L'illa dels llibres

OPINIÓ – “Estat de shock literari”, per Núria Pradas

L’escriptora recomana a L’Illa dels Llibres la lectura de “Sempre és demà” de Xavier Benguerel publicada a Edicions del 1984.

Estic en estat de shock literari (o hauria de dir en estat de gràcia?), després de la lectura de Sempre és demà, la recent reedició que Edicions de 1984 ha publicat de la novel·la de Xavier Benguerel, escrita a Xile l’any 1944. Llavors, Benguerel va titular l’obra La família Rouquier, i Domènec Guansé, l’any 1955, la va descriure com a un producte d’exili:

“…inspirada per l’enyor: enyor absolut del que és lluny del temps i la distància”.[1]

Com a filòloga de formació, i lectora de vocació, sempre he gaudit del llenguatge literari d’en Benguerel. El seu corpus lingüístic és ric, ple, acurat, treballat, sorprenent, plaent… (segueixo adjectivant…?).

Quan jo escrivia La noia de la Biblioteca,[2] la meva primera novel·la per a adults, em vaig enfonsar en la lectura de La Xava d’en Benguerel. El tractament i fidelitat del sociolecte dels baixos fons barcelonins em va desbrossar un camí que em preocupava: respectar en la meva obra literària l’ús social de la parla.

Crec fermament que no n’hi ha prou com a novel·listes en treballar les ambientacions geogràfiques, o les menges, o els costums. Si una novel·la de rerefons històric té uns personatges ben posats en el seu temps, ben vestits i amb costums d’època, però la parla dels quals no distingeix el seu estatus social; si no es diferencien els uns dels altres i acabem fent parlar un burgès com parlaria un  boter, correm el perill de perdre credibilitat. Però, sobretot, d’empobrir la nostra obra.

Evidentment, no es tracta només d’una qüestió de classes socials que reflectim en els diàlegs, el lèxic que vesteix una obra que s’escola en una època que no és la nostra ha de ser fidel al seu temps, encara que això suposi per a l’autor un esforç extra de recerca, d’implicació. Resumint, de saviesa.

Com va fer Rodoreda i tants altres novel·listes que ara considerem els nostres clàssics, en Benguerel va dur a terme una revisió de les novel·les que havia escrit destinada al primer volum de les seves obres completes.

El treball de revisió literària ha de ser considerat, els grans ens ensenyen el camí, una constant, una aportació a l’excel·lència, i mai una pèrdua de temps ni un retrocés.

En paraules d’en Benguerel:  “Per a mi, allò que compta realment i honestament és haver escrit, reescrit, una obra que abans que el lector pogués fer seva ha estat indispensable, en última instància, que jo en profunditat sentís meva …”.

Us recomano la lectura de Sempre és demà. No tinc cap dubte que la gaudireu.

[1] Domènec Guansé, Miscel·lània 1956, “Club dels novel·listes”, ed. Aymà.,

[2] Núria Pradas, La Noia de la Biblioteca, Ed. Columna, Barcelona, 2014.

Exit mobile version