0 Flares 0 Flares ×

L’escriptor i periodista analitza a L’Illa dels Llibres, ‘El fuego invisible’ la novel·la de Javier Sierra.


Us en recordeu d’aquella pel·lícula de Jean Jacques Annaud titulada En busca del fuego? Una pel·lícula ambientada en la Prehistòria, exactament en el Plistocè Superior, fa uns setanta mil anys, quan en el Vell Món hi convivien diverses espècies humanes i animals.

Un clan de neandertals – que depenen del foc, el saben mantenir, però no saben com fer-ne de nou-pateixen l’atac d’un altre grup d’homínids que apaga l’única foguera del clan. De cop, el grup se sent tan vulnerable i desvalgut que decideixen enviar a tres homes joves a la recerca d’un foc nou. I evidentment, els enviats quan tornin no només portaran l’anhelat foc sinó que vindran carregats d’idees, arribaran inspirats i plens de coneixements, de novetats que els permetrà avançar.

Us he posat en antecedents perquè el que ens planteja Javier Sierra en la seva última novel·la, premi Planeta 2017 El fuego invisible/ El foc invisible (Planeta-Columna) és justament això: un viatge a través del poder de les paraules per trobar aquell foc invisible, un foc que és allà on es forgen les noves i grans idees.

Una imatge, un tema que per algú com un servidor que es dedica a això d’escriure novel·les- al marge de llegir les dels altres- el trobo molt suggerent i inspirador. I per si no n’hi hagués prou, Sierra fa servir el mite del grial per vestir la seva trama. I direu: coi, doncs potser que ens hagués remès a Indiana Jones i l’Arca perduda on el professor Jones troba la que deien que era el calze o la copa que va fer servir Jesús en l’últim sopar i etc… No, és que no és aquest el referent. Si de cas, hauria de tornar a una pel·lícula d’Annaud basada en una novel·la amb el mateix esperit de la novel·la de Sierra: El nom de la rosa d’Umberto Eco.

Com que Sierra ens agafa de bracet i ens planteja un viatge a través dels símbols i els significats de llibres i codis i pintures i de com els hem d’interpretar per arribar a trobar aquest foc inspirador, cal tenir molt més present l’imaginari de il profesore Eco. I de mostra un botó, o més ben dit, un raonament que comparteixen Eco i Sierra sobre aquest instant fugaç d’inspiració. Tots dos creuen que és com si fos una visió, que et permet encendre l’espurna de la idea que s’acabi abrandant en un gran foc que t’il·lumini i que, de retruc, serveixi per portar llum i saviesa a tothom que hi vulgui accedir. Perquè la paraula, el poder de la paraula és la clau que ho obre tot. I Sierra té un do de paraula, un estil, el que ha desplegat en trames anteriors com a La dama azul, El ángel perdido o El maestro del Prado, i que ens capbussa en una trama que ens farà està més desperts, alerta i amatents a tots aquells detalls que rebem i que formen part de la nostra realitat més quotidiana.

Recordeu que les històries, les bones, les que a part d’entendre ens han emocionat, són aquelles que recordem de tota la vida perquè s’han explicat a la vora del foc, com si aquella escalfor hagués generat en els que explicaven però també en els que escoltaven aquells relats la necessitat de començar la seva pròpia recerca del foc, del seu foc, aquell que li permetés ser únic.

Martí Gironell