Un tastet de.. Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll

L’illa dels llibres t’ofereix el primer capítol de la nova novel·la de Pep Coll.

dos-tauts-negres-i-dos-de-blancs pep coll

La matança d’una família de masovers a Carreu l’any 1943 va commocionar les masies i els pobles veïns d’aquest racó del Pallars Jussà. La notícia de l’assassinat múltiple no va arribar gaire més lluny. En una època en què calia donar la imatge que la nueva España era un paradís de pau, la censura va fer callar la premsa.

Setanta anys després, Pep Coll ens   presenta un  thriller històric  a ‘Dos taüts negres i dos de blancs (Proa)  per oferir-nos  la reconstrucció d’un crim real al Pallars l’any 1943 que va quedar impune.
L’illa dels llibres t’ofereix un tastet de la novel·la de Pep Coll

 

Prohibit el pas

El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia capturat.

Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.

Cada any a principis d’estiu es traslladava a cals Masovers de Vilanoveta, una masia a mitja hora de Pessonada, on guardava un escamotet d’ovelles, les poques que per Sant Joan no havia pogut amuntanyar a les pastures de la vall d’Isil perquè estaven prenyades o bé el corder encara els popava. Juntament amb les ovelles mares, l’home s’havia reservat també la cabra que ens subministrava la llet a la família i que jo havia de passar a buscar a la masia.

A les set sortia de casa amb la lletera nova de trinca que els pares havien comprat expressament per als meus viatges matinals. Era d’un plàstic llampant, de color verd fluix amb una tapadora blanca. Un dels primers atuells de plàstic, imagino avui, que devien arribar al Pallars en aquells anys de la postguerra. Poc més avall del poble m’esperava el sol, que treia el cap pel portell de la vall de Carreu i que ja no em deixaria de petja en tot el viatge.

dos-tauts-negres-i-dos-de-blancsMalgrat la companyia del sol, del cant de les cigales mésmatineres i de l’amplada del camí (una pista forestal oberta per transportar fusta del bosc), no em podia treure la por del damunt, una por que em creixia per dins a mesura que m’atansava a Vilanoveta. Havia sentit contar als meus pares i a d’altres adults del poble que el matrimoni amb un fill de vint-i-cinc o trenta anys que vivien a l’altra masia, casa Gironi, havien assassinat anys enrere una família de lesmasoveries de Carreu.

La família sencera: el pare, la mare i dues nenes. Les persones grans en parlaven mig en secret, a la canalla no ens en volien donar detalls, de tan horrorosa, deien, com havia estat la matança. Afortunadament per a mi, la casa dels assassins quedava més enfonsada cap al riuet de Carreu, dos o tres-cents metres més avall de la masia del padrí, de manera que en els meus viatges no hi havia de passar.

Així i tot, tant a l’arribada a cals Masovers com a la sortida, abans d’enfilar la tornada al poble, llençava un cop d’ull camí avall per assegurar-me que no em seguia ningú. De la casa de la por tot just en podia entreveure un pany de teulada terrosa, coberta entre el fullatge dels roures. Escoltava un moment i si sentia algun soroll (lladrucs, un xiulet, el cant del gall) caminavamés de pressa.

Recordo que un matí, en el viatge de tornada, vaig topar amb els assassins, que venien del poble. Anaven la parella, tots dos sols sense el fill, i s’havien aturat a beure en una font al peu del camí. Tot va ser veure’ls i arrencar a córrer.
Els talons de les espardenyes tocant-me
el cul, tan esfereït que no em vaig adonar que amb el balanceig la lletera vessava per la tapadora. Vaig arribar a casa esbufegant de cansament, amb les cames i les espardenyes escatxigades d’una llet que la pols del camí havia cobert de cola-cao. Al pot, hi faltaven quatre dits ben bons de llet. La padrina ni se’n va adonar i la mare, a la nit en tornar del tros, tampoc no va notar re perquè jo m’havia guardat prou de beure’n per esmorzar i a la lletera hi havia la mateixa quantitat d’altres dies.

Conservo records menys inquietants i imprecisos de la parella d’assassins. Imatges d’algun dimecres a la sortida d’escola quan la canalla, il·lusionats de les gormanderies que els pares ens havien de portar del mercat de la Pobla, anàvem a esperar-los pel camí, cinc minuts més avall del poble. La parella de Vilanoveta, que solien arribar sols, eren els més puntuals de tornar de mercat. Els saludàvem amb la mateixa vergonya o franquesa, depèn de cada nen, amb què saludaríem un conegut.

Arribant al poble, abeuraven el matxo a la font, després l’estacaven al carrer i entraven a fer un traguet a casaMiró, amb qui tenien amistat. Els adults del poble, almenys en aparença, tampoc no els miraven malament i entre els companys  recordo que hi havia diversitat d’opinions sobre si havien estat ells o bé els gitanos, els autors dels crims.

La matança de Carreu forma part de les pors de la meua infantesa. Un fantasma sovint desenterrat de gran en repassar records amb els germans amb motiu d’alguna celebració familiar, o amb els companys d’infantesa, en escurar-nos la memòria plegats quan a l’estiu ens retrobem al poble. Un record revifat també amb la lectura de la famosa novel·la de Truman Capote, un cas real que em va sorprendre per la coincidència en el nombre de víctimes (quatre membres d’una família pagesa de Kansas), en el nombre d’assassins (dues persones), així com per la sang freda i per la crueltat amb què es devia haver perpetrat la matança de Carreu.
pep coll dos tauts..

Ignorava llavors que ambdues matances no tenien res a veure en altres aspectes. Com ara el desenvolupament del procés judicial, la condemna aplicada als assassins i, sobretot, la difusió mediàtica dels crims. Anys més tard, en mirar de compondre l’arbre genealògic de lameua família, vaig topar amb una branca inquietant: la meua rebesàvia paterna procedia del mas dels suposats assassins de Carreu. No en sabia gran cosa, de la dona, només que es deia Rita Gasa, que havia nascut l’any 1816 a casa Gironi de Vilanoveta i que s’havia casat a l’edat de vinti- set anys amb l’Ignasi Coll, un cabaler de casa Toà de Pessonada.

Imaginava, tanmateix, que havia de ser una dona de caràcter, atès que era ella, no pas el marit, la que havia donat nom a la nova casa que la parella va fundar al poble. Així, doncs, els descendents de ca la Rita estàvem emparentats amb els assassins de Carreu?

El fet que el padrí Alfonso s’estigués a l’estiu a cals Masovers, en comptes de casa Gironi, amb qui éremparents de lluny, tenia res a veure amb la matança? De veritat que van ser ells, els assassins? Si era així, com s’explica que els crims quedessin impunes, que la gent del poble no els fessin el buit?

Els ganxos de tots aquests interrogants em van arrossegar sense remei l’estiu del 2010 a la recerca i esclariment dels fets. Pel padrí de casa Toà, el primer del poble que vaig entrevistar, vaig saber, entre altres detalls, que les víctimes vivien en una masoveria de Carreu coneguda com a Laortó i que estaven enterrats al cementiri d’Herba-savina. Em va faltar temps per visitar aquests indrets, tots dos situats actualment dins de la Reserva de Caça del Boumort. La pista forestal que travessa pel mig la reserva és l’única via per la qual és permès de circular als vehicles privats. Tal com suposava, doncs, el trencall que puja al poble d’Herba-savina tenia el pas barrat.

Anava amb tantes ganes de veure la casa dels morts que hi vaig passar de llarg, amb la intenció d’arribar-m’hi a peu de tornada. Cinc quilòmetres més amunt, en veure a mà esquerra la desviació que arrenca cap a lamasia de Laortó, vaig aparcar el tot terreny vora la pista.
Un cop a la barra que tanca el camí, vaig topar
amb una nova i contundent prohibició amb què no comptava: els senyals deixaven ben clar que es prohibia el pas tant als vehicles com a les persones.

Vaig saltar la barra sense pensar-m’hi gaire. A la sortida del bosc vaig albirar la masia de Laortó enlairada dalt del serrat. La xemeneia de la casa dels morts fumejava i davant de la porta hi havia un vehicle aturat, una pickup de color blanc, amb la porta del conductor oberta. De cop, una forta bravada de carn podrida em féu pensar en les víctimes de la matança, les quals, segons m’havia contat el Toà, ja feia tres o quatre dies que havien mort quan els veïns van trobar-los. Amb el cor accelerat vaig continuar avançant. A la porta de la casa va aparèixer un home baixet, de cabells llargs que gairebé se li menjaven la pell fosca de la cara.

Gesticulava que me’n tornés, que allà no hi podia estar, i em renyava, en castellà, per haver-me saltat la prohibició de la barrera. Jo vaig continuar decidit cap a la casa dels crims.