Opinió – ‘Una veu gens afònica’ per Andreu González

L’escriptor destaca el poemari ‘Afonia'(Viena edicions) de Núria Domènech

Afonia és el primer recull de poemes publicat per Núria Domènech i Amador (Martorell, 1987), però no pas el seu primer llibre poètic, atès que el 2011 ja va guanyar un premi Vila de Martorell local amb Programari lliure, que no va sortir en paper. Ara, amb Afonia, Núria Domènech s’estrena en el món de l’edició amb Viena gràcies a al Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2015.

Abans d’obrir el llibre, només amb el títol i la portada tempestuosa, el lector pot intuir que es veurà encarat amb poemes sobre la impotència quan hom malda per surar malgrat els embats de les onades de la vida. No s’equivoca. Afonia és un recull en sintonia amb l’arxiconegut poema de Robert Frost “The Road Not Taken”: “Two roads diverged in a wood”, etc. Domènech ha arribat a la conclusió dolorosa que créixer és triar i, per tant, abandonar. Abandonar un instrument, el clarinet, que tocava des de feia molts anys; deixar enrere el cant; sortir, també, si bé temporalment, del país. Per això escriu la poeta: “Amb mirada estrangera / observo / el pany de la meva porta” (p. 18). Renúncies, ferides. Afonia és un llibre en el qual, com va escriure Gamoneda, “arden las pérdidas”, el passat gravita i crema, a vegades de forma devastadora.

Afonia comença amb un poema homònim. En ell, “somni”, “por” i “llibertat” es plantegen com els tres pilars conceptuals sobre els quals cantarà l’autora. Amb veu, però, afònica. A partir d’aquest proemi, se succeeixen quatre parts: “Gemec des de dins”, “Rèquiem en do menor”, “Blues de costa” i “West Side Story”.

La primera secció l’ocupen poemes que parlen, sobretot, de resignació. Una resignació amb ecos del Neruda de “Sucede que me canso de ser hombre”. Per això la set d’absolut és tan gran: “Si és blau, tot el blau”. El poema que comença amb aquest vers, “Promenade des Anglais”, i que palesa la set d’absolut, sona ara amb un accent profètic impensat: es tracta del passeig de Niça on un gihdista va cometre una matança amb un camió el 14 de juliol de 2016, diada nacional francesa. Aquest poema, per la manera com està escrit, fa venir al cap aquelles paraules atribuïdes a Goethe “Llum, més llum” o el Bernardo Atxaga de “La vida que jo veig / anhela els confins extrems, / el desert, la selva i para de comptar”. Contrastos, dubtes, batzegades. I les paraules que, a còpia de repetir-les, demanen rellegir-les, perquè recobrin un significat desgastat per l’ús.

Durant aquesta secció i les dues següents es van succeint els poemes que tracten els desenganys, els desencisos, els recels. En definitiva, de la pèrdua de la innocència. Són significatius d’aquesta pèrdua fragments com ara “No sé si és desig o si és, / premi de consolació, / desig de desig” (p. 24) o bé “silenci empassat” (p. 27). En aquest clima, només els poemes eròtics posen un contrapunt de calma en un mar tempestuós.

La quarta secció representa un cert canvi respecte de la resta del llibre. Si el to fins al moment era fonamentalment intimista, en aquesta part hi ha algun poema cívic, que salta del jo al nosaltres. Aquesta part, i el poemari, es tanquen amb un poema breu que ja es projecta cap al futur.

Formalment, cal destacar l’opció general per l’anisosil·labisme. En alguns poemes, però, Domènech fa servir versos amb el mateix nombre de síl·labes i fins i tot rima. És en aquestes composicions on més es nota l’aptitud d’aquesta poesia per ser recitada en veu alta. Aquest és el cas del poema “En la tempesta”, que comença amb aquestes dues estrofes:

En la tempesta,
com en la festa,
no hi ha recer.

Plouen rialles
mentre tu calles
i fa més fred.

A la pàgina 65, amb “Vora la llar de foc”, el caràcter juganer de la lectura en veu alta arriba al seu punt àlgid, ja que es tracta d’un poema per a tres veus, cadascuna de les quals escull quan entra.

Un altre aspecte formal rellevant és la brevetat: només dos dels quaranta-set superen la pàgina de llargada. La sobrietat general, però, no contradiu el fet que, de tant en tant, les paronomàsies tenen protagonisme en els poemes o fins i tot hi són centrals: íntima/intimidatori, contraccions/contradiccions, massa massa (adjectiu i substantiu combinats), “engrunes de crema que cremen” o provisions/previsions.

Quant als referents, els més prominents són els que es citen, com Vinyoli, Sylvia Plath o Laura López Granell, professora de Domènech a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. També n’hi ha de musicals: The Beatles o Chopin, de forma explícita, o Mozart. De fet, la música serveix per bastir alguns poemes del llibre. Aquest és un poemari d’algú que ha conviscut molts anys amb la música i que parla amb naturalitat de dissonàncies, de música i, és clar, del silenci. D’aquell que deixa respirar i d’aquell que anorrea: “L’impacte estèril del silenci” (p. 45).

Pel que fa al vocabulari, sobta l’ús freqüent de l’argot científic. En algun cas, pot servir a l’autora per explicar-se, ja que, al capdavall, és doctora en Física i per a ella determinats conceptes i paraules formen part de la seva quotidianitat. Ara bé, si formen part del dia a dia del lector ja són figues d’un altre paner. Particularment, no sempre m’ha semblat ben incardinat en els poemes. Filant prim, a més, podríem retreure a Domènech l’ús de l’expressió “dies laborables” (p. 66) en comptes del tradicional “dies feiners” i una certa tendència a l’abús de les paraules “antic/ga” sobre els quals va ironitzar amb gràcia Enrique Badosa en un llibre d’epigrames.

No vull acabar aquesta ressenya sense destacar que el llibre conté més d’un bon poema, d’aquells que, com en podria dir Lluís Izquierdo, perseguiran l’autora tota la vida. Com, per exemple, “Per fonaments”, que es troba massa tapat al mig del llibre i que, pel seu caràcter metapoètic, sobta que no s’hagi situat com a segon del recull:

Per fonaments,
els ossos dels pares.
Per parets,
versos robats.
Per finestres,
forats de l’ànima.
Per foc,
foc.
Així és el refugi
que alguns anomenen
poesia.
En suma, estem davant de l’emergència d’una veu que, lluny d’estar afònica, ja canta amb solidesa. Ja voldrien alguns poetes de més trajectòria poder-ho dir.

Andreu González, escriptor