L’emperador romà va nèixer el 26 d’abril de l’any 121, ara fa 1900 anys. 

Marc Aureli (Roma, 26-4-121 – Vindobona o Sirmium, 17-3-180)

Si durant la vida humana descobreixes algun bé millor que la justicia, que la veritat, que la temprança, que la fortaleza…, si hi veus, afirmo jo, un bé més valuós que aquests, gira-t’hi amb tota la teva ànima i gaudeix d’aquest bé suprem que has descobert
Meditacions, llibre III, 6.

Considerat un dels grans pensadors de l’estoïcisme romà, l’emperador Marc Aureli, al final de la seva vida, va escriure en grec unes reflexions singulars, Ta eis heutón (Meditacions per a un mateix) que va recollir en dotze llibres molt breus, uns pensaments que ens conviden a afrontar amb serenitat els avatars de l’existència, a aceptar allò que és inevitable i fer una constant recerca de la virtut d’acord amb la natura. Una obra que  no va ser escrita per a ser publicada, però que avui esdevé plenament actual i de capçalera.

A Marc Aureli li hauria agradat dedicar-se a l’estudi, a llegir, a escriure, a filosofar… però d’acord amb el seu gran sentit de l a responsabilitat, va acceptar allò que el fat li havia preparat: ser emperador de Roma (“Lliura’t espontàniament a Cloto i deixa que ordeixi la trama del teu destí amb els esdeveniments que vulgui” Meditacions, llibre IV, 34). Casat amb Faustina minor, filla d’Antoni Pius, l’any 161 va succeir a aquest i durant un temps va compartir el seu regnat amb Luci Aeli Ver, fill adoptiu del seu sogre.

Els seus costums distaven molt d’assemblar-se a les d’un governant. Era auster, senzill i honest, fidel a les seves idees. Va ser un pare que va estimar massa un fill que no ho mereixia, Còmmode (en va tenir dotze més amb la Faustina, la majoria dels quals van morir quan eren infants), va ser un marit que defensà la seva esposa de les infidelitats que se li atribuïen, va ser un emperador que rebutjava la sang gratuïta i que també tenia les seves manies, no suportava, per exemple, els cristians, ja que consideraba que eren molt intolerants.

Físicament frágil, de tarannà trist, mortificat per l’insomni i una úlcera d’estómac inclement, va haver de fer front a un munt de tribulacions. La seva va ser una época convulsa, plena de conflictes militars: a Àsia es va haver d’imposar a un imperi part revifat que es va sublevar,  va fer front a les invasions dels pobles germànics, va combatre una revolta a les províncies de l’est liderada per Avidi Casi, va lluitar contra mauritans, sàrmates… Tot plegat tenint en compte que quan va començar el seu regnat no tenia cap experiència com a soldat. La seva constància i força de voluntat, però, li van donar un òptim resultat: poques vegades els legionaris havien batallat amb tant d’ímpetu sota les ordres d’algú.

 

Tanmateix, Marc Aureli es va topar contra un enemic molt pitjor de qui en va acabar sent víctima: la pesta. Les legions que havien lluitat contra els parts ho van fer acompanyades d’una epidèmia (segurament verola) mortífera que assolà l’imperi. Galè, el metge de l’emperador, va relatar que els cossos dels malalts eren sacsejats per una tos terrible, que els seus cossos s’omplien de pústules i els pudia l’alè. Roma, la península itálica va quedar infestada, les ciutats i els pobles despoblats, la gent va cercar inúltiment la protección d’uns déus que feien l’orni i van créixer com mai les supersticions. I després va arribar la carestia, la por, la incertesa. Tot molt actual. Massa. No será sobrer, doncs, que ens apliquem la seva filosofía.

L’inevitable penja sobre nosaltres. Mentre visquem, si és posible, siguem bones persones” (Meditacions llibre IV, 17)

Maria Carme Roca

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here