L’escriptor i periodista analitza la novel·la “L’alquímia de la vida” de Coia Valls que avui surt a la venda.
Que la Coia dediqui la novel·la a les persones pioneres, valentes, creatives que són emprenedores i inconformistes, com la Beatriu Montells, ja és tota una declaració d’intencions, abans fins i tot de començar a llegir la primera pàgina de “L’alquímia de la vida” (Columna/Destino).
L’autora reusenca doncs ens predisposa ja d’entrada i parafrasejant Walt Whitman a “no abandonar mai les ànsies de fer de la nostra vida quelcom extraordinari.” Una actitud que només s’aconsegueix si ens considerem alumnes de la vida, tal com diu Magí Surroca. Ell és un vell savi conegut a Llívia com El Bruixot que no es cansa de provar nous remeis per noves malalties i, per tant, ens deixa ben clar que per entendre les coses ens hi hem d’implicar. I això vol dir conèixer allò que t’envolta, aprendre constantment del teu exterior però també de l’interior. Mirar de trobar l’harmonia que existeix entre l’ésser humà i la natura. La idea central és la de buscar en el nostre interior per trobar el millor de nosaltres mateixos. D’escoltar l’esperit o l’ànima, entenent per l’ànima el principi vital dels éssers humans. Seu de la intel·ligència, la voluntat i la sensibilitat. Eines bàsiques per propiciar els canvis.
Però com tot rau en l’actitud. Pots entendre una cosa amb el cap, però “no la comprens fins que tot tu no hi participes, mentre no la fas pròpia.” I aquesta actitud l’empeny la curiositat de voler saber, de conèixer i aprendre per millorar. I tan en Magí Surroca, com la Beatriu Montells, antiga aspirant a novícia que busca un futur diferent, lluiten per trobar aquesta essència. Hi ha un tercer personatge clau per entendre tota aquesta novel·la, tan ben documentada i ben escrita. Un personatge que no és humà, però que és molt present en tot el llibre: la triaca. Sí. Aquest medicament que en aquell segle XV semblava que havia de ser la panacea, la cura de tots els mals, no és l’única solució: “No es pot fer guarir la gent tenint en compte només els símptomes; nosaltres som cos, però també ànima.” La triaca ens mostra de què estem fets les persones. És fruit de l’enginy del coneixement de l’ésser humà que permet guarir i tornar el benestar, però també fa aflorar la pitjor cara de les persones: l’egoisme, la maldat, la traïció.
En Pau Vinyes, un metge del poble, que col·labora amb en Magí en l’elaboració de nous remeis, els porta a l’Hospital de la santa Creu de Barcelona per provar-ne l’efectivitat. En aquesta anada a la capital s’emporta la triaca per vendre’n la fórmula, però se’n penedirà i per mantenir-la en secret decideix dividir el pergamí de la fòrmula en quatre parts i les reparteix a quatre persones de confiança. La Coia ens capbussa en una intriga per aconseguir la fórmula d’aquesta triaca com a motor d’una trama que corre pels carrers d’una Barcelona sense escrúpols a ritme intens de thriller.
Mentrestant, som testimonis de l’evolució de la Beatriu, que també ha anat a raure al mateix hospital on ajuda a curar malalts. I veurem el seu creixement gràcies a dos ingredients: l’amor i el coneixement. L’amor és el gran motor de la Humanitat. Per mi, hi ha una frase que resumeix la novel·la. I la diu, per escrit, la germana de la Beatriu, la Joana:” No tinguis por d’estimar, l’amor ens fa millors, l’amor en totes les seves accepcions, sempre!”. L’amor i el coneixement necessaris per actuar en plena llibertat. Ella ho fa per estimar l’home que vol i per estimar la ciència que vol. Valls ens anima a través de l’exemple de Beatriu a triar la vida que volem portar i no pas aquella que ens vingui donada. Que siguem agosarats, prou lliures per viure segons el dictat del nostre cor i de la nostra ànima. Dos elements que es demostraran providencials també per establir la fórmula per avançar com a societat, com a poble.
Aquí substanciat amb el setge que les tropes franceses sotmetran al poble de Llívia reclòs rere les muralles del castell, que serà una falsa solució, una altra falsa panacea. “Les pedres de la fortalesa caiguda servirien per posar els fonaments de la farmàcia, i farien que fos la suma de totes les fortaleses individuals”.
Valls reivindica també que és una societat en la qual el paper de la dona va “més enllà de parir criatures, tenir-ne cura i cobrir les necessitats dels seus esposos. Aprofiteu les seves ciències; la capacitat de treball i sacrifici en benefici del bé comú ha estat fonamental en molts moments de la història. Mentre els homes anaven a guerrejar, qui tirava endavant els clans, les societats? Doneu-los l’oportunitat i no us en penedireu. Són capaces de mostrar més mà esquerra i tenen un instint natural.”
En definitiva, L’alquímia de la vida és una aventura que us ben asseguro que enganxa, que està molt ben ambientada, llegidora i intrigant. La Coia, però, a més, ens regala amb la seva saviesa i sensibilitat una recepta.
La novel·la atresora entre les seves pàgines la fórmula per una vida plena i llegint-la us adonareu que és ben senzilla. Unes gotes de curiositat, un pensament de valentia, un polsim de creativitat, una cullerada d’inconformisme i una bona tassa d’amor. I si mai ens falta cap d’aquests ingredients que tinguem persones, amics, a prop nostre que ens ajudin a buscar-los.
Martí Gironell és periodista i escriptor.
Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’, ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’ i l’àlbum il·lustrat “Un talp al meu jardí”.
