L’escriptora xilena presenta la novel·la Mi nombre es Emilia del Valle on reprèn la nissaga familiar iniciada amb La casa de los espíritus, Hija de la fortuna i Retrato en sepia.
Amb més de 80 milions de llibres venuts i traduïts a 42 idiomes, Isabel Allende és l’autora llatinoamericana més llegida del planeta. Aquesta condició d’icona literària s’ha evidenciat a la Casa de América de Madrid, on més de 165 mitjans de comunicació (entre ells L’Illa dels Llibres) —presencialment o per via telemàtica— han cobert la presentació.
Als seus 82 anys, Allende va aparèixer amb vitalitat, elegant, atenta a cada detall de la sala i del públic. Fins i tot va suggerir, amb humor i autoritat, que es posés un segon micròfon per facilitar les intervencions. “Jo no tinc més vida. L’únic que faig és escriure”, va dir. “I això em dona una energia tremenda. Puc ser un nen, una dona gran, un guerrer, un malvat… Els malvats m’encanten”.
El retorn emocional a Espanya i una ferida antiga
Espanya no és només un escenari literari per a Allende. També és una pàgina dolorosa de la seva història personal. “Aquí va emmalaltir la meva filla Paula. Un error mèdic la va portar al coma i al dany cerebral. Va ser el començament del final.” Va relatar com es va emportar la seva filla en estat vegetatiu a Califòrnia i com va ser ajudada per desconeguts, com Ted Kennedy, que va facilitar el seu trasllat sense visat. “Quan torno aquí, la primera imatge és ella. Però també recordo la bondat de la gent, la camaraderia als passadissos de l’hospital, els entrepans compartits, la solidaritat més senzilla”, assegura l’escriptora xilena.
Una novel·la nascuda de la intuïció i la memòria
Com cada 8 de gener, Allende es posa davant el full en blanc. No sempre sap què escriurà. “Jo no planifico res, ni tan sols la vida. Els personatges apareixen. De sobte, quan ja he escrit cinquanta pàgines, m’adono que aquell personatge podria ser de la família del Valle. I el converteixo”.
Mi nombre es Emilia del Valle reprèn la nissaga familiar iniciada amb La casa de los espíritus, Hija de la fortuna i Retrato en sepia. Aquesta vegada, la protagonista és californiana, filla d’una monja irlandesa i un aristòcrata xilè. Amb un nom masculí, Emilia escriu novel·letes barates i reportatges encoberts fins que, com a corresponsal, arriba a Xile. “La protagonista exigeix escriure amb el seu nom. És una declaració d’identitat, de valentia. És una dona que lluita per narrar el que veu sense renunciar a qui és.”
Mi nombre es Emilia del Valle (Plaza&Janés) és una novel·la ambientada en la guerra civil xilena de 1891. Una obra sobre la supervivència, la identitat i la força femenina en temps convulsos. Ambientada entre Califòrnia i Xile a finals del segle XIX, l’obra narra la vida d’una dona valenta i singular.
L’any 1866, a San Francisco, una monja irlandesa embarassada i abandonada per un aristòcrata xilè dona a llum una nena: Emilia del Valle. Criada pel seu afectuós padrastre, la petita esdevé una jove intel·ligent, lliure i desafiadora de les normes socials. Amb només disset anys, comença a publicar novel·les d’aventures sota pseudònim masculí. Però la ficció aviat li queda petita, i decideix fer el salt al periodisme per connectar amb la realitat.
Quan rep l’oportunitat de viatjar com a corresponsal a Xile en plena guerra civil, no dubta. Allà, juntament amb el periodista Eric Whelan, descobreix un país al límit, dividit entre el president Balmaceda i el congrés rebel. En paral·lel a la cobertura del conflicte, aprofita l’estada per buscar les seves arrels i intentar conèixer el seu pare biològic.
Els reportatges que escriu la portaran al centre de la tragèdia: presenciarà horrors al front, hospitals de campanya, presons i escenes de brutalitat. Però també viurà l’amor, patirà i descobrirà una terra de llacs i boscos on, potser, trobi el seu veritable destí. És una novel·la d’identitat, redempció i coratge.
Història, feminisme i periodisme: tres pilars de la seva obra
Allende utilitza la guerra civil xilena de 1891 com a metàfora de 1973. “Balmaceda i Salvador Allende van voler fer reformes profundes. Tots dos van ser derrotats per les forces armades. I tots dos van preferir el suïcidi abans que l’exili. Aquestes dues tragèdies ressonen una dins l’altra.”
El periodisme com a vehicle narratiu li permet mantenir una veu aparentment neutral. “Una periodista pot relatar sense imposar. Jo conec aquest món, perquè vaig començar com a periodista. Això em dona llibertat per mostrar la complexitat.”
A la novel·la hi apareixen també les cantineres, dones que van participar a les guerres i que no han estat mai reconegudes. “No hi ha noms, no hi ha estàtues. Només oblit. Jo escric per rescatar aquestes veus”.
El compromís amb el present i el risc de viure als Estats Units
A través de la seva fundació, Isabel Allende treballa pels drets reproductius i la defensa dels immigrants. Denuncia les polítiques racistes als Estats Units, especialment sota el mandat de Donald Trump. “És un nacionalisme blanc i cristià. Deporten gent amb papers legals i, en canvi, donen refugi a blancs de Sud-àfrica que no fugen de res. És perillós i absurd.”
Ella, però, encara hi viu: “Mentre pugui, hi viuré. Allà hi ha la meva família i els meus gossos. Però si la cosa empitjora, me n’aniré. Ja vaig fugir de Xile. Puc començar de nou”. No voldria haver de tornar a començar de zero —va afegir—, però si arriba el moment, ho faré: no em sento tan gran.
La sororitat com a principi vital i creatiu
“No sé donar consells, però tot el que de bo m’ha passat ha estat gràcies a altres dones”, va dir. Va recordar Carmen Balcells, la seva agent, com la primera que va confiar en La casa de los espíritus. “Una dona sola és vulnerable. Juntes, som invencibles.”
I va apel·lar a les noves generacions: “No importa si el feminisme no us sembla sexy. Digueu-li com vulgueu, però tingueu amigues, estigueu informades, lluitadores. Aquest món no canviarà sol.”
“No hi ha un mapa; es fa com es pot, però cal anar endavant perquè l’objectiu final és substituir el patriarcat, que fa milers d’anys que existeix, i això no es fa d’un dia per l’altre.”
Escriure per entendre i sanar
A part de la ficció, Isabel Allende treballa en unes memòries que cobreixen els darrers deu anys. “És molt difícil, perquè en la memòria has de buscar la veritat. I sovint no agrada el que trobes. He oblidat el 90% de la meva vida. I del 10% que recordo, no tot va passar així.”
Les cartes de la seva mare són la brúixola que l’ajuda a reconstruir-se. “Allà veig qui era de debò. I no sempre m’agrada. Però és necessari per entendre qui soc avui.”
Una veu insubstituïble
Quan li pregunten pels llibres que més li han marcat, ho té clar: La casa de los espíritus, que la va rescatar d’una vida sense rumb, i Paula, que la va ajudar a sobreviure al dol. “Escriure és la meva manera de resistir, de transformar el dolor, de continuar viva.”
