La novel·la guanyadora del Booker 2024 converteix un dia rutinari a l’Estació Espacial Internacional en una experiència lírica i ecocrítica. L’autora reivindica la novel·la com un “efecte mirall” per reconciliar-nos amb la Terra.
Quan Samantha Harvey (Kent, 1975) va pujar a l’escenari del Guildhall de Londres per recollir el Booker Prize 2024, el públic ja intuïa que la novel·la guardonada no era convencional. Orbital (Edicions 62 / Anagrama) , la seva cinquena obra, no narra cap epopeia ni desplega cap intriga d’alta tensió. És, senzillament —i alhora radicalment— la història d’un sol dia a bord de l’Estació Espacial Internacional (ISS).
La novel·la està estructurada en setze capítols, cadascun corresponent a una de les setze voltes completes que la nau fa a la Terra en vint-i-quatre hores. L’argument és mínim, però la mirada és vasta: Harvey converteix la rutina d’uns astronautes en una reflexió sobre la fragilitat humana i la bellesa vulnerable del planeta.
“En rotació al voltant de la terra a la seva nau especial, estan tan junts, i tan sols, que fins i tot els seus pensaments, les seves mitologies internes, a vegades convergeixen. A vegades somien els mateixos somnis: de fractals i esferes blaves i enèrgic de l’espai, que els colpeix els sentits. L’espai ni u cru és una pantera ferotge i primària; somien que els sotja pels seus habitacles”. Aquest fragment correspon a l’inici d’Orbital, una novel·la que la crítica britànica ha arribat a qualificar com una “pastoral espacial”, un llibre de to contemplatiu que, com els cants pastorals clàssics, parla de la natura i del nostre vincle amb ella. Però aquí el paisatge no és un prat o una muntanya: és la Terra sencera vista des de l’espai, suspesa en el buit com una esfera fràgil.
Els astronautes i les seves missions
Harvey acompanya sis astronautes en el seu dia a dia. Pietro, l’italià, s’encarrega de monitorar els microbis presents a la nau. Chie, japonesa, cultiva cristalls de proteïnes amb la precisió d’una artesana. Shaun, nord-americà, estudia la reacció de les arrels en absència de llum i gravetat. Nell, britànica, recull dades sobre el declivi muscular a l’espai mitjançant experiments amb ratolins. I els russos Roman i Anton vetllen pel manteniment del generador d’oxigen.
“Ja han parlat abans d’una sensació que tenen sovint, la sensació d’estar fusionats. No es distingeixen del tot els uns dels altres ni es distingeixen de la nau. Fossin el que fossin abans d’arribar aquí, tant hi fan les seves diferències en formació o antecedents, en motiu o caràcter, tant és de quin país provenen o de com topen les seves nacions, aquí se senten igualats pel poder delicat de la nau especial. Són una coreografia de moviments i funcions del cos de la nau, que efectua la seva particular coreografia perfecta al voltant del planeta”
A banda de les tasques científiques, tots comparteixen les feines domèstiques: netegen la cuina i el lavabo, revisen detectors de fum, anoten cefalees, reparen avaries menors. Una vida rutinària que Harvey transforma en prosa poètica.
Mentre treballen, els astronautes contemplen el planeta: setze voltes diàries que els porten a travessar continents i oceans, a veure glaceres i deserts, muntanyes i selves, l’alternança d’albes i capvespres. Observen com es forma un tifó i pensen en els seus éssers estimats. Parlen de la mort, del temps, de la fragilitat. I descobreixen que, paradoxalment, mai no s’han sentit tan a prop de la Terra com des de l’espai.
Una novel·la sense trama, però amb ritme
Orbital renuncia a la trama tradicional i opta per un ritme repetitiu i contemplatiu. Per a alguns, això la converteix en una antinovel·la: una obra on no passa “res”. Però també Orbital pot convertir la rutina en litúrgia i de fer de la repetició una metàfora sobre la manera com mirem i pensem.
En la seva novel·la Orbital, Samantha Harvey va més enllà de la simple descripció de la rutina a l’Estació Espacial Internacional. L’autora intercala referències culturals que activen la memòria col·lectiva i aporten capes de significat al relat.
Un dels moments més suggerents és la menció a l’explosió del transbordador Challenger, el 1986, un episodi tràgic que va marcar tota una generació i que, en la novel·la, es converteix en símbol d’aspiració i dolor compartit, la cara i la creu del desig humà d’arribar més lluny.
En un altre passatge, Harvey evoca el quadre de Las Meninas, de Velázquez, per desplegar una reflexió sobre la mirada i la representació: qui observa a qui, què queda dins i fora del marc, quina presència invisible sosté l’escena.
Amb aquests recursos, Orbital transforma la vida quotidiana dels astronautes en una experiència literària que ressona tant amb la història recent com amb l’art universal, i convida el lector a pensar-se també com a espectador d’un món fràgil i canviant.
La novel·la també fa lloc a un dels records més icònics del segle XX: l’arribada de l’home a la Lluna el 1969. Harvey recupera aquell instant televisat a tot el món per confrontar-lo amb la rutina actual dels astronautes. Allà on hi havia l’èpica del “gran pas per a la humanitat”, ara hi ha el gest repetit de mesurar, netejar, observar. La comparació reforça la idea central del llibre: fins i tot en l’escenari més extraordinari, la vida humana es construeix amb petites accions i silencis.
Un missatge ecològic i humanista
No és casualitat que la crítica hagi llegit Orbital com una obra amb missatge ecològic. Des de l’espai, la Terra es veu com un cos fràgil i interconnectat. Els astronautes, provinents de països diferents, viuen junts en un hàbitat on els passaports perden sentit i la cooperació és imprescindible.
En el moment de recollir el premi, Harvey va subratllar aquest enfocament: “El que fem a la Terra ens ho fem a nosaltres mateixos”, va dir l’autora, definint la seva novel·la com un “efecte mirall” perquè el lector, en veure el planeta des de fora, s’hi reconegui i en prengui consciència.
En el seu discurs, va voler dedicar el guardó “a tots els que parlen a favor i no en contra de la Terra; a favor i no en contra de la dignitat d’altres humans, d’altres formes de vida; i a tots els humans que parlen, demanen i treballen per la pau”.
Orbital és un d’aquells llibres que incomoden i fascinen a parts iguals. Qui hi entri buscant una trama convencional, amb conflicte i resolució, probablement en sortirà decebut. Però per als lectors disposats a acceptar-ne el joc —una narrativa feta de ritmes, repeticions i silencis— la novel·la es revela com una experiència captivadora, gairebé hipnòtica.
Amb aquesta obra, Samantha Harvey eixampla els marges de la novel·la contemporània i planteja un repte: canviar el nostre punt de vista, mirar el planeta com si fos la primera vegada. Des de l’òrbita, la quotidianitat es transforma en una matèria universal i les rutines més simples adquireixen el pes d’una revelació. És aquí on el llibre troba la seva força: en fer de l’extraordinari un mirall del que som i del que ens queda.
Samantha Harvey (Kent, 1975) va estudiar Filosofia a la Universitat de York i a la Universitat de Sheffield, i va fer un màster en Escriptura Creativa i un doctorat a la Universitat de Bath Spa, on exerceix de professora. És autora de les novel·les The Wilderness (Premi Betty Trask i Premi AMI Literature el 2009), All Is Song, Dear Thief i The Western Wind (Premi Staunch Book 2019), i de l’assaig autobiogràfic The Shapeless Unease. Col·labora com a crítica literària amb The Guardian i The New York Times i ha publicat assajos i articles a The New Yorker, The Telegraph i la revista Time, entre altres. La novel·la Orbital ha estat preseleccionada pel Premi Orwell de ficció política i finalista de l’Ursula K. Le Guin de ficció i ha guanyat el Premi Booker 2024.
