El periodista Raúl Montilla s’incorpora a L’illa dels Llibres amb articles d’opinió.
Mariano Rajoy no ha dubtat a reconèixer (tot i que l’any passat va dir que se’n duia ‘Victus’ d’ Albert Sánchez Piñol per llegir durant les vacances) que ell és més aviat aficionat als diaris esportius. Llegir és una opció personal, com també n’és ser un ignorant: No tot és genètica.
El ministre de Cultura i Educació, el no estimat per gairebé ningú José Ignacio Wert, ha posat recentment sobre la taula una altra polèmica, una més. No és la que el farà passar a la història com a un dels pitjors responsables de l’Estat sobre la matèria de la que té cartera: de fet, compta amb nombrosos antecedents. Però tot suma. De què es tracta ara? Del cànon de les biblioteques públiques, una mesura que, potser, no peca de fons, però sí de forma. Encara que això no és estrany: sempre és en el desenvolupament de qualsevol cosa on es fan paleses les mancances.
El Reial Decret que regula el cànon de les biblioteques -publicat l’1 d’agost- diu que les administracions propietàries de les biblioteques, majoritàriament ajuntaments, hauran de pagar a les entitats de gestió de drets (SGAE -també hi ha música-, CEDRO, VEGAP i DAMA) per cada exemplar comprat i deixat en préstec. Fins ara es pagaven 0,20 euros per cada llibre adquirit. A partir d’ara es pagaran 0,16 euros per l’adquisició del llibre més 0,05 euros per cada soci de la biblioteca. Caldrà fer un seguiment de les obres, de les vegades que es presten… La veritat és que es un cànon regulat a Europa des de l’any 1992, encara que a Espanya s’havia anat evitant com s’havia pogut. Des del 2007 ha pagat, alguna quantitat, el govern central. També es cert que la mesura va néixer als països nòrdics on és té una altra concepció de la cultura i de l’educació (també dels drets d’autor).
Excepte en algunes poblacions, com ara Vallirana, on la Diputació de Barcelona hauria de pensar, com a mínim, de tenir un centre accessible, ja no dic còmode i amb espais; a Catalunya gaudim, generalment, de bones biblioteques. Ho són pels seus espais i, en moltes ocasions, pels professionals que les dirigeixen i que hi treballen (aquest últim és el cas també de Vallirana).
La seva feina (Rose, Mario, Montse, Remei, Jordi…) fan d’aquests centres no només un espai únic de difusió del coneixement, sinó fins i tot de cohesió social. No només fan cultura: dinamitzen amb múltiples activitats. Són aliats i aliades de la societat en el seu conjunt i ho són d’escriptors i escriptores, dels consolidats i dels que comencem, a través de presentacions, de clubs de lectura i acaronant els nostres llibres, que recomanen (si els han agradat) i que no obliden en un magatzem. N’allarguen la vida, una vida amb qualitat de vida.
Més aviat que no pas robar vendes a escriptors i escriptores, en molts casos, el que fan és que guanyin lectors. Hi ha lectors que ens llegeixen a la biblioteca i que després ens compren.
Segons alguns estudis, fins i tot els que s’han fet des d’òrgans de gestió de drets d’autor (com ara el cas de CEDRO), l’accés a la literatura des de les biblioteques és “marginal”. Però la queixalada per aquest cànon en alguns casos pot ser brutal -encara que en queden exemptes les biblioteques de municipis de menys de 5.000 habitants-. Per què? Perquè el pagament recau directament sobre els centres i, en última instància, sobre els ajuntaments, que són els que estan tapant els forats i les vergonyes d’altres retallades: escoles bressol, escoles de música i, fins i tot, beques de menjador i les primeres ajudes socials.
I, mentrestant, gairebé qualsevol autor pot trobar el seu llibre per Internet… Gratis! I no només en tres o en quatre pàgines web… Preciso: no pas sempre gratis, perquè de vegades cal introduir un número de mòbil per ajudar l’autor de la pàgina il·legal a guanyar-se la vida.
Unes dades. Segons l’Observatori de Pirateria i Hàbits de Consum de Continguts Digitals l’any 2013 la descàrrega d’aquests continguts robats va suposar pèrdues per valor d’uns 1.326 milions d’euros a Espanya (el 21% va correspondre al sector del llibre). Les administracions públiques van deixar d’ingressar més de 500 milions d’euros i van morir abans de néixer uns 26.000 llocs de feina. La Federació de Gremis d’Editors d’Espanya va xifrar les pèrdues, només per la pirateria en el 2013, en 302 milions d’euros. Hi ha qui rebat aquestes xifres i les atribueix a les queixes constants del sector editorial. Però també m’he trobat alguns coneguts que no han dubtat a demanar-me que els passés un enllaç des d’on descarregar-se els meus llibres. Sí! És cert!
El cànon bibliotecari, almenys ara, tinc la sensació que és un autèntic nyap. I, sincerament, em preocupa més la pirateria. Com es pot combatre? Crec que, a més de policial i judicialment (és un delicte), una arma de xoc és la cultura i tots els elements que la fan forta. Com, per exemple, les biblioteques.
Només una anècdota. Amb tota la raó hi ha companys fotògrafs que s’empipen quan anem a fer un tema per al diari i, en alguns casos, hi ha entrevistats o persones que surten a la història que gairebé els exigeixen que els passin una foto. Una vegada, un fotògraf va anar a fer unes fotos a un empresari del sector de l’alimentació i quan sortia, l’home li va donar una targeta.
—Aquí em pots enviar les fotos.
El fotògraf va agafar la targeta i quan va sortir del despatx va arrambar amb tot els productes que podia.
—Què fas? —li va preguntar estranyat l’empresari.
—Un intercanvi.
Per cert, Rajoy es va llegir realment ‘Victus’?
Raúl Montilla
Periodista i escriptor.
