El periodista Aureli Vázquez reflexiona sobre la novel·la negra.
La primera –la novel·la policíaca– seria, per entendre’ns, un relat d’assassinats, morts i peripècies detestivesques. I punt. La novel.la negra, en canvi, aniria més enllà: seria una narració amb un component social, o ètic, o moral (I amb morts, per descomptat).
Puc estar d’acord o no amb la diferenciació que suggereix l’escriptor. El que a mi m’interessa de veritat és que aposti per difererenciar gèneres. És cert que no té massa sentit ficar al mateix sac els llibres barroers, sense matisos, de sang i fetge, amb aquells altres que proposen debats, que desperten consciències i ens conviden a la reflexió, amb més o menys èxit.
M’agrada la idea de distingir subgèneres literaris. En alguns casos, em sembla molt necessari, senzillament per protegir els bons autors i autores que decideixen evitar el camí més fàcil. La ‘literatura de viatges’ és un cas flagrant. Per allò de l’argumentació ad absurdum, ¿cal posar al mateix sac Joseph Conrad i un autor de guies per a cicloturistes? Amb tots els respectes per a aquests últims, estarem d’acord que no.
Ni tan sols Cela i Espinàs –dos reconeguts viatgers– se semblen gens, i això que ambdós van fer un viatge junts. Un dels dos no va prendre nota de res i va tirar d’arts culinàries per amanir el relat amb una mica d’imaginació. L’altre, en canvi, va prendre nota de tot i va mirar de descriure la realitat a través de converses, xerrades i descripcions. I tots dos van escriure un llibre amb el mateix títol (a veure si endevineu qui és qui).
El mateix podríem dir de la ‘literatura fantàstica’. Mereixen ser a la mateixa prestatgeria les tendres novel·les vampíriques de la família Cullen i els relats de Lovecraft? I què me’n dieu de la ciència ficció? O de la narració històrica?
Un cas ben clar són les anomenades ‘novel·les d’autoajuda’. Si haguéssim de refiar-nos de les seves contraportades les confondríem amb assajos científics, reportatges periodístics o, ja posats, relats costumistes. Ai, si Larra aixequés el cap. Ai, si Josep Pla tingués un micro a una tertúlia matinal… Afortunadament, les llibreries acostumen a posar una mica de seny i delimiten clarament la zona de risc, no sigui que algun lector despistat arribi amb ganes de llegir un bon tractat de psicologia i se’n vagi amb un llibre de ratolins i formatges sota el braç.
Permeteu-me que torni al principi de l’article. No sé si estic totalment d’acord amb Jordi de Manuel en relació a la novel·la negra, de la qual sóc un mer observador. Però, si no la té, reclamo que Madame Bovary figuri als cànons de novel·la negra (com a suïcidi induït), o que Saramago sigui entronitzat com a rei de la ciència ficció per Les intermitències de la mort.
Ah, i pel que fa a Jordi de Manuel, autor d’un llibre titulat Mans lliures, encara no tinc clar si l’hauríem de batejar com a literatura profètica o, senzillament, com a ciència ficció.
Aureli Vázquez, periodista i escriptor. Autor de La Barcelona invisible.