Què hi ha darrere d’una gran novel·la? Manies, rituals i petites històries que ens revelen el costat més humà —i sovint insospitat— dels escriptors que han marcat la literatura.
Hi ha qui diu que els escriptors són éssers estranys. Que viuen tancats, que parlen sols, que s’obsessionen per detalls absurds. I potser sí. Però, alhora, darrere d’aquests hàbits peculiars, hi ha persones —amb pors, manies, rituals, dies bons i dies dolents— que intenten entendre el món a través de les paraules. I potser és això el que ens fascina: no només el que escriuen, sinó com viuen, com pensen i, sobretot, com es construeix aquesta vida silenciosa que alimenta la seva obra.
Fa une setmanes, l’escriptora Núria Pradas assegurava a L’Illa dels Llibres “Considero, com deia Agatha Christie, que els escriptors som uns éssers plens de manies”. A partir d’aquesta reflexió, hem recollit 20 històries. No són biografies, ni són anècdotes sense més. Són petites finestres a la part més humana dels escritpors i escriptores.
Quan escriure és una obsessió (i també una bogeria)
Comencem amb Honoré de Balzac, que bevia tantes tasses de cafè que avui cap metge ho permetria. Fins a 50 al dia, per poder escriure durant hores i hores. No dormia gaire, corregia fins a l’extenuació, i veia l’escriptura com un ofici gairebé religiós. Era un fanàtic? Potser. Però també un apassionat, un obsés de retratar el món que l’envoltava amb precisió quirúrgica.
Haruki Murakami és un altre cas de disciplina radical. Escriu de matinada i, després, corre deu quilòmetres o neda una hora i mitja. Cada dia. Per ell, crear no és qüestió d’esperar la musa, sinó d’entrar en una mena de ritme mental, gairebé hipnòtic, que només s’aconsegueix repetint, repetint, repetint.
I Virginia Woolf? Ella escrivia dreta, com qui planta cara al món. No era només una qüestió de comoditat, sinó de posició vital. També ho era per Ernest Hemingway, que treballava dempeus, amb màquina o a mà, amb el cos tens i l’horitzó mental clar. Per ell, la força venia de començar aviat i deixar sempre una frase per acabar l’endemà. Un truc senzill, però brillant.
La soledat, aquesta aliada desconcertant
Hi ha autors que necessitaven silenci absolut per escriure. Literalment. Proust va tapissar una habitació amb suro per evitar qualsevol soroll. Escrivia de nit, quan tothom dormia. La seva obra, una exploració fascinant de la memòria i el pas del temps, també és fruit d’aquesta solitud escollida.
Mercè Rodoreda, després d’un exili dolorós, va trobar la pau a Romanyà de la Selva. Allà, envoltada de flors i silenci, va construir una literatura delicada i potent. Feia créixer gessamins i, quan tothom callava, evocava la vida interior dels seus personatges amb una bellesa que encara avui ens emociona.
També Toni Morrison escrivia quan el món encara no havia despertat. L’alba, per ella, era un espai sagrat: ni soroll, ni interrupcions, només aquell moment fràgil entre el somni i la realitat. D’allà en sortien històries que sacsegen.
Supersticions, rituals i altres meravelles
Alguns escriptors conviuen amb les seves neures com si fossin companyes de viatge. Truman Capote, per exemple, no començava ni acabava mai res un divendres. Mai deixava tres burilles al cendrer. I escrivia estirat al sofà, amb copa i cigarret.
Gabriel García Márquez era igual de supersticiós: només escrivia en dies parells i envoltat d’amulets. A més, escoltava vallenato per connectar amb l’arrel caribenya. Era com si, per escriure, necessités portar el seu poble a dins.
I Patricia Highsmith… bé, ella criava cargols i en duia alguns a la bossa de mà. De debò. No és metàfora. Deia que eren més interessants que la majoria de persones. I potser, en el seu món, ho eren.
Allò quotidià també inspira
Agatha Christie trobava les millors idees mentre rentava plats. Sembla increïble, però la reina del crim escrivia trames laberíntiques mentre el sabó i l’aigua calenta l’acompanyaven.
J.K. Rowling va imaginar Harry Potter en un tren. No tenia paper i va començar a escriure en un tovalló. Aquella escena s’ha convertit gairebé en mite fundacional de la literatura contemporània.
Ray Bradbury va escriure Fahrenheit 451 pagant deu cèntims cada mitja hora per una màquina d’escriure pública. Escrivia ràpid, perquè no podia perdre diners. Però això no va impedir que creés una de les grans distopies del segle XX.
Quan la vida i l’obra són la mateixa cosa
Kafka va demanar que destruïssin tots els seus manuscrits abans de morir. No volia deixar rastre. Per sort, el seu amic Max Brod no li va fer cas, i gràcies a això tenim La metamorfosi o El procés.
George Orwell, per la seva banda, alternava les denúncies polítiques amb el cultiu d’un hort. Escrivia sobre totalitarismes, però també estimava les coses senzilles. Aquesta dualitat el feia més fort, no més contradictori.
Isabel Allende, en canvi, escriu sempre a partir del 8 de gener, perquè aquell dia va començar la carta que acabaria sent La casa dels esperits. El record, per ella, no és nostàlgia: és punt de partida.
I Jaume Fuster? S’aixecava a les sis i treballava fins al migdia. Com un funcionari de la paraula. A la seva casa de Sueca, envoltat de llibres i fitxes, va construir un pensament que encara avui ens obliga a repensar el país.
I al final, què ens queda?
Aquestes històries no són simples curiositats. Són retalls de vida. Són una manera d’entendre que la literatura no neix del no-res. Que darrere cada pàgina hi ha un cafè massa carregat, un passeig nocturn, una flor al jardí, una superstició absurda o una matinada de silenci.
