Un tastet de…. ‘El secret de Picasso’ de Francesc Miralles.


L’illa dels llibres ofereix primers capítols de novel·les. Vols fer un tastet?
Avui us oferin un tast de la nova novel·la de Francesc Miralles ‘El secret de Picasso’ que publica l’editorial Edicions 62.
‘El secret de Picasso’ es centra en l’estada del pintor a Horta de Sant Joan on es va establir durant uns mesos. Aquesta estada va ser marcada per unes misterioses aventures que el van marcar profundament. Entre realitat i ficció, El secret de Picasso compta com aprotagonista al periodista Leo Vidal, que rep l’encàrrec d’un ric galerista de Sitges de localitzar un quadre desaparegut de Picasso que conté la clau de la seva creativitat

 
 

Els Ports, 3 d’agost del 1898
Les estrelles tremolaven en la nit com focs de tribus llunyanes en l’immens bosc còsmic. Un xicot escanyolit, amb pantalons de pana i espardenyes, espellava amb la navalla una llebre que havia caçat aquella mateixa tarda. Al seu costat, un jove uns anys més gran atiava una petita foguera. El vent que llepava les roques d’un paisatge gairebé lunar amenaçava amb frustrar el sopar, però en Manuel protegia la flama amb el seu cos fibrat, fet a les llargues caminades a la terra dels seus pares.
Des que havia acollit en Pablo, el seu amic a l’escola de Belles Arts, els paratges d’Horta de Sant Joan s’havien convertit en un escenari d’aventura per a tots dos.
Tan aviat com l’hoste s’havia recuperat dels estralls de l’escarlatina, havien anat a fer muntanya carregats amb cavallets, pintures i provisions per a unes quantes setmanes.
Ja feia quinze dies que vivien com robinsons en una cova poc profunda. Dormien sobre un jaç d’herbes, es refrescaven en un rierol proper i caçaven el que podien,igual que els homes que els havien precedit centenars de milers d’anys enrere.
Durant el dia, el sostre relativament pla de la cova els servia de taller. Des d’aquell observatori miraven de plasmar a les seves teles l’encinglada muntanya de Santa Bàrbara.
—Estàs molt callat, aquesta nit —va dir en Manuel mentre lluitava per fer revifar la dansa de les flames—. Encara no t’ha passat l’ensurt?
En Pablo va deixar la peça, ja esquarterada, sobre una pedra llisa abans de respondre:
—No és això, encara que et dec la vida. Si no m’haguessis agafat a temps, m’hauria ofegat al riu.
—És increïble que tot i ser malagueny no sàpigues nedar.
-Bé, només vaig viure allí fins als deu anys.
—D’acord, però Barcelona també té mar. Que no vas mai a la platja o què?
—Només hi vaig a dibuixar les banyistes de bon veure, ja em coneixes —va respondre amb un somriure entremaliat—. Com van, aquests fogons?
—Regular, però amb una mica de sort podrem fer la llebre directament sobre les brases. M’acostes el vi?

En Pablo va gatejar fins a l’interior de la cova, on dormien i guardaven el rebost, i en va sortir amb una bóta de vi ennegrida. Malgrat que només tenia quinze anys, en va fer un bon glop abans de llançar-la al seu amic, que la va caçar amb totes dues mans i es va abocar el raig a la gola. El poderós nèctar de les vinyes cremades pel sol va tornar en Manuel a la pregunta que acabava de fer.
—Encara no m’has dit el que et passa. Si ja t’has oblidat del barranc i del riu, què t’amoïna?
—No res, és només un misteri que em balla pel cap. Hi dono voltes des que hem vist aquell estel fugaç.
En Manuel es va asseure al costat del foc, i mentre el protegia amb les seves manotes, li va preguntar:
—De quin misteri parles? Espero que no et tornis un místic pesat com el de l’ermita de Sant Salvador.
—Em refereixo a una altra mena de misteri… En veure aquella bola de foc he pensat en els grans artistes:Leonardo, Velázquez, Cézanne… Fins a un moment determinat de les seves vides van ser persones vulgars, com ara tu i jo, uns pobres desgraciats que buscaven el seu propi estil com tants altres.

—No sé on vols anar a parar.
—Jo tampoc, per això t’ho explico. Tots aquests aprenents de bruixot van descobrir una fórmula que els altres no coneixien per poder trencar motlles. Què tenien ells que els falta a la majoria dels mortals?
—Talent.
En Manuel havia començat a disposar els trossos de carn sobre les brases, un cop extingides les flames.
—No n’hi ha prou amb això —va respondre en Pablo, abstret—. A la Llotja hi ha molts paios amb talent que tu i jo sabem que no arribaran enlloc. Sense anar més lluny, els professors.
—Ha! Ja sé en qui penses. Tornant a la teva pregunta, si no n’hi ha prou amb el talent… què més cal tenir? Constància?
—Tampoc. El món és ple de gent amb talent i constancia que no passaran de ser bons artesans. Jo em refereixo als genis. Quin és el seu secret? On han trobat la guspira divina que els fa diferents de la resta?
En Manuel va encongir les espatlles i va tombar la carn amb una branca seca perquè no es cremés. Entenia el neguit del seu amic, tot i que personalment se sentia més artesà que artista. Encara que sempre treia les millors notes, tot el seu mèrit era copiar la natura al més fidelment possible.
—Així doncs, creus que un geni en lloc de copiar la natura ha de superar-la? —va reflexionar en Manuel sense apartar la mirada de les brases—. Que d’alguna manera és un ésser sobrenatural, un mag?
—Això m’ha agradat! Un mag, sí senyor. Per ser un  geni, a banda de talent i constància, cal tenir contacte amb la màgia. Tothom qui fa coses extraordinàries és perquè té un do misteriós. No diuen que Jesús era un estrany mag? Si no, no hauria pogut caminar sobre les aigües.

—Au va, calla. I sopem d’una vegada, que la carn està a punt de fer-se carbó. És també màgia?
En Pablo va obrir la navalla per punxar una pota de la llebre. Sota una capa socarrada, la carn
encara estaba crua. Després va desviar la mirada cap als astres, com si només ells tinguessin la resposta al que li ballava pel cap des que s’havia salvat d’ofegar-se al riu després de caure del penya-segat.
No podia sospitar que la cova que ocupaven com si fossin xamans li descobriria un secret que canviaria per sempre la seva vida i, amb ella, l’esperat segle xx.

Podeu llegir més en aquest enllaç.