L’escriptor italià publica ‘El Rey’, el tercer lliurament de la trilogia ‘El Padre’ publicada a Alfaguara.
Fotografies i entrevista Jordi Milian
Amb ‘El Rey’, Sandrone Dazieri ha finalitzat la trilogia protagonitzada per la subcomissària Colomba Casselli i el seu ajudant, Dante Torre. Dazieri aposta pel thriller i creu que la novel·la negra clàssica ha mort. Es declara seguidor de Stephen King i creu que el succesor d’Andrea Camilleri és Antonio Manzini.
Després de ‘No está solo’ i ‘El ángel’ tanca la trilogia ‘El Padre’ amb ‘El Rey’. Abans de ser escriptor va ser cuiner i periodista freelance. L’autor nascut a Cremona (Itàlia) l’any 1964. és també guionista i gaudeix d’una bona popularitat a Itàlia.
Amb la novel·la ‘El Rey’ finalitza la trilogia ‘El Padre’. Què sent un escriptor quan ha de deixar els personatges que l’han acompanyat durant un temps?
Quan vaig acabar l’últim llibre de la trilogia vaig viure una mena de dol, però he de confessar que al final els personatges es queden a dins meu.
I vull que es quedin amb mi fins que arribi el dia que pugui comptar amb una història per a ells. Sempre hi ha històries que no adients per a ells i unes altres sí. Així que, desafortunadament han de quedar-se esperant.
Manté una estreta relació amb els seus personatges. Per crear-los intenta interioritzar els seus pensaments i maneres d’actuar. Se sent una mica com un actor que ha d’interpretar un personatge?
És exactament això, és el que s’anomena el mètode Stanislavski.
A diferència d’aquest mètode que has d’interpretar personatges a partir de tu mateix, aquí has de crear els personatges a partir de tu. Has de sentir i creure que qualsevol personatge descrius, podries ser tu mateix.
Serveix per a qualsevol personatge?
Podries ser tu, si és una dona, un assassí o una víctima, perquè dins de nosaltres tenim tot això. Som un complex univers i dins de nosaltres està tot. I estic convençut que es tracta de l’única manera per a poder crear personatges únics tal com ho som nosaltres.
Si jo escric sobre un personatge inspirant-me en unes altres persones, serà el personatge d’un altre i no el meu.
És cert que en la literatura hi ha molts policies o assassins, però segur que el que crearé jo serà únic.
Aquest fet el deu deixar exhaust quan finalitza una novel·la. Com és aquesta relació?
Bastant si (riu) Sobretot, perquè les meves novel·les són molt llargues i quan em vull relaxar escric un hard-boiled com a ‘Goril·la’, que acabo de publicar a Itàlia i que es tracta d’una història més curta,
Ara estic escrivint un thriller i això m’indica que haig d’estudiar moltes coses que no conec.
En un thriller has de ser molt precís i exacte.
Amb Colomba i Dante ha aconseguit una parella que es compenetren molt bé, tot i ser dos personatges que han patit molt amb unes cicatrius molt visibles.
Evidentment hi ha una part de mi que busca això i tal vegada depèn de la meva vida i de les meves experiències.
Jo no puc escriure sobre famílies normals perquè mai he tingut una cosa així.
Per a mi, és més fàcil escriure sobre persones que viuen al límit perquè la meva vida sempre ha estat així.
Abans que escriptor va ser cuiner editor a més de guionista. Tot i que de molt jove ja tenia clar que volia escriure novel·les.
Quan era petit llegia moltes novel·les policíaques perquè me les llegia la meva mare. Des de llavors la novel·la policíaca, el thriller, la ciència-ficció o l’horror han format part del meu bagatge personal. Penso que a través del gènere negre es pot explicar molt bé la realitat actual i es pot fer fins i tot molt millor que en altres estils de literatura.
Quan tènia tretze anys pensava que volia escriure novel·la negra. Volia veure món i potser per això em vaig matricular a l’escola d’hostaleria perquè em donava la possibilitat de viatjar per tot el món. Pensava que
sent cuiner podria aprendre moltes coses per després utilitzar-ho en els meus llibres,
En realitat la meva experiència com a cuiner la vaig usar molt poc, almenys en les meves novel·les.
Com cuina una novel·la. Quins serien els ingredients que utilitza i com prepara el plat?
L’ingredient principal és el personatge i és l’element principal del plat. Si ets carnívor serà un tros de carn i si ets vegetarià l’ingredient principal serà una pastanaga o un plató de pasta però, el personatge és el més important.
Si aquest el personatge té una personalitat, trobar una història per a aquest personatge és fàcil, perquè ho enfrontes de manera única i t’ajuda a seguir.
Triar i crear el personatge és fonamental.
Per exemple, ara estic escrivint un nou thriller i el personatge encara no em convenç del tot, encara que tingui tota la història pensada i sàpiga com acabarà. No aconseguiré avançar fins que no hagi resolt alguns dubtes que tinc sobre el personatge.
Però, crec que estic a prop perquè sento que es mou dins del meu cap.
Cuinant a foc lent
A foc lent i segons el meu agent, massa lent (riu)
S’allunya del que s’anomena novel·la negra mediterrània i bona part dels seus referents són autors de novel·la negra nordamericana. A més, confessa que Stephen King és un dels seus grans referents.
Admiro Stephen King per la seva capacitat de construir personatges. Les històries de King no sempre són molt fortes però els personatge sempre són molt potents.
T’adones d’això per com aconsegueix entrar als seus caps i representa els seus pensaments i com parlen. Això ho considero molt important i m’ha servit molt.
Després hi ha altres escriptors nord-americans que m’agraden pel treball que fan sobre el llenguatge o l’ambient. Jo no sóc un literat pels meus estudis, però amb les meves limitacions, sempre intento treballar en el llenguatge.
És molt important com escrius i no només el que escrius. Aquest és un dels problemes del gènere negre a Itàlia on la trama sembla que és l’únic que es té en compte.
S’escriu malament i això és un error, perquè no pots matisar prou bé per poder entrar a l’interior del personatge.
Hi ha escriptors que són una mica ganduls, de fet tots ho som d’alguna manera. És molt més fàcil escriure ràpid i repetir moltes vegades el mateix, perquè ja tens un públic i potser si t’arrisques a fer coses diferents, perdis lectors.
Jo prefereixo arriscar-me i perdre el públic fent una cosa nova a fer sempre el mateix i avorrir-me.
Assegura que no ha mort la novel·la negra però si una manera de plantejar i escriure novel·la negra.
Crec que ha mort en el sentit que ja no té la capacitat d’interpretar el present.
Des del punt de vista de les vendes funciona molt bé.
La típica novel·la policíaca d’Agatha Christe ha canviat una mica i es continua venent molt.
Si escrius una novel·la negra clàssica, estas renunciant a parlar de l’actualitat i parlar d’un delicte que ja no existent i no expliques el que realment provoca por a la gent d’avui en dia.
Crec que és important desxifrar l’actualitat i la novel·la negra clàssica ja no ho fa perquè és un clixé. En canvi el thriller dóna moltes possibilitats.
És escriptor de sèries de televisió. Com condiciones les sèries a l’hora d’escriure novel·les?
No em condiciona molt, però em canvia una mica la manera de fer. Quan escric novel·les com la trilogia El Pare’, aprenc moltes coses sobre com a gestionar algunes parts de la història. Quan escric un guió, que és una cosa molt complexa, aconsegueixo posar coses que he après com a escriptor com poden ser els diàlegs.
Què li han ensenyat els guions?
Els guions m’han ensenyat a trobar el més essencial de qualsevol història.
Un guió ha de tenir 100 pàgines per a comptar 100 minuts o 50 pàgines si té 50 minuts.
Això vol dir que si tens una història que necessita 1000 pàgines has de trobar les 50 o 100 pàgines correctes per a explicar aquesta història. Aprens a ser una mica més sec i això t’ajuda.
Durant una època va fer de periodista freelance. Es va cansar d’aquella feina?
No va ser exactament per cansament, però ho vaig deixar perquè era periodista d’espectacles, i la veritat es que no m’interessaven gaireaquests temes.
En canvi vaig col·laborar en un diari en la seva pàgina dedicada a la cultura i vaig intentar explicar el món underground italià i em vaig adonar que per a explicar-ho bé, necessitava inventar històries.
Sobre la realitat manipulada i la dificultat de trobar a la veritat davant de les fonts oficials para la seva darrera novel·la.
En tota la trilogia tracto sobre la realitat i de tot el que ens expliquen sobre aquesta realitat.
Dante i Colomba són ‘herois” i els podem definir com herois desgraciats perquè en el moment que el poder, les Institucions diuen ‘les coses han estat així’, aquests personatges ho posin en dubte i busquin la realitat.
Crec que és un tema molt fort avui en dia, perquè vivim en un món digital que és gestionat per moltes persones que filtren la informació que volen que entenguis o escoltis.
És molt dur triar la informació correcta i entendre que més enllà del que et presenten, existeix una altra realitat. És molt difícil acceptar que la realitat que coneixem no és la de debò.
Si sabessis que tota la teva informació es manipula, que la història que t’han explicat no és la real o que els serveis secrets possiblement han ajudat als feixistes a posar bombes al teu país, potser tot això et porta a posar en dubte la teva vida mateixa. Per això, la majoria de persones prefereixen no fer-ho.
Andreu Camilleri ja té successor en la novel·la negra italiana?
Penso que el veritable hereu és Antonio Manzini perquè té la profunditat, la cultura i la humanitat dels personatges de Camilleri. Si haig de pensar en un successor, aquest és Antonio Manzini. Sense cap mena de dubte.
