L'illa dels llibres

OPINIÓ “Una recordada cambra de tardor” per Núria Pradas

L’escriptora Núria Pradas dedica un text a la tardor que tot just comença

Avui, en llevar-me, tard com sempre, m’he adonat que l’estiu ja no hi era.

Trobo que, enguany, el seu ha estat un comiat mut. Sí, és cert que encara va fer unes quantes rebequeries la setmana passada, es va enfilar per les parets, potser conscient que el temps se li acabava i ens va fer suar de valent. Però sabedor de la irreversibilitat de la situació, avui l’estiu ens ha deixat. A poc a poc. Sense fer soroll. Plovent en alguns llocs d’aquells que els agrada ploure. Fresquejant a tot arreu.

M’entristeix.

Vaig néixer un setembre, gairebé amb un peu a cada estació. Els colors, les aromes, les menges tardorenques, tot el que ens porta la tardor m’agrada. I, potser us semblarà contradictori, alhora la seva arribada m’omple d’una sensació de pèrdua que no es torna a repetir en cap altra estació de l’any.

Perdre què?, us preguntareu. Els cels brillants, el dolç ronsejar dels dies llargs; el sabor de sal als llavis i l’eterna sensació de tenir sempre les mans plenes de sorra. El pes lleuger d’un vestit que sap onejar a cada passa que fem. La llum als ulls. El somriure als llavis… Tot, tot sembla marxar darrere l’estiu deixant-nos més sols, més grans i amb menys il·lusions davant la tardor que és melangia pura. Canvi i traspàs. Recolliment.

M’entristeix, sí. Com entristia al poeta que va saber pintar amb paraules i imatges, amb sentiments purs tot el que us estic intentant explicar tan matusserament.

Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan venen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater, Cambra de tardor.

Exit mobile version