, el pagament que ha de fer per amagar el crim i el joc brut per legalitzar un prostíbul marquen l’inici de la novel·la que també treu a la llum les corrupcions polítiques i el poder dels mitjans de comunicació.

L’illa dels llibres us ofereix un tastet de la novel·la.

Els silencis dels pactes COBERTA1
L’home arriba esverat a l’oficina, com sempre, i tanca amb un sonor cop de porta. Sembla que va tard, com sempre, i que és incapaç de veure res que no sigui el seu pensament, sempre ocupat amb la feina. Així que no para atenció a l’oficina, tan sols és un dia més, i enfila directe cap al seu despatx, al final del passadís.

No és massa tard, però a aquesta hora, com és habitual, tots els treballadors ja han tocat el dos i no queda ningú a l’empresa. Ni una ànima en cap dels despatxos que hi ha a banda i banda del passadís. L’home se’l fa amb quatre gambades i arriba davant la seva porta. El passadís és tot fosc però a l’últim despatx –el seu és el penúltim–, s’han deixat el llum obert. L’home no té cap intenció d’anar a tancar-lo, va per feina i sempre li falta temps per arribar a tot el que li rutlla pel cap, així que es dirigeix a la cadira de pell que hi ha darrere la taula que ell ocupa. Que paguin la factura, pensa, sinó que hagués tancat el llum, coi de president!

Però l’home s’ho repensa i creu que serà millor fer el petit esforç de tancar el llum. S’aixeca de la cadira de pell, surt del despatx i obre la porta del costat per buscar l’interruptor.
Que collons…?
–M’agradaria poder dir que no és el que sembla, però desgraciadament sí que ho és.

La veu aguda i sorprenentment calmada d’en Salvador Estruch, que es troba recolzat a la taula, no sembla suficient explicació de l’escena que l’home es mira amb incredulitat. L’home emmudeix. I és que el que li agradaria a en Salvador Estruch és que no fos el que sembla, una dona morta al mig de l’últim despatx del passadís. El seu.

Ni l’home ni en Salvador Estruch es mouen. Es miren de fit a fit.
Silenci.

El cos de la dona morta es troba nu al terra amb un rictus de patiment encara pendent del rigor mortis. L’home veu amb claredat unes marques amb la forma d’uns dits al coll del cadàver. En Salvador Estruch, també nu, sap que l’home se n’ha adonat, dels dits marcats al coll, i que seria absurd negar l’evidència.

–Sí, és morta –confirma l’Estruch amb sequedat.

La fredor de l’escena no és incòmoda per a cap dels dos. O això és el que intenten. En Salvador Estruch recull amb certa naturalitat la roba escampada pel terra mentre l’home, palplantat a la porta del despatx, l’observa seriós i en silenci. A l’expectativa. Amb una mirada analítica de tot plegat.

En Salvador Estruch és el fundador, propietari i president de Conectbiz, l’empresa on es troben. Té 57 anys, un cos bronzejat i ben cuidat, un llarg historial d’èxits empresarials a la comarca del Maresme i un altre de més llarg encara pel que fa a les conquestes femenines de dones vint o trenta anys més joves que ell. La noia morta amb prou feines deu ser major d’edat, calcula l’home.

En Salvador Estruch no esborra el caríssim somriure de dentista que es va pagar ja fa uns anys.

–Com l’has mort? –demana l’home.

–Tu què creus? –respon en Salvador Estruch mentre es mira el cos nu.

L’home fa una ganyota d’indiferència. Ni s’immuta. Sent com en Salvador Estruch li explica que la noia i ell són aficionats al sexe dur, que cardaven sovint i que els jocs sexuals acostumaven a ser pujats de to. Però l’home no se l’escolta. Sent que en Salvador Estruch s’excusa dient que el joc d’avui se’ls ha escapat de les mans, però a l’home tant li fan les excuses.

En Salvador Estruch es vesteix mentre continua donant explicacions i relatant els esdeveniments que han propiciat aquella escena de mort. De tant en tant riu, explicant la sensualitat dels jocs que practicaven. El morbo del sexe al límit. Una llàstima! Tot és casual, diu. La mala sort. Volien fotre un clau a l’oficina i ha sortit malament, repeteix amb una sorprenent tranquil·litat. I ara és l’home qui somriu lleugerament amb una enorme indiferència.

–Això és greu, Salvador.
–Ho sé.
–És molt greu, Salvador. És molt greu! –esclata l’home, que per primer cop perd la fredor i indiferència.
–Sí, home, sí, collons, ja ho sé!
–Però què has fet? –demana l’home, que fa un parell de passos i s’apropa a en Salvador Estruch, mostrant uns segons de nerviosisme. Es grata els cabells sense saber què dir.
Esbufega.
–T’has ficat en un bon merder. No és cap broma, això –torna l’home.
–Que no és cap broma? Per qui em prens, collons? –s’exalta en Salvador Estruch.
–No et prenc per ningú, Salvador, no, que va, no és el meu problema jutjar-te, però tu tens un bon merder, aquí.
–Però quin merder dius? Calla ja, home! Aquí no ha passat res!
–Tens un cadàver al despatx.

En Salvador Estruch traspassa l’home amb la mirada mentre s’acaba de vestir i botonar la camisa amb moviments bruscos. Es col·loca tot just davant d’ell amb un parell de gambades. Ara és l’Estruch qui es grapeja els cabells. Un cop. I un altre. Com si volgués pentinar-se els cabells blancs de manera nerviosa.

–Aquí no ha passat res –sentencia l’Estruch amb un xiuxiueig ple de ràbia.
–Em fas partícip de tot aquest merder?
–No hi ha cap merder, collons! Aquí no ha passat res! –torna a perdre els nervis l’Estruch.
L’home fa un parell de passes enrere i surt al passadís. En Salvador Estruch es mou pel despatx, neguitós, esquivant el cadàver del terra.
–Saps que això et costarà molta pasta, oi? –pregunta l’home, quan torna a entrar.
–Puc confiar en tu? –va per feina l’Estruch.
–La meva confiança es mesura en bitllets –respon l’home amb un evident pragmatisme a la veu.
–Llavors ens entendrem –somriu en Salvador Estruch.