Després de l’èxit inesperat i sostingut de Les calces al sol, convertida en un autèntic fenomen lector que ha superat els 100.000 exemplars i ha trencat totes les previsions del sector, Regina Rodríguez Sirvent torna a les llibreries amb Crispetes de matinada.
En aquesta nova novel·la, l’autora recupera el personatge de Rita Racons —ara en un moment vital més complex i decisiu— per continuar explorant, amb la mateixa combinació d’humor i emoció, els vincles, els somnis i la recerca d’un lloc propi al món.
Tot va començar amb un correu electrònic. Sense agent, sense padrins evidents, sense una estratègia definida. “Soc una noia de Puigcerdà…”, escrivia Regina Rodríguez Sirvent en aquell missatge inicial que acabaria obrint una escletxa inesperada en el panorama literari català. A l’altra banda, una editorial que decideix llegir. I, a partir d’aquí, una cadena d’esdeveniments que ni l’autora ni ningú al seu voltant hauria pogut preveure.
El que ha vingut després és, en paraules del seu editor Joan Riambau, “una cosa que no passa mai”. Les calces al sol s’ha convertit en un dels fenòmens més singulars dels darrers anys: més de 100.000 exemplars venuts en català, 23 edicions, una presència sostinguda en el temps —molt més enllà de l’efervescència de Sant Jordi o Nadal— i una expansió internacional que inclou traduccions a diversos idiomes i una recepció creixent fora del seu context natural.
L’èxit de Les calces al sol no s’ha limitat a l’àmbit català. La novel·la ha iniciat un recorregut internacional amb traduccions a diverses llengües, com l’anglès, l’italià, el portuguès —tant a Portugal com al Brasil— i el polonès. Tot i això, Regina Rodríguez Sirvent insisteix que aquest camí tot just comença: “És molt incipient, encara estem arrencant”.
Malgrat la diversitat de contextos culturals, les primeres reaccions apunten a una recepció sorprenentment similar a la que va tenir el llibre aquí. “Ens arriben comentaris de lectors d’altres països que riuen als mateixos llocs i s’emocionen igual”, explica l’autora. Aquesta resposta suggereix que, més enllà de l’arrel local, la novel·la connecta amb una experiència universal.
El cas de la traducció al castellà ja havia apuntat en aquesta direcció. Publicada més d’un any després de l’edició original, va tenir una gran acollida fora de Catalunya, mentre que aquí molts lectors havien optat per llegir-la en català. “La gent ja havia decidit llegir-la en la llengua original”, destaca l’editor.
Per a Rodríguez Sirvent, aquest recorregut té un valor especial. “Una de les coses que més il·lusió em fa és quan algú em diu que és el primer llibre que ha llegit en català”, afirma. Entre l’expansió internacional i la fidelitat al públic d’origen, Les calces al sol continua demostrant una capacitat poc habitual: créixer sense perdre la seva essència.
Però si hi ha una cosa que defineix aquest èxit és que no respon a les lògiques habituals. No hi ha hagut una explosió puntual, sinó una propagació lenta i constant. “A les llibreries ens deien: estan passant coses amb aquest llibre”, recorda l’editor. I el que passava era, essencialment, això: lectors que en recomanaven d’altres, compres múltiples per regalar, converses compartides.
“És com els acudits”, assegura Riambau. “Quan alguna cosa et fa riure o emocionar, necessites passar-ho”. Rodríguez Sirvent ho descriu amb una imatge que ha esdevingut gairebé icònica: “És un llibre que entra a casa i passa per totes les tauletes de nit”. Una circulació íntima, domèstica, que explica millor que qualsevol campanya el seu recorregut.
L’antiestudi de mercat
Quan se li preguntava pel públic objectiu, l’autora admet que mai no va saber què respondre. “Em deien: quin és el teu target? I jo pensava… no ho sé”. Amb el temps, ha entès que aquesta indefinició era precisament la seva força.
“Jo crec que és amplíssim. Des de qui el pot començar a llegir pel tema sexual fins a l’infinit”. I ho exemplifica amb una història real: la d’un pagès de la Cerdanya, besavi, que recomana el llibre a la seva besneta. “És com l’antitàrget”, diu rient. Però també és la prova que alguna cosa en el text transcendeix generacions, codis i expectatives.
En un ecosistema sovint obsessionat amb la segmentació, Les calces al sol ha funcionat com una anomalia: un llibre que no s’ajusta a cap nínxol perquè, en certa manera, els travessa tots.
El Premi L’Illa dels Llibres: la vida condensada
En aquest recorregut, hi ha un moment que sobresurt per la seva intensitat simbòlica: la concessió del Premi L’Illa dels Llibres, votat pels lectors.
“Va ser un dels dies més simbòlics de la meva vida”, explica. Aquell matí, Rodríguez Sirvent es desperta a l’UCI de la Vall d’Hebron. Fa mesos que hi passa moltes hores: el seu fill ha nascut prematur i la seva vida gira al voltant d’aquell espai suspès entre la incertesa i l’esperança. Aquell mateix dia fa 40 anys. I aquell mateix dia rep el seu primer premi literari.
“Era la vida sencera en un matí”. La imatge és poderosa perquè no necessita elaboració: la fragilitat i la celebració, la por i la llum, el límit i la confirmació. Tot alhora. Tot condensat.
Aquest moment, tot i no traslladar-se literalment a la seva obra, actua com una capa profunda que travessa la seva escriptura. “No parlo gaire d’això”, admet. “Però em va donar una energia i una perspectiva que abans no tenia”.
Escriure després del vertigen
Amb aquest context, la segona novel·la no era només un projecte literari. Era també un risc. Una prova. Però Crispetes de matinada no neix des de la por, sinó des d’una decisió gairebé contracultural: escriure des del plaer.
“El que em porta a escriure és passar-m’ho bé. Punt”. La frase, aparentment simple, implica una ruptura amb la idea de l’escriptura com a sacrifici o com a pressió. Rodríguez Sirvent ho té clar: “Si passes milers d’hores davant del teclat i no t’ho passes bé, no té sentit”.
Per això, explica, es va alliberar completament del pes de les expectatives. “No volia anar allà a patir. Volia gaudir”. Aquesta llibertat es tradueix en una escriptura que no es posa límits previs: “Si em venia una estracanada, venia. Si em venia una cosa més intel·lectual, també”. Sense filtres, sense jerarquies.
Una novel·la que ja existia abans de ser escrita
Curiosament, la llavor de Crispetes de matinada ja era present mentre escrivia la seva primera novel·la. “Quan estava escrivint Les calces al sol, pensava: quines ganes tinc d’escriure aquesta història que estic vivint”.
Aquesta dimensió gairebé meta —escriure mentre es viu allò que després s’escriurà— dona al llibre una textura particular. No és només una invenció, sinó una sedimentació d’experiències, intuïcions i desitjos acumulats al llarg d’una dècada.
Des del retorn d’Atlanta fins a una etapa de desorientació vital, passant per cursos d’escriptura, intents fallits i una recerca constant de veu. “No sabia què volia dir voler escriure”, admet. “Estava molt desubicada”.
Rita: persistir en la recerca
La protagonista, Rita, reapareix en aquesta nova novel·la, però ho fa en un altre moment vital. Més complex, més definit, més irreversible.
“Vaig trigar 0,01 segons a saber que tornava a ser ella”, explica. Tot i així, Rodríguez Sirvent tenia clar que no volia repetir esquemes. La història havia de ser nova, encara que el personatge continués el seu camí. I, com passa sovint en el seu procés creatiu, alguns elements van emergir de manera inesperada.
“Hi ha personatges que et piquen la porta. I tu dius: no, no entrareu. I al final… entren”. Aquesta relació amb la narració —més d’escolta que de control— la porta a definir-se com una escriptora “jardinera”. “No tinc cap mena de poder sobre la trama”, diu, amb una barreja d’humor i honestedat.
Un edifici, una ciutat, una comunitat
El cor de Crispetes de matinada és un edifici a Gràcia. Un espai mig degradat, habitat per una comunitat improbable i vibrant. “Vaig entrar allà i vaig sentir que pertanyia per primera vegada a un lloc. Sense saber per què”.
Aquest espai actua com un microcosmos contemporani. Hi conviuen persones de procedències diverses, professions emergents, trajectòries incertes. Des de qui ha venut una empresa per milions fins a qui intenta trobar el seu lloc en un món que canvia massa ràpid. “Hi havia gent que tenia somnis. I això ja era molt”.
La novel·la construeix, a partir d’aquí, una reflexió sobre la vocació, el desig i la dificultat de sostenir-los. Sobre què significa intentar-ho, fins i tot quan no hi ha garanties.
Riure i plorar: el mateix gest
Un dels motors de l’escriptura de Rodríguez Sirvent és l’humor. Però no com a evasió, sinó com a forma de coneixement. “Si no em fa riure, no avanço”. Aquest criteri conviu amb una gran intensitat emocional. L’autora explica que ha escrit escenes rient sola en bars i, en altres moments, plorant fins al punt que desconeguts li preguntaven si es trobava bé.
“Em van venir dos mexicans a preguntar si necessitava ajuda. I jo els vaig dir: estic escrivint”. Aquest equilibri —entre la comicitat i la fragilitat— defineix una escriptura que es nega a separar registres. Riure i plorar no són oposats, sinó parts d’un mateix moviment.
El moment de decidir
A Crispetes de matinada, la vida deixa de ser provisional. Les decisions pesen. Els camins es tanquen o s’obren de manera definitiva.
“Hi ha un moment en què no pots fer broma amb segons quines coses”, diu. El llibre aborda aquest pas amb una honestedat que evita tant el dramatisme excessiu com la frivolitat. Hi ha amors que no arriben, somnis que es redefineixen, amistats que es transformen. “Pots estimar molt una cosa i adonar-te que potser no pots seguir. I això és duríssim”.
Protegir el lloc des d’on escriu
Quan se li pregunta pel futur, Rodríguez Sirvent no parla de carreres ni de projectes a llarg termini. Parla d’una cosa més fràgil i més essencial.
“Espero poder protegir aquest espai”. Un espai que no és només literari, sinó vital. Un lloc des d’on escriure sense pressió, sense perdre el joc, sense convertir la creació en una obligació.
Potser és aquesta actitud la que explica el seu recorregut. No hi ha una voluntat de fer fenomen. Hi ha una voluntat de dir. I, en aquest dir —lliure, emocional, desacomplexat— és on els lectors han trobat alguna cosa que reconeixen com a pròpia.
Perquè, al capdavall, hi ha llibres que s’expliquen. I n’hi ha que s’instal·len. Les calces al sol ho va fer. I tot apunta que Crispetes de matinada no vol fer altra cosa que continuar habitant aquest mateix espai: el de les històries que, sense fer soroll, acaben quedant-se.
Del paper a la pantalla: el camí cap al cinema
L’univers de Les calces al sol també es prepara per fer el salt al cinema, en un procés que, com el mateix llibre, avança de manera progressiva i sense estridències. El projecte es troba actualment en fase de desenvolupament de guió, després d’una primera idea de coproducció catalana-americana que, per ara, s’ha reconfigurat.
“Vam començar amb una coproducció amb els Estats Units, però ara mateix és molt difícil tirar endavant projectes allà”, explica Regina Rodríguez Sirvent. Aquesta situació ha portat a replantejar l’adaptació com una producció impulsada des d’aquí, tot i que es manté la voluntat que conservi la dimensió internacional de la història.
L’autora participa en el projecte, tot i que de moment no com a guionista principal. “Hi soc perquè tot em sembli bé”, diu amb ironia, tot apuntant que el seu paper és, per ara, més d’acompanyament que de control creatiu. El procés, admet, és encara obert i ple d’incògnites.
Malgrat això, l’adaptació sembla una evolució natural per a una novel·la que ja conté una forta càrrega visual i narrativa. Escenaris com Atlanta o la Cerdanya, personatges intensos i una estructura marcada per episodis i relacions fan pensar en una història amb potencial cinematogràfic.
