1 Flares 1 Flares ×

L’escriptor i científic Salvador Macip autor d”El joc de Déu’, ‘Hipnofobia’ o ‘Ullals’ publica un relat inèdit amb motiu dels 10 anys de L’Illa dels Llibres.

Salvador Macip Hipnofobia

Avui és l’aniversari. Si no s’ha descomptat, és clar. No, no: ha de ser avui. Les repassa altre cop i li tornen a sortir tres-centes seixanta-cinc ratlles exactes, curosament marcades sobre la fusta. No fa mai anys de traspàs, seria massa complicat, així que tot està en ordre. Ara toquen les preparacions.

Com cada vegada, para la taula. El dinar de festa és totes les fruites que pot arreplegar durant el matí, llet de coco per beure i unes llesques de carn resseca que encara li queden de quan va caçar aquella mena de conill, fa qui sap quant. Es guarda el millor per les postres: un cigar. Mai n’havia fumat, abans, però ara s’han convertit en l’únic extra que es pot permetre, l’única cosa que conserva de la seva vida anterior. Obre la caixa i fa recompte. Encara n’hi queda un grapat, no ha de patir. Amb una mica de sort, potser no arribarà a acabar-se’ls mai.

Foragita aquesta idea del cap: no s’ho pot permetre. S’ha promès viure el present, no pensar mai en el futur, i encara menys en el passat, i ho complirà costi el que costi. La seva estabilitat està en joc. Si ha aguantat deu anys, és gràcies a aquesta mena de normes. Sinó, ja faria temps que hauria perdut el seny i s’hauria llançat al mar, el mar que l’havia portat fins aquí.

S’asseu davant del festí i menja cada peça de fruita amb calma, assaborint-les. Avui no són un aliment, sinó una celebració. Però el millor ve quan acaba. Tot l’any espera aquest moment. S’estira a la platja, encén el cigar i es posa a llegir.

Quan en alguna entrevista li preguntaven quin llibre s’enduria a una illa deserta, sempre li costava triar-ne un de sol. N’hi caldria una caixa sencera. Li sortia una llista d’almenys una dotzena, si s’esforçava molt, mai menys de deu. El que no se li havia acudit era que un dia aquesta situació teòrica es convertiria en realitat, que un dia seria un nàufrag, com el de l’exemple. Per desgràcia, la vida no et dóna temps de preparar-te. No havia pogut agafar-ne cap, de llibre. Ni cap altra cosa. Només aquella caixa de cigars que l’atzar faria que s’encallés a la sorra, al seu costat. Hagués preferit qualsevol alternativa, però no havia pogut escollir.

Aviat va entendre que havia de solucionar el problema. Si no tenia una història per llegir, la crearia. Al cap i a la fi, era la seva feina. Tampoc tenia ni llapis, ni paper, però això era igual: l’escriuria dins el seu cap. Ho recordava d’algun lloc: persones que memoritzaven llibres sencers per evitar que es perdessin. No calia imprimir les paraules per conservar-les.

I això és exactament el que ha estat fent des de llavors. Es passa pràcticament tot un any treballant en la novel·la i, quan l’acaba, la guarda al prestatge uns dies i espera l’ocasió adequada. L’aniversari. És quan, finalment, es permet llegir-la.

Amb l’esquena sobre la sorra calenta, el cigar a la boca i els ulls tancats, assaboreix cada plana de la seva nova obra, cada paraula, cada coma, fins que ja no n’hi queda cap, recordant com li agrada això, com és d’important per a ell poder perdre’s unes hores en un text i traslladar-se a una realitat imaginada. Immediatament després, es posa a preparar la següent.

Quan enllesteix la d’aquest any, torna a la cabana i es mira la seva estimada llibreria. Ja hi té deu novel·les invisibles. D’alguna n’està especialment orgullós. L’última, per exemple, li ha quedat força rodona, pensa. Però està convençut que la propera serà la millor de totes. Ja té ganes de començar a treballar-hi.

SALVADOR MACIP, 2016

 

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here