L'illa dels llibres

Paolo Cognetti  “la nostàlgia pot ser un motor molt gran a l’hora d’escriure”

L’autor de “Les vuit muntanyes” publica “La felicitat del llop” on torna a evocar el poder de la natura a través dels somnis dels personatges de la novel·la.
Jordi Milian – Barcelona

L’escriptor italià continua apassionat pels entorns naturals i d’alta muntanya. Des de fa quinze anys, durant la meitat de l’any, passa llargues estades als Alps on si sent atrapat per la natura.

Amb “Les vuit muntanyes” es va convertir en un autor d’èxit amb més d’un milió d’exemplars venuts i traduccions a més d’una trentena de llengües. Llavors va decidir buscar l’equilibri per superar aquell èxit.

Cognetti narrava a “Les vuit muntanyes”, una història d’amistat entre Pietro i Bruno i ara amb “La felicitat del llop” ens proposa una història on els personatges de la Babette, la Sílvia, el Faust i el Santoro comparteixen espai i se senten connectats amb l’entorn i també amb els personatges.

A “La felicitat del llop” (La Campana/Literatura Random House), les relacions entre els personatges que passegen per la novel·la i que habiten la població de Fontana Fredda, els seus somnis i els desitjos de llibertat centren bona part de la trama. Persones que intenten ser felices i que creuen que la muntanya és el lloc idoni per aconseguir-la.
Personatges que viuen en aquest indret per necessitat, per motius professionals o bé per fugir d’una mala experiència sentimental com és el cas de Faust, un escriptor en hores baixes que decideix fer de cuiner al restaurant de la Babette per allunyar-se del fracàs de l’anterior etapa de la seva vida.


Va escriure bona part de la novel·la durant la pandèmia a Milà allunyat de les muntanyes. 
Va ser el 9 de març de 2020 quan a Itàlia es va decretar un confinament i en poc temps vaig haver de decidir on em quedaria; o bé em quedava a Milà o marxava al refugi de la muntanya.
La meva companya estava a Milà i els meus pares que ja són grans. Llavors vaig decidir quedar-me a Milà perquè era en aquell moment el més important.
No va ser fins a principis de juny, quan vaig poder tornar-hi, però va ser la primera vegada que se’m prohibia anar a la muntanya.

Vostè va viure un doble confinament.
Aquesta distància em va fer patir i llavors experimenten una certa nostàlgia. La nostàlgia a vegades també t’ajuda a superar segons quines coses i pot ser un motor molt fort a l’hora d’escriure. Escrivint és com si tornessin en aquells llocs que estimes i que puguis estar en contacte amb les persones que ja no pots veure. És una manera de trobar un confort en el refugi. Obrir l’ordinador o el quadern per escriure va ser com un refugi.
No deixa de ser un llibre, que recull l’escalf d’un refugi i jo he trobat un refugi escrivint la novel·la i els lectors també hi trobaran refugi llegint-la.

Com ha gestionat l’èxit de “Les vuit muntanyes” tenint en compte el milió de llibres venuts, la publicació en més d’una trentena de països.
És maco tenir èxit, però també va acompanyat d’aspectes que no són fàcils de gestionar.
No és fàcil trobar un nou equilibri o gestionar a gent que ara et busca simplement perquè ets popular. Jo vaig aprofitar aquest èxit per fer coses i durant tres anys vam organitzar amb un grup d’amics a la Vall d’Aosta un festival cultural que acollia art, teatre, música i escriptors. També vaig agafar un vell estable i el vaig convertir en un refugi on acollim a escriptors i estudiosos. Es tracta d’un lloc per acollir projectes i no tan excursionistes o turistes. I d’aquesta manera constructiva d’utilitzar l’èxit, ha estat la manera de veure que l’èxit podria ser positiu. La novel·la és fruit de tot el que m’ha passat durant aquest temps i aquesta nova vida a la muntanya. No és una vida en solitud, sinó que és una vida de trobades i per aquest motiu parlem d’una novel·la coral, d’unes trobades amb gent i d’aquesta experiència dels últims temps a la muntanya.

Quina creu que la clau de l’èxit de les seves novel·les, la senzillesa narrativa?
L’escriptura de la senzillesa és una gran escola i també hi ha els escriptors de la complexitat i de l’abundància que també els admiro molt.
Per, jo soc més un escriptor de la senzillesa i m’agraden molt Hemingway, Carver o Jack London, És una senzillesa que no és instintiva o innata, això és com la pràctica de servir el te amb una mirada zen, que acabes dominant-la després de molta pràctica i així és com es fa amb l’escriptura.

Com veu la vida de muntanya, en contraposició a la de ciutat?
Són dues meitats que al meu entendre es complementen i no són oposades.
L’hivern, potser és més de ciutat perquè es presta més estar a casa i a llocs interiors, i la muntanya no l’entenc per estar a casa.
Un cop arriba la primavera hi ha aquesta necessitat de veure els boscos, els torrents…
Estic en un moment amb ganes d’acollir amics, de rebre gent i celebrar coses, i la muntanya ja no és un espai de retir i soledat. És un lloc on hi estic bé i estic preparat per rebre i acollir als altres.

La decisió fa més de quinze anys de viure a la muntanya vostè a segura que va ser alliberador. Expliqui’m una mica més sobre aquests sentiments religiosos o místics.
L’espiritualitat és un tema bastant difícil. A mi m’agrada més el pensament de David Thoreau el gran filòsof nord-americà de principis del 1800, mestre del qual va ser Emerson que va escriure un assaig titulat “Natura” i parlava dels quatre usos de la natura; un ús pràctic, estètic, logicolingüistic i un ús espiritual.  D’alguna manera l’ús més elevat per arribar al contacte diví és l’ús l’espiritual de la natura.

Llavors busca aquesta espiritualitat?

No soc religiós des del punt de vista convencional, però puc entendre molt bé aquest sentiment, perquè he estat a l’Himàlaia i al Nepal. Quan un comença a pujar la muntanya tot es redueix al més essencial i quan passes la cota dels boscos, què en queda?. Llavors queden els elements bàsics com la roca, l’aigua que a vegades és en forma de gel o en forma de neu, queda el sol, els núvols o el cel que són els elements primaris i que es troben representats a la bandera budista.
Allà, a l’alta muntanya queda el més essencial i el més senzill. Les vides que vivim tots a la planícia estan plenes de complicacions, en canvi quan vas pujant la muntanya, les coses es fan més transparents i veus que necessites molt poc per ser feliç. Després tornes a baixar i veus que la teva vida es torna a complicar.

Les vides que vivim tots a la planícia estan plenes de complicacions, en canvi quan vas pujant la muntanya, les coses es fan més transparents i veus que necessites molt poc per ser feliç.

 

Vostè marxa de Milà amb trenta anys i Faust, el protagonista de la novel·la als quaranta per instal·lar-se a Fontana Fredda, una petita estació d’esquí. Molts pararel·lismes amb vostè?
No crec que pugui ser un escriptor purament només d’imaginació. Crec que escriure és també reelaborar la teva vida, d’entendre la teva gent i retenir a les pàgines dels teus llibres els llocs que han estat importants per a tu.
Tot és real en aquesta novel·la i no sabria dir que és i que no ho és. En una novel·la, com en els somnis, costa distingir el que és real i el que no ho és, perquè tu somies coses reals, però són diferents en el teu somni i succeïx així a la novel·la.

Una història sobre personatges que busquen els seus somnis i la felicitat.
Recordo que em va xocar força una frase d’un gran naturalista Daniel López que va estudiar bona part de la seva vida el gran nord; Alaska, Sibèria i Groenlàndia. Va dir, que després d’estudiar tant de temps els animals, els vegetals, el clima i la gent que hi viu allà, va arribar a la conclusió que l’Àrtic està fet en la mateixa mesura, de roques, animals, tundra i de somnis d’éssers humans que l’habiten.  Em va semblar una frase molt autèntica que me la vaig fer meva.
En aquest petit gran nord meu, que són els Alps, també està fet dels somnis de la gent hi ha anat a viure allà i dels meus somnis.

A “La felicitat del llop” els personatges estan connectats amb l’entorn i també entre ells com si formessin una família.
Allà on visc, som molt pocs, i els que viuen tot l’any solen ser unes quinze persones.
Són persones que estan acostumades a la soledat, però amb persones així, quan es produeixen les trobades, solen ser molt més intenses. Quan veus algú després d’una setmana sense haver vist a ningú, encara que no el coneguis o no l’hagis vist mai, és una trobada molt potent.
Aquest fet surt també a la novel·la i m’agrada que parlis també de família, perquè hi ha alguns personatges que no la tenen, d’altres són separats o tenen una família fracassada, però sempre hi ha moltes mostres de solidaritat i de tenir cura de la resta.
Hi ha aquest escalf i generositat de tots aquests vincles.

A la muntanya Faust no és vist com l’escriptor i això li agrada. Deixa de ser l’escriptor per ser la persona.
Li agrada aquesta sensació perquè durant molt temps ha perseguit un somni i l’ambició de ser escriptor, i això acaba ofuscant la resta de la seva vida. Allà, ell és cuiner del restaurant de la Babette i ja no pensa en l’escriptor que ha fracassat. Això de retrocedir a un nivell més senzill li dona felicitat i tranquil·litat perquè s’ha alliberat l’ambició de voler ser algú.
I aquest voler ser alguna cosa, el canvia per un estar bé amb ell mateix i el seu entorn, que és el que busca en aquesta segona part de la seva vida.

Ara que parla de la cuina, Quins són els ingredients que no poden faltar mai en una novel·la?
No pot faltar mai la mantega (Riu). El que faig molt és rellegir a altres escriptors i m’agrada citar-los per agraïr-los la seva literatura i que el lector sàpiga d’on vinc.
Rellegir-los és agafar el to perquè després em tocarà a mi a fer bona música.
M’agraden Hemingway, Carver o Jack London i és aquí d’on vinc, però també dels meus records, de les persones que m’estimo. No aconsegueixo inventar un personatge si no tinc aquest vincle.
També hi ha la potència d’un lloc com la pàtria d’un escriptor on tu pots establir les teves arrels on els llocs que estan plens d’històries. Crec que la Fontana Fredda, pot ser un bon lloc on seguir situant històries.

S’està duent a terme la gravació de la pel·lícula. En quin punt es troba?
Ja fa dos anys que està en curs la redacció del guió. Em va contactar el director belga Felix Van Groeningen i vaig llegir totes les versions del guió. Llavors vaig ajudar a buscar les ubicacions i li vaig presentar a persones que podrien participar en la pel·lícula.
Van fer una primera part del rodatge aquí i ara es troben al Nepal per tornar a l’hivern per rodar amb neu a Vall D’Aosta.  S’espera que estigui enllestida a la primavera de l’any vinent.

Sortirà fent algun paper o un cameo?
El director em va preguntar si volia fer un cameo i em va fer dues propostes; o ser un alpinista o fer de rentaplats. Li vaig dir, que sense cap mena de dubte, volia fer de rentaplats al restaurant de Torí. Ja veurem si finalment surt l’escena (somriu)

 

 

Exit mobile version