Avançament editorial. Un tastet de ‘L’analfabeta que va salvar un pais’ de Jonas Jonasson

L’autor de ‘L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra’ publica nova novel·la on ens ofereix  un al·legat contra la hipocresia.

La Campana publicarà la novel·la el 6 de març i L’illa dels llibres t’ho ofereix el primer capítol. Després de l’èxit de L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra’ (La Campana/Salamandra) l’escriptor suec publica una nova divertida i esbojarrada novel·la protagonitzada per una immigrant sud-africana a Suècia.

La petita Nombeko és una nena òrfena que treballa netejant latrines, però el destí li té reservada una altra sort. I és que el seu talent insòlit per a les matemàtiques i la seva curiositat infinita per aprendre la catapulten a l’altra punta del món, on viurà envoltada d’excèntrics i perillosíssims personatges: tres xineses molt imprudents, un americà ceramista i desertor del Vietnam, dos agents del Mossad, dos germans bessons que oficialment són una sola persona, una activista que va contra tot, una comtessa que es dedica a cultivar patates i, és clar, el primer ministre i el mateix rei de Suècia en persona.

 

analfabeta4CAPÍTOL 1
Sobre una noia en una barraca i un home que, un cop mort, la va treure d’allà dins

En certa manera, als buidadors de les latrines del gueto més gran de tot Sud-àfrica els havia tocat la rifa. Al cap i a la fi, tenien feina i un sostre.

Tanmateix, estadísticament, no tenien cap mena de futur. La majoria moririen més o menys joves de tuberculosi, de pneumònia, de diarrea, per les pastilles, per l’alcohol, o per una combinació de tot plegat. Només quatre espècimens afortunats arribarien a celebrar els cinquanta anys. Entre ells, el cap de les oficines de latrines de Soweto, tot i que atrotinat i malalt. Massa analgèsics amb massa cervesa al matí massa d’hora.
Per això un dia va escridassar un representant del Departament de Sanitat de l’Ajuntament de Johannesburg. Què s’havia pensat aquell coi de negre! L’incident va arribar a la taula del cap del departament en qüestió, que l’endemà al matí, mentre esmorzava amb els seus col·laboradors, va anunciar que havia arribat el moment de substituir l’analfabet del sector B.

Un esmorzar particularment agradable, per cert, perquè hi havia pastís per donar la benvinguda a un nou delegat sanitari. Es deia Piet du Toit, tenia vint-i-tres anys i era la seva primera feina des que havia acabat els estudis. L’encarregat del problema de Soweto seria ell. Així era com funcionava l’Ajuntament de Johannesburg. Als nous els assignaven els analfabets, perquè s’hi anessin acostumant.
De fet ningú sabia si tots els buidadors de latrines de Soweto eren, efectivament, analfabets, però era com els anomenaven per defecte. El que estava clar era que a l’escola no hi havien anat, que no n’hi havia cap que no visqués en una barraca i que els costava moltíssim entendre el que se’ls deia.

En Piet du Toit estava una mica tens. Era el primer cop que anava a veure aquells salvatges. Per si de cas, el seu pare, un marxant d’art, li havia posat un guardaespatlles.
Així doncs, quan aquest jove de vint-i-tres anys va entrar a l’oficina de latrines, no es va poder estar de fer un comentari sobre la pudor que hi feia. Darrere la taula seia el cap de latrines, que estava a punt de quedar-se sense feina. I al seu costat, una nena que, per a sorpresa del delegat, va obrir la boca per declarar que, efectivament, la merda tenia la desagradable propietat de fer pudor.

Per un moment en Piet du Toit es va preguntar si no li devia estar prenent el pèl, però de seguida va decidir que era impossible i ho va deixar córrer. Anant directe al gra, va explicar al cap de latrines que no podria conservar la feina, perquè així ho havien decidit les altes instàncies, però que li pagarien tres mesos de sou si els presentava la setmana següent tres candidats a ocupar el lloc que acabava de quedar vacant.
–¿I no podria tornar a treballar com a simple buidador de latrines per guanyar algun diner? –va preguntar el cap de latrines destituït.
–No –va dir en Piet du Toit–. No pots.
Al cap d’una setmana, el nou agent du Toit i el seu guardaespatlles s’hi van tornar a presentar. El cap destituït seia darrere la taula, presumiblement per última vegada. I palplantada al costat, la mateixa nena de l’altra vegada.

–¿On són els tres candidats? –va preguntar el delegat.
hi havia dos que no hi havien pogut assistir. A un li havien tallat el coll la nit anterior en una altre no li sabia dir on parava. Devia haver recaigut.
En Piet du Toit no tenia cap interès per saber de què havia recaigut. allà immediatament.
–¿I el tercer candidat qui és? –va preguntar impacient.
ajuda, i he de dir que és molt espavilada.
I ara! Com vols que posi de cap de latrines una nena de dotze va exclamar en Piet du Toit.
–Catorze –el va corregir la interessada–. I amb nou anys d’experiència!
En Piet du Toit patia que la pudor que ho envaïa tot li impregnés també la roba.
–¿Ja has començat a consumir drogues?
–No –va respondre la nena.
–¿Estàs embarassada?
–No.
El delegat sanitari es va quedar callat uns quants segons. Es tractava de no tornar a posar els peus allà si no era estrictament necessari.
–¿Com et dius?
–Nombeko.
–¿Nombeko què més?
Mayeki, crec. Mare de Déu Senyor, ni tan sols sabien com es deien de cognom!
–Doncs la feina és teva. Si pots mantenir-te sòbria.
–Sí que puc.
–Perfecte.
Aleshores es va girar cap al destituït.
Vam quedar que et pagaríem tres mensualitats per tres candidats. has portat un, la cosa queda per una. Menys la que hem de descomptar perquè no has estat capaç de trobar res millor que una criatura de dotze anys.
–De catorze –el va corregir la nena.
En Piet du Toit va marxar sense dir ni adéu. Seguit a dues passes pel seu guardaespatlles.
La nena que acabava de ser nomenada cap del seu cap va donar les ajuda i el va contractar immediatament com a mà dreta.
–¿I què dirà en Piet du Toit? –va dir el seu antic cap.

–Et canviarem el nom i ja està. Estic segura que no és capaç de diferenciar un negre d’un altre –va replicar aquella noieta de catorze anys que n’aparentava dotze.

Segueix llegint