Al número 48 de Doughty Street, al cor de Londres, es conserva l’única residència londinenca de Charles Dickens que ha arribat fins als nostres dies.
Dickens s’hi va instal·lar el 25 de març de 1837, quan tenia només 25 anys, i hi va viure fins al desembre de 1839. Van ser menys de tres anys, però probablement cap altra casa explica tan bé el moment en què el jove periodista que començava a triomfar amb The Pickwick Papers es va transformar en un dels grans fenòmens literaris de l’època victoriana. Entre aquestes parets va escriure Oliver Twist i Nicholas Nickleby, va veure créixer la família i va patir la mort de la seva cunyada Mary Hogarth, una pèrdua que el perseguiria durant tota la vida. Avui, convertida en el Charles Dickens Museum, Doughty Street permet acostar-se no només a l’escriptor, sinó també a l’home que hi havia darrere dels personatges.
Hi ha ciutats que es poden explicar a través dels seus escriptors i Londres té en Charles Dickens un dels seus grans cronistes. Costa caminar per determinats carrers de la capital britànica sense pensar en alguna de les seves novel·les. Els tribunals, els mercats, les tavernes, els barris elegants i els més miserables, els hospicis, les presons, els despatxos foscos i els carrerons per on transiten els seus personatges formen una geografia que ha acabat confonent-se amb la ciutat real. Dickens va observar Londres amb ull de periodista i la va transformar amb la imaginació del novel·lista. Potser per això, gairebé dos segles després, continuem parlant d’un Londres “dickensià”.
Per trobar l’origen d’una part important d’aquest univers cal arribar fins al número 48 de Doughty Street, entre Bloomsbury i Holborn. És un carrer tranquil, apartat de l’agitació turística del West End, amb elegants façanes georgianes que encara conserven bona part de l’aspecte del segle XIX. En una d’aquestes cases, darrere d’una façana de maó aparentment discreta, Charles Dickens va viure un dels períodes més intensos de la seva existència.
Avui hi ha el Charles Dickens Museum, però el principal atractiu del museu és precisament que continua semblant una casa. La sensació no és tant la d’entrar en una institució dedicada a un escriptor com la de travessar la porta d’un domicili on els seus habitants acaben de sortir. El menjador, els salons, l’estudi, els dormitoris, la cuina o les habitacions del servei permeten reconstruir una vida quotidiana que queda sovint amagada darrere del monument literari.
Dickens hi va arribar el 25 de març de 1837. Tenia 25 anys i feia aproximadament un any que s’havia casat amb Catherine Hogarth. Fins aleshores el matrimoni havia viscut a Furnival’s Inn, també a Holborn, però l’èxit professional començava a permetre a l’escriptor aspirar a una residència més adequada a la nova posició que estava adquirint. El trasllat a Doughty Street era, en certa manera, la primera demostració visible que la literatura començava a canviar-li la vida.
El lloguer era de 80 lliures esterlines anuals, una quantitat important per a l’època. Dickens estava orgullós d’aquell salt i es referiria a la nova residència com una “mansió familiar de primera classe”. L’expressió transmet satisfacció, però ell mateix hi afegiria una idea molt menys confortable: aquella nova vida implicava també “terribles responsabilitats”.
Les paraules resulten especialment reveladores quan es coneix el passat de l’escriptor. Dickens sabia perfectament fins a quin punt una bona situació econòmica podia desaparèixer. Quan tenia dotze anys, els deutes familiars havien portat el seu pare a la presó de Marshalsea i Charles havia hagut d’abandonar temporalment l’escola per treballar en una fàbrica de betum. Aquella experiència l’havia ferit profundament. Anys després, quan ja era un autor famós, encara recordava la sensació d’abandonament i la por que aquella feina fos el seu destí definitiu.
Doughty Street representava exactament el contrari. El nen que havia conegut la precarietat podia pagar ara 80 lliures anuals per una casa respectable, mantenir una família i disposar de servei domèstic. Però aquesta prosperitat depenia de la seva capacitat de continuar escrivint. La por de tornar enrere no desapareixeria fàcilment i ajuda a entendre la intensitat gairebé obsessiva amb què treballava.
Quan va arribar a la casa ja havia començat a triomfar amb The Pickwick Papers. La publicació per entregues havia anat guanyant lectors fins a convertir-se en un fenomen, i Dickens començava a descobrir una nova relació entre l’escriptor i el públic. Els lectors esperaven els capítols següents, comentaven els personatges i seguien les històries amb una fidelitat que anticipava alguns mecanismes de la cultura popular contemporània. Dickens havia trobat la manera de convertir la literatura seriada en expectació.
Els anys de Doughty Street accelerarien encara més aquella carrera. Aquí va completar The Pickwick Papers, va escriure Oliver Twist i va treballar en Nicholas Nickleby. Ho feia sotmès a terminis constants i, en alguns moments, treballant simultàniament en diferents projectes. La imatge romàntica de l’escriptor esperant la inspiració té poc a veure amb el Dickens d’aquells anys. Escrivia perquè tenia històries per explicar, però també perquè existien editors, dates de lliurament, lectors esperant i factures per pagar.
Aquelles “terribles responsabilitats” començaven a ser ben reals.
La casa, a més, no parava de créixer per dins. Charles i Catherine hi havien arribat amb el seu primer fill, Charles Culliford Boz Dickens, conegut familiarment com a Charley, nascut el gener de 1837. Durant els anys que van viure a Doughty Street naixerien dues filles més: Mary, coneguda com a Mamie, el març de 1838, i Catherine Elizabeth Macready, Katey, l’octubre de 1839. Eren només els primers capítols d’una família que acabaria tenint deu fills.
Amb 25 anys, per tant, Dickens no només estava intentant consolidar una carrera literària. Era un home jove que sostenia una casa cada vegada més plena, una família en expansió i una posició social que creixia al mateix ritme que les expectatives dipositades en ell.
I Doughty Street encara tenia més habitants. També s’hi va instal·lar Frederick, el germà petit de Dickens, i amb la família vivia Mary Hogarth, germana de Catherine. Mary tenia 17 anys i ja havia compartit amb el matrimoni l’anterior residència de Furnival’s Inn. En aquella època no era estrany que una germana soltera s’instal·lés amb una parella jove per ajudar en les tasques domèstiques i familiars, però en el cas dels Dickens la relació va anar molt més enllà de la simple convivència. Charles sentia una profunda estima per Mary.
La història acabaria tràgicament poc després d’arribar a la nova casa.
Abans, però, Doughty Street havia començat a convertir-se en l’escenari de la nova vida de Dickens. El menjador ajuda avui a imaginar un home molt diferent de la figura severa que transmeten alguns dels seus retrats. Dickens era sociable, divertit, amant de les reunions, del teatre, dels sopars i de les converses llargues. Li agradava tenir convidats i exercir d’amfitrió, i la casa era també l’aparador d’aquell ascens social que la literatura li havia proporcionat.
Els materials sonors conservats pel museu mostren aquesta dimensió més quotidiana. Entre els documents hi ha una invitació escrita per Dickens perquè un amic assistís a un sopar d’aniversari, un petit testimoni que permet descobrir el seu humor i la importància que donava a les relacions socials. L’audioguia del museu amplia aquesta mirada amb comentaris sobre la família, els fills i els diferents espais de la casa. (dickensmuseum.com)
Recórrer Doughty Street significa també entendre com funcionava una casa benestant de l’època georgiana. A les plantes principals hi havia els espais on la família vivia i rebia els convidats; al soterrani, en canvi, hi havia la cuina, el safareig, el celler i bona part de l’activitat que permetia sostenir aquella vida confortable. A mesura que es puja per l’edifici apareixen els espais privats, les habitacions dels nens i les dependències del servei.
La casa explica així, sense necessitat de grans discursos, les diferències socials que Dickens convertiria constantment en matèria literària. A sota, les persones que treballaven. A dalt, la família que podia permetre’s contractar-les. La ironia biogràfica és evident: aquell home que ara tenia servei domèstic era el mateix nen que havia experimentat en primera persona què significava treballar en unes condicions que considerava humiliants.
Entre tots els espais, però, l’estudi concentra inevitablement una part important de l’emoció literària. És fàcil caure en la temptació d’imaginar Dickens escrivint Oliver Twist entre aquelles parets. La novel·la, publicada inicialment per entregues, mostrava als lectors una realitat incòmoda: la dels orfes, els hospicis, la fam, l’explotació infantil, la delinqüència i la pobresa.
Oliver Twist podia ser un personatge de ficció, però el món que l’envoltava no ho era.
Dickens havia vist aquell Londres. L’havia recorregut i, en alguns aspectes, l’havia patit. La seva experiència infantil apareix transformada en moltes de les seves obres i ajuda a explicar la insistència amb què va escriure sobre nens abandonats, famílies destruïdes pels deutes, institucions cruels i persones atrapades en una societat que els oferia poques possibilitats d’escapar.
Londres era el seu gran arxiu.
Dickens podia caminar durant hores, de vegades fins ben entrada la nit. Necessitava moure’s. Observava els rostres, escoltava les converses i memoritzava expressions. El periodista que havia estat abans de convertir-se en novel·lista no havia desaparegut. Continuava prenent nota mental de tot el que veia. Després tornava a casa i la ciutat real començava a transformar-se en una altra ciutat, la de les novel·les.
També treballava d’una manera extraordinàriament física. La seva filla Mamie recordaria anys després com el seu pare assajava les expressions dels personatges, canviava la veu i gairebé representava les escenes mentre escrivia. Dickens sentia una gran passió pel teatre i aquesta teatralitat acabaria convertint-se en una de les claus de la seva literatura i, més endavant, de les famoses lectures públiques amb què ompliria sales davant de centenars de persones.
Tot semblava avançar a una velocitat extraordinària quan, el maig de 1837, la mort va entrar a Doughty Street.
Mary Hogarth havia sortit amb Charles i Catherine al teatre. En tornar a casa es va trobar malament i, després d’una breu malaltia, va morir. Tenia només 17 anys. Dickens va quedar devastat per una pèrdua que arribava poques setmanes després d’haver estrenat la nova casa. La mort de Mary és una de les històries més colpidores vinculades al museu perquè permet observar què passava darrere de l’èxit públic. Mentre els lectors començaven a celebrar Dickens i esperaven impacients les seves noves entregues, l’escriptor vivia una tragèdia privada que el va deixar temporalment incapaç de treballar. Per primera vegada es van haver d’interrompre les entregues de les obres que publicava.
Dickens no oblidaria Mary.
Durant molts anys continuaria somiant amb ella i evocant-la en cartes. El museu conserva materials relacionats amb aquest dol, inclosa una carta a la seva sogra en què parla de la presència de Mary en els seus somnis. La petjada de la jove també ha estat relacionada pels estudiosos amb alguns dels personatges femenins idealitzats de la seva obra. Entre aquestes connexions destaca sovint la Petita Nell de The Old Curiosity Shop (La botiga d’antiguitats), la mort de la qual es convertiria en un dels episodis més famosos i sentimentals de tota la producció dickensiana.
No es tracta de dir que Dickens reproduís literalment la mort de Mary en la ficció. La relació entre biografia i literatura és molt més complexa. Però costa ignorar que, després d’aquella experiència, la figura de la jove innocent que mor prematurament adquirís una força especial en el seu imaginari.
L’habitació dedicada a Mary Hogarth és, per això, un dels punts on la visita canvia de registre. Fins aleshores, Doughty Street pot llegir-se com la història d’un ascens: el jove de 25 anys que passa de Furnival’s Inn a una casa per la qual paga 80 lliures anuals, l’escriptor que triomfa amb The Pickwick Papers, la família que creix i les noves novel·les que multipliquen la fama. L’habitació de Mary recorda que aquella mateixa casa va ser també l’escenari d’un dolor profund.
Èxit i dol van conviure sota el mateix sostre.
També ho van fer les primeres alegries familiars i les tensions que arribarien molts anys després. Doughty Street correspon a l’etapa inicial del matrimoni entre Charles i Catherine, quan encara construïen una família que acabaria sent extraordinàriament nombrosa. La història posterior seria molt diferent. La relació es deterioraria fins a desembocar en la separació de 1858, un episodi que generaria rumors i controvèrsia pública. Dickens arribaria a donar explicacions sobre la seva vida privada i la ruptura continua sent un dels aspectes més discutits de la seva biografia. L’audioguia del museu dedica un comentari específic de l’especialista Michael Slater a aquesta separació.
Però a Doughty Street encara no som en aquell Dickens. Aquí trobem l’home jove, abans que la fama assolís dimensions internacionals, abans de A Christmas Carol, David Copperfield, Bleak House, A Tale of Two Cities o Great Expectations. És precisament això el que fa tan interessant la casa: permet observar-lo en plena transformació.
Quan el desembre de 1839 la família va abandonar el número 48, només havien passat poc menys de tres anys des de la mudança. Però la vida de Dickens havia canviat completament. La casa que havia rebut amb orgull i que havia definit com una “mansió familiar de primera classe” començava a quedar petita per a una família i una carrera que no deixaven de créixer.
La història de Doughty Street, però, no va acabar amb la marxa de l’escriptor. Durant dècades va tenir altres habitants i altres usos mentre moltes de les residències londinenques vinculades a Dickens desapareixien. A començaments del segle XX va existir el risc que aquesta casa seguís el mateix camí, fins que la Dickens Fellowship la va adquirir el 1923. Dos anys després, el 1925, va obrir les portes com a museu.
Avui el Charles Dickens Museum ocupa el número 48 i s’estén també al 49 de Doughty Street. La institució conserva més de 100.000 peces vinculades a la vida i l’obra de l’escriptor, entre manuscrits, cartes, primeres edicions, fotografies, retrats, mobiliari i objectes personals. És una de les col·leccions dickensianes més importants del món. (collections.dickensmuseum.com) Però, malgrat la importància de tots aquests objectes, el gran tresor continua sent el número 48.
Perquè una carta es pot traslladar, un manuscrit es pot exposar en qualsevol vitrina i una primera edició pot viatjar d’un museu a un altre. Una casa, en canvi, conserva alguna cosa més difícil d’explicar. Conserva les distàncies, els sorolls, les escales, les dimensions de les habitacions i la relació física entre els espais. Permet imaginar el trajecte entre l’estudi i el menjador, entre el dormitori i la sala d’estar, entre la cuina del servei i les estances de la família.
I permet entendre que darrere de Charles Dickens hi havia una vida que no sempre encaixa amb la imatge del gran escriptor victorià. Hi havia el nen marcat per la pobresa. El jove periodista amb una ambició enorme. El marit de Catherine. El pare d’una família que començava a créixer. L’amfitrió que gaudia dels sopars. L’home que caminava compulsivament per Londres. L’escriptor que interpretava els seus propis personatges mentre els creava. I també l’home que, amb només 25 anys, va veure morir Mary Hogarth i va descobrir que ni l’èxit ni els diners protegien contra la pèrdua.
El 25 de març de 1837, Charles Dickens havia arribat a Doughty Street amb només 25 anys, una esposa, un fill petit i una carrera que començava a enlairar-se. Pagava 80 lliures esterlines anuals per aquella casa georgiana que considerava una “mansió familiar de primera classe” i intuïa que la nova posició comportaria “terribles responsabilitats”.
Quan en va marxar el desembre de 1839, gairebé tot havia canviat. La família havia crescut, havia conegut la tragèdia amb la mort de Mary Hogarth i les seves novel·les havien començat a convertir-lo en un fenomen.
El número 48 no conserva només el lloc on Charles Dickens va viure i escriure. Conserva el moment precís en què un jove de 25 anys va entrar per aquella porta com un escriptor prometedor i en va sortir convertit en Charles Dickens.
