Opinió: La novel.la negra i altres mitges veritats

El periodista Aureli Vázquez reflexiona sobre  la novel·la negra.
Fa unes setmanes, durant una Jornada de Novel.la Negra celebrada a Sant Andreu de la Barca, vaig sentir a l’escriptor Jordi de Manuel distingir entre ‘novel.la policíaca’ i ‘novel.la negra’. Em va fer pensar, aquella distinció. M’explicaré.

La primera –la novel·la policíaca– seria, per entendre’ns, un relat d’assassinats, morts i peripècies detestivesques. I punt. La novel.la negra, en canvi, aniria més enllà: seria una narració amb un component social, o ètic, o moral (I amb morts, per descomptat).

Puc estar d’acord o no amb la diferenciació que suggereix l’escriptor. El que a mi m’interessa de veritat és que aposti per difererenciar gèneres. És cert que no té massa sentit ficar al mateix sac els llibres barroers, sense matisos, de sang i fetge, amb aquells altres que proposen debats, que desperten consciències i ens conviden a la reflexió, amb més o menys èxit.

M’agrada la idea de distingir subgèneres literaris. En alguns casos, em sembla molt necessari, senzillament per protegir els bons autors i autores que decideixen evitar el camí més fàcil. La ‘literatura de viatges’ és un cas flagrant. Per allò de l’argumentació ad absurdum, ¿cal posar al mateix sac Joseph Conrad i un autor de guies per a cicloturistes? Amb tots els respectes per a aquests últims, estarem d’acord que no.

Ni tan sols Cela i Espinàs –dos reconeguts viatgers– se semblen gens, i això que ambdós van fer un viatge junts. Un dels dos no va prendre nota de res i va tirar d’arts culinàries per amanir el relat amb una mica d’imaginació. L’altre, en canvi, va prendre nota de tot i va mirar de descriure la realitat a través de converses, xerrades i descripcions. I tots dos van escriure un llibre amb el mateix títol (a veure si endevineu qui és qui).

El mateix podríem dir de la ‘literatura fantàstica’. Mereixen ser a la mateixa prestatgeria les tendres novel·les vampíriques de la família Cullen i els relats de Lovecraft? I què me’n dieu de la ciència ficció? O de la narració històrica?

Un cas ben clar són les anomenades ‘novel·les d’autoajuda’. Si haguéssim de refiar-nos de les seves contraportades les confondríem amb assajos científics, reportatges periodístics o, ja posats, relats costumistes. Ai, si Larra aixequés el cap. Ai, si Josep Pla tingués un micro a una tertúlia matinal… Afortunadament, les llibreries acostumen a posar una mica de seny i delimiten clarament la zona de risc, no sigui que algun lector despistat arribi amb ganes de llegir un bon tractat de psicologia i se’n vagi amb un llibre de ratolins i formatges sota el braç.

Permeteu-me que torni al principi de l’article. No sé si estic totalment d’acord amb Jordi de Manuel en relació a la novel·la negra, de la qual sóc un mer observador. Però, si no la té, reclamo que Madame Bovary figuri als cànons de novel·la negra (com a suïcidi induït), o que Saramago sigui entronitzat com a rei de la ciència ficció per Les intermitències de la mort.

Ah, i pel que fa a Jordi de Manuel, autor d’un llibre titulat Mans lliures, encara no tinc clar si l’hauríem de batejar com a literatura profètica o, senzillament, com a ciència ficció.

Aureli Vázquez, periodista i escriptor. Autor de La Barcelona invisible.

 

1 COMENTARI

  1. Mmmm… interessant article i un tema que sempre m’ha cridat l’atenció. És un tema sense una sola resposta, i la meva opinió és més aviat l’oposada. Les diferències entre autors i llibres són evidents però una excessiva fragmentació en subgèneres té el perill de limitar la imaginació. De fet, el teu propi text es presta a portar-lo a l’extrem convertint a cada autor en un subgènere, cosa poc raonable…

    És freqüent que cadascú de nosaltres senti una més gran o més petita afinitat per un tipus d’història determinada, i suposo que això explica l’origen dels subgèneres i les fronteres ells (fronteres no és la millor paraula, potser), però em sembla més interesant la voluntat de trencar aquestes fronteres que la de fer-les més sòlides.

    Com a lector, jo vinc més aviat de la tradició Fantàstica, a on la tendència a la fragmentació és exagerada. De ben segur que això condiciona la meva opinió. Et (us) convido a llegir un article relacionat sobre aquest tema (no només) que vaig escriure en el seu moment al meu blog. Em sembla una vissió complementària a la que dones aqui: http://ilium.qdony.net/?p=2702.

    Una abraçada i enhorabona per l’article.

Comments are closed.