Cada tardor, l’Acadèmia Sueca acapara totes les mirades del món quan anuncia el guanyador del Premi Nobel de Literatura.
Més d’un segle després del seu naixement, aquest guardó continua sent sinònim de prestigi i debat, un mirall que reflecteix —amb encerts i polèmiques— l’evolució de la sensibilitat literària global.
Els orígens d’un llegat universal
El premi va néixer de la voluntat d’Alfred Nobel, inventor de la dinamita i mecenes suec, que en morir el 1896 va destinar la seva fortuna a reconèixer els qui contribuïssin al progrés de la humanitat. Juntament amb els premis a la pau, la física, la química, la medicina i, més tard, l’economia, Nobel va reservar un lloc d’honor per a la literatura, convençut que les paraules podien tenir tant poder com els descobriments científics.
El primer guardó, el 1901, va recaure en el poeta francès Sully Prudhomme, decisió que va generar controvèrsia: molts consideraven que el reconeixement hauria d’haver estat per a Tolstoi. Des d’aquell moment, el Nobel de Literatura ha anat teixint un complex mosaic d’autors i autores que, amb estils i llengües diferents, han contribuït a definir la història literària contemporània.
Entre el misteri i la polèmica
Les deliberacions de l’Acadèmia Sueca són secretes durant cinquanta anys, un detall que alimenta la llegenda i la controvèrsia. Amb divuit membres coneguts com “els divuit immortals”, l’Acadèmia ha hagut d’afrontar crisis internes, acusacions de biaix i moments de reforma.
Al llarg dels anys, no han faltat les anècdotes sorprenents: Jean-Paul Sartre va rebutjar el premi el 1964 per coherència filosòfica; Boris Pasternak, autor de Doctor Zhivago, va ser obligat a refusar-lo per pressions soviètiques; i Bob Dylan, premiat el 2016, va trigar setmanes a reaccionar i finalment no va assistir a la cerimònia. Fins i tot hi ha autors i autores que molts consideren “oblidats” per l’Acadèmia, com Borges, Virginia Woolf o Proust.
Tot i això, el Nobel ha estat capaç de donar visibilitat a veus que potser haurien quedat a l’ombra, com Wislawa Szymborska, José Saramago o Toni Morrison, convertint-los en referents universals.
Com es decideix un Nobel: el vot més secret de la literatura
El procés per escollir el guanyador és tan meticulós com hermètic. Tot comença a principis d’any, quan l’Acadèmia Sueca envia prop d’un miler de cartes a professors de literatura, acadèmies, societats d’escriptors i antics laureats, demanant-los que proposin candidats. Els noms han de ser presentats abans del 31 de gener i només poden ser proposats per persones o institucions autoritzades.
A partir d’aquí, un comitè de cinc membres —elegits dins de l’Acadèmia— analitza les propostes i en selecciona una vintena. Aquesta llista es redueix progressivament fins a cinc finalistes, sobre els quals es llegeixen i discuteixen obres durant mesos. Els informes de lectura són exhaustius i sovint redactats en secret per experts externs.
A principis d’octubre, després d’un intens debat, els divuit membres de l’Acadèmia es reuneixen per votar. El resultat s’obté per majoria absoluta i només en cas d’empat el secretari permanent pot exercir una influència decisiva. El nom guanyador es comunica en directe des de l’edifici de la Börshuset, a Estocolm, i les deliberacions —com mana la tradició— no es faran públiques fins passats cinquanta anys.
El ritual, carregat de solemnitat, és part essencial del mite. I, malgrat el pas del temps, continua transmetent la sensació que el Nobel no és només un premi, sinó
Els últims guardonats (2020–2024): un canvi de sensibilitat
Els premis més recents reflecteixen una clara voluntat d’obertura i renovació. El 2020, la poeta nord-americana Louise Glück va ser reconeguda “per la seva veu poètica inequívoca que, amb una austera bellesa, fa que l’existència individual sigui universal”. La seva obra intimista va reintroduir l’art de l’emoció continguda en un món sorollós.
Un any després, el tanzà Abdulrazak Gurnah va rebre el guardó “per la seva penetració uncompromesa dels efectes del colonialisme i del destí del refugiat”. El seu reconeixement va significar l’obertura definitiva a literatures africanes i postcolonials.
El 2022, Annie Ernaux, des de França, va ser premiada “per la valentia i precisió clínica amb què revela les constriccions col·lectives de la memòria personal”. Amb ella, la literatura autobiogràfica va adquirir una dimensió política i universal.
El 2023, el noruec Jon Fosse va rebre el Nobel “per les seves obres innovadores que donen veu al que no es pot expressar”. Amb una escriptura minimalista i espiritual, Fosse ha convertit el silenci en matèria literària.
I el 2024, la sud-coreana Han Kang es va convertir en la primera dona del seu país a guanyar el premi, “per la seva prosa poètica que afronta els traumes històrics i la fragilitat de la vida humana”. La seva literatura, d’una sensibilitat punyent, ha consolidat la presència asiàtica en el panorama literari mundial.
Una literatura més diversa i introspectiva
Els últims anys, el Premi Nobel de Literatura ha viscut una transformació silenciosa però profunda. L’Acadèmia Sueca, després de dècades de ser acusada d’eurocentrisme, sembla decidida a obrir finestres cap a altres geografies i sensibilitats. La tria de noms com Abdulrazak Gurnah o Han Kang n’és una mostra eloqüent: autors provinents de continents tradicionalment marginats pel cànon occidental que aporten una mirada nova sobre la història, la identitat i la memòria col·lectiva. Aquest gest, lluny de ser només simbòlic, representa una aposta per una literatura que transcendeix fronteres i que situa el lector davant de realitats sovint ignorades.
Aquesta obertura va acompanyada d’un gir cap a la introspecció. Les obres d’autores com Annie Ernaux o Louise Glück han consolidat un corrent on la vivència personal es converteix en matèria literària universal. La literatura del “jo” ja no és vista com un exercici narcisista, sinó com una eina poderosa per explorar els mecanismes de la memòria, la classe social o el gènere. Els records, la intimitat i la identitat esdevenen espais de resistència i de testimoniatge.
També s’imposa un gust per l’experimentació formal. Jon Fosse, amb la seva prosa hipnòtica i minimalista, representa aquesta aposta per una literatura que confia en el poder del silenci i del ritme més que en la trama. L’Acadèmia sembla reconèixer, així, que la innovació estètica —la capacitat d’estirar els límits del llenguatge— és tan essencial com el missatge.
Alhora, els darrers guardonats comparteixen una mirada crítica sobre el món. Les seves obres aborden les ferides del colonialisme, la desigualtat, els traumes històrics o la fragilitat humana. El Nobel s’ha convertit, en part, en un espai de reivindicació moral: la literatura com a veu que incomoda, que denuncia i que obliga a pensar.
Malgrat aquesta renovació, el camí cap a una veritable igualtat de gènere encara és llarg. Fins al 2024, només divuit dones han rebut el Nobel de Literatura —una xifra que parla més de la història de l’Acadèmia que no pas del talent existent. Els últims premis, però, apunten a un canvi de sensibilitat: cada cop hi ha més consciència que la diversitat, sigui geogràfica, de gènere o d’estil, és també una forma de justícia literària.
