El periodista i escriptor reflexiona sobre la declaració de Barcelona com a Ciutat Literària de la Unesco.
Verdaguer va practicar exorcismes durant l’època en què no tenia clar qui havia de ser Verdaguer. Ho va fer abans que Enriqueta Martí, pujés per primer cop a l’efímer casino de l’Arrabassada —on es diu que hi havia una sala de suïcidis amb champagne del car sempre fred— per oferir els seus serveis. També abans que Gaudí i d’altres arquitectes modernistes possesin neguitosa part de la burgesia catalana que veia com uns bojos omplien de bogeries el passeig de Gràcia.
No gaire lluny d’allà (d’on Verdaguer feia exorcismes o els arquitectes donaven forma als seus somnis) Don Quixot va perdre una justa que va tenir lloc a la platja i no pas al passeig del Born. I Daniel Sempere visitava el cementiri dels Llibres Oblidats…
Tot això ha passat a Barcelona, a una gran Barcelona que, a més d’altres moltes coses, és literària i així ha estat reconeguda per la Unesco. Un reconeixement que és l’oportunitat d’explicar, dins i fora, el valor d’una ciutat que, tot i que petita, no té final literàriament parlant: va veure néixer, fins i tot, el Boom llatinoamericà quan Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa eren amics, la qual cosa passava anys després que Rubén Darío intentés curar el seu alcoholisme, sense aconseguir-ho perquè en aquells temps Els Quatre Gats, com ara, eren al carrer de Montsió i és un local que enamora. Barcelona és la ciutat d’una agent que va canviar les condicions en què els escriptors malviuen, de llavors ençà a millor; i allà on es reinventen llibreries cada dia. Quants autors de Barcelona (de la gran Barcelona) i, també, quants altres de més enllà n’han escrit!
La declaració de la Unesco és l’excusa per treure pit i, també, per gaudir de la cultura d’una manera àmplia. Sense interessos ni camarilles. Sense o grans, o petits, o independents. Millor amb tots.
Potser el nomenament no té sentit si no es dona valor al conjunt: a la Barcelona literària tan rica i tan poc reconeguda, que va acollir Sartre, Hemingway, Hans Cristian Andersen, Malraux, Orwell… la Barcelona que relaten Coia Valls, Lluís Anton-Baulenas, Christian Segura, Mari Carme Roca, Sergio Vila Sanjuan, Ildefonso Falcones, Albert Sánchez Piñol o Eduardo Mendoza. Com ho van fer Manuel Vázquez Montalbán, Montserrat Roig o Terenci Moix.
Barcelona és Ciutat Literària de la Unesco. Des de fora s’ha reconegut un valor que s’ha aprofitar.
La cultura necessita suport, potser fins i tot una regidoria pròpia que a l’Ajuntament de Barcelona ara no existeix —les formes són importants, i més encara quan impliquen crear una organització forta—. Barcelona està de moda, sí, però les inèrcies s’acaben: per això és important, de tant en tant, una empenta.
Cultura pot ser turisme (de qualitat) però també és coneixement, valors, respecte i civilització. Tot un repte per a (la gran) Barcelona, per a tots aquells a qui ens agrada somniar, riure, plorar, reflexionar i, en el fons, sentir. Per a tots aquells que som víctimes de la literatura. L’administració ha de liderar, però, passi el que passi, (per no empentar o arrossegar) dependrà de tots.
