El periodista i escriptor recomana la novel.la de debut de Miquel Duran ‘Més o menys jo’ publicada per La Galera
Amb el ritme de vida que porto se’m fa difícil llegir tot el que voldria.
I això fa que busqui entre les novel.les curtes les meves lectures. Darrerament entre La pirámide immortal (Planeta 2014) de Javier Sierra, La vida lenta (Destino 2014) de Josep Pla i Paraules a mitges (Rosa dels Vents, 2014) de Blanca Busquets he recuperat el premio Casero de novel.la curta de l’any 2009, Olor de violetes (Amsterdam Llibres 2010) de Josep Campmajó o el de l’any passat Totes les estacions de França (Empúries 2014) d’ Oriol Ponsatí-Murlà.
O 14 de Jean Echenoz de Raig Verd editorial per reviure en el centenari de la Primera Guerra Mundial. Molt recomanables. L’última d’aquestes troballes curtes, intenses l’he tinguda fa ben pocs dies i me l’he llegida entre la tarda d’un dijous i el migdia d’un divendres.
Cap mèrit direu, tractant-se d’una novel.la curta. Cert. Però és que aquesta, com les altres que us he citat que són primes, solen estar dotades d’un fons, d’un fonament que les fa candidates a ser rellegides i a tornar a les seves pàgines per poar-hi idees i reflexions.
Això és el que m’ha passat amb la novel.la de debut de Miquel Duran Més o menys jo publicada 
per La Galera. Una sorpresa agradable perquè aquest noi de Banyoles té una traça per fixar-se i descriure moments de la nostra qüotidianitat que els eleva a una categoria que els fa especial.
Perqué us en feu una idea hi trobareu moments com aquest: “A la tardor, les fulles fan de gasa a les crostes de les roques” o com aquest altre “Al pare li presentes una reflexió de la mida d’un test i t’hi sembra una idea”.
La d’en Miquel és una veu, una visió, molt particular que ofereix una mirada sobre el que ens toca viure cada dia i que em fa pensar en la manera de fer-ho de Jordi Llavina al recull de contes Ningú ha escombrat les fulles (AraLlibres 2008) o el poemari Diari d’un setembrista, premi Ciuta de València publicat per Bromera el 2009. Aquella qualitat per retratar moments que els tenyeixen d’una tonalitat els que brillar en una aparent grisor quotidiana.
Llegeixo que la novel.la curta d’en Miquel Duran va ser finalista al Joaquim Ruyra però per mi ha sigut com rebre, més o menys, un premi.
Martí Gironell
Periodista i escriptor
