Hi ha troballes que no són només una anècdota familiar, sinó un punt d’inflexió narratiu. Després de la mort de la mare, obre una capsa plena de cartes i s’hi troba, intacta, una història d’amor per correspondència entre un metge sevillà i una jove de la costa barcelonina.
L’epistolari, conservat durant dècades, és el cor de L’amor que passa: un relat que desafia l’oblit i rescata el batec d’un temps —l’Espanya dels cinquanta i seixanta— marcat per les migracions internes, la moral estricta i el desig de futur.
“Quan va voler, em va explicar què tenia: havia tret de l’armari la caixa amb les cartes del pare i les estava llegint de nou, per primer cop en tots aquells anys. Les havia classificat per dates, les havia guardat en sobres, em va dir. Li vaig preguntar si em deixaria llegir-les. Va contestar com sempre:—Quan em mori. Va trigar un parell de setmanes a acabar la lectura. Livaig preguntar què tal. La seva resposta:—M’he tornat a enamorar del teu pare”
Després de la mort de la seva mare, Care Santos va recuperar el seu pare a través de les seves paraules i d’aquelles cartes. “Em sentia com si la vida m’oferís novament la possibilitat de conversar amb ell». Va passar tot un mes “Llegint a consciència gairebé les mil cinc-centes pàgines de les cartes del pare. Prenent notes, investigant quan era necessari, rebuscant fotos als àlbums familiars.”, assegura l’autora. Llavors, «Vaig començar a escriure a mà com no ho havia fet des dels trenta anys. Vaig omplir dos quaderns Kunisawa (els meus preferits) d’esbossos dels capítols d’aquest llibre. Pàgines i pàgines inútils. Sempre tornava a començar. Em preguntava — encara m’ho pregunto— si algun cop sentiré que he acabat aquest llibre. Si quan l’acabi de debò, l’hauré acabat. Si la veritat pot explicar-se. Des d’on. I amb quin objectiu. En quin moment convé deixar d’explicar. Vaig imaginar que el meu pare deia: —No, no cal. I abans que pogués preguntar-li: —Explicar-ho tot. Arribar fins al final. No ho facis. Tenia raó. El final ensopeix. Desencisa. Vaig decidir que calia acabar abans no arribés la part dolenta de la història. La part dolenta, vaig pensar, val més que la deixi per a la ficció”.
“Sol·liciten correspondència”
L’espurna del relat: un anunci a la revista que convidava a escriure’s amb desconeguts.
“Antonio Santos, carrer Rafael María de Labra, Sevilla. Amb noies espanyoles, portugueses i llatinoamericanes de 17 a 55 anys”
D’aquí neix una correspondència intensa que, de seguida, trenca la inèrcia d’una vida menuda. Hi ha una primera trobada fugaç a Sevilla —curta, però determinant— i un pacte tàcit: allò serà “per sempre”. Santos rellegeix i ordena aquell material amb ull clínic i nervi narratiu, i sobretot amb una pregunta al centre: què podem saber realment dels qui estimem quan només en conservem la veu escrita?
Retrats amb arrel
Antonio, metge vocacional, és un curiós incansable: filma en Super-8, juga escacs per correu, cria ocells, negocia a llibreries d’antic i escriu amb una combinació d’ímpetu i tendresa que desarma. Claudina arriba marcada per la soledat i per una educació sentimental feta de coples i silencis; el seu desig —un sevillà que li parli amb passió— es compleix, però no l’eximeix de les renúncies d’una època. Entre tots dos es dibuixa un mapa d’aspiracions, pors i esperances que és també el mapa d’una classe popular que puja a un tren i es reubica al nord industrial.
L’Antonio en una de les cartes li recorda “La vida és així —filosofa—: gira, tomba, de vegades se’ns escapa de les mans i d’altres segueix els nostres capricis. I de cop, l’amor passa i et planta al davant tot allò que volies des de sempre». Per la seva banda, la Claudina es sincera «No he estimat mai i el meu cor no sap com fer-ho. Els homes hi esteu molt més acostumats, a aquestes coses. Només et demano que si el teu amor no és de debò deixis d’escriure’m ara, quan encara seria capaç d’oblidar-te. Més endavant, potser ja no podré”.
El llibre s’erigeix en crònica cultural perquè converteix papers domèstics en matèria narrativa amb abast col·lectiu. Les cartes dels pares —l’Antonio i la Claudina— documenten un amor que creix a cop de missiva i cristal·litza en una escena fundacional: 22 de desembre de 1955, Estació de França. Ell baixa del Sevillano després d’un viatge interminable; ella l’espera a l’andana.
Antonio al baixar comenta “Vinc perquè em coneguin els teus, perquè les teves amigues sàpiguen que tens un xicot lleig, perquè els teus admiradors tinguin enveja de mi, perquè tots els balls siguin per a mi, per fer-me una foto de galeria al teu costat, per llegir-te tots els poemes que t’agradin, per convèncer els més caparruts que a Andalusia no només hi ha tarambanes, perquè em diguis d’una vegada que et casaràs amb mi passi el que passi, per vèncer els vents adversos de la senyora Antiandalusos, per dir-li a la teva mare que té andalús per estona, per pagar-te un deute i endur-me alguna cosa a canvi”.
Periodisme de la memòria: metodologia i límits
El llibre avança a la manera d’una investigació: notes, contrastos, àlbums, topònims, detalls ferroviaris, fragments de llenguatge domèstic. Santos evita la temptació hagiogràfica posant límits: decideix acabar “abans de la part dolenta” que ens referíem abans.
L’amor que passa és un exercici de mediació: una filla que escolta dues veus, les contraposa amb el record i les transforma en relat. El llibre pregunta —i fa pensar— sobre la naturalesa de l’amor, sobre el preu que es paga per estimar i sobre el poder que els sentiments exerceixen en nosaltres. També sobre l’herència: què ens arriba dels nostres, i com ho administrem.
Després de novel·les com Habitacions tancades, Desig de xocolata, El boig dels ocells, Mitja vida o Diamant blau, Care Santos assegura “Vaig néixer per escriure aquesta història”. La història més personal de les que ha escrit fins ara.
