L'illa dels llibres

OPINIÓ – “Devoció”, per Martí Gironell

El periodista i escriptor analitza a L’Illa dels Llibres la novel·la “Francesca de Barcelona” (Columna) de Laia Perearnau, obra guardonada amb el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica.


Segons Noah Gordon, la medicina és un tema que, pel seu dramatisme, és especialment propici per escriure’n novel·les d’interès latent. L’autor d’El metge, La doctora Cole i Xaman, considerava que el que fa la literatura és reflectir la realitat i durant la història de la Humanitat, un dels grans protagonistes han estat els metges. A través d’ells, hem vist les vicissituds que envolten aquest combat entre la vida i la mort. Sovint ple d’obstacles, de passions, traïcions, ambicions, amors, desil·lusions.

He tingut aquesta sensació amb Francesca de Barcelona, la novel·la de Laia Perearnau, Premi Néstor Luján de novel·la històrica, publicada per Columna. Viure i veure una part de la nostra història a través dels ulls d’una dona, que va existir, però que elles, les dones, no hi tenien cabuda. És la història d’una vocació. D’una lluita per viure, per uns drets, que arriba fins als nostres dies. Francesca de Barcelona és una novel·la d’aprenentatge, de formació, d’educació. Amb tints d’epopeia, d’odissea, de crònica perquè presenta l’evolució d’un individu, d’una dona en aquest cas, el seu creixement i maduració en relació amb la seva realitat, per fer-se un lloc en el món. Com la defineix diu Joana Sarrovira, l’única dona amb llicència de cirurgiana a la Barcelona de finals del segle XIV,: “Francesca, una noia de la Ribera, filla de pescadors, sense accés als llibres.” I l’adverteix: “… allunya’t dels homes que et volen mal. Ells són més forts i sempre, sempre guanyen”.

Malgrat que la seva àvia, la Bonanada, li diu que les dones només poden ser llevadores. Farà cas de les últimes paraules de sa mare, l’Eulàlia, que abans de morir li diu: “no els escoltis, com vaig fer jo. Tu sempre dius que vols curar. Doncs que res no t’aturi, filla meva, res…”. I així ho farà tossuda, obstinada, audaç i amb un punt d’insolència, la necessària per plantar cara i lluitar per revertir aquesta tendència. Ni res ni ningú, siguin homes com el metge Bernat Oriol o el seu marit Berenguer Sotorra, o les lleis i les seves conseqüències (Francesca és condemnada per adulteri a viure emparedada a casa seva) aturaran el seu afany per curar, guarir i salvar vides. I ho farà, independentment de la condició social i econòmica i de la religió que professin.

Al llarg del relat, serem testimonis com la mateixa protagonista se sorprèn per la seva pròpia audàcia quan s’encara amb el pare d’en Martí Rotlan, el seu primer gran amor; quan planta cara al seu marit Berenguer, que la viola i gairebé l’enterra en vida; a palau amb la reina quan l’assisteix amb èxit al part de la princesa; o amb els fets: no té por de les malalties contra les quals lluita, la pesta per exemple, i no dubta a contradir les opinions de metges masculins quan creu que estan equivocats i els ho demostra. No té gens de por ni dubtes a recórrer a estratègies, com farien els homes, per aconseguir posar en evidència aquells que la volen eliminar. I no s’arronsa quan a d’entrar al call jueu perquè li diu el seu cor i ho fa en el pic dels aldarulls d’aquell agost de 1391 que acabaran amb tota la comunitat. Francesca creix i es converteix en una dona més llesta, més valenta i més tossuda que quan la coneixem al principi de la novel·la, acompanyant la seva àvia en un part. I malgrat tots els entrebancs que li posen, esdevindrà la millor cirurgiana de la ciutat.

Ben documentada i ben escrita, de la mà de Laia Perearnau us capbussareu en aquella Barcelona convulsa del final del segle XIV amb una història i uns personatges que, malgrat que les distàncies temporals i els marcsmentals de l’època, tenen molts punts en comú amb nosaltres. Solem veure que són les dones que fan renúncies per progressar professionalment, per tenir una família o per estar amb la persona estimada.

En aquesta novel·la veurem el contrari. Perearnau, en boca d’Astruc Benevist, un jove metge jueu, reconeix a Francesca que “havia de perdre’t del tot per recordar per què et volia” renunciarà a allò que li semblava irrenunciable per amor. Com també us enamorareu de la història de la Francesca i de la seva devoció.


Martí Gironell és periodista i escriptor.

Ha publicat les novel·les ‘El pont dels jueus’, ‘La força d’un destí’ (Premi Ramon Llull), ‘Strappo’, ‘L’arqueòleg’, ‘El primer heroi’ ‘L’últim abat’, ‘La venjança del bandoler’ (Premi Nèstor Luján), ‘Paraula de jueu’ la continuació d’El pont dels jueus’ i els àlbum il·lustrats “Un talp al meu jardí” i “Un talp a l’Antic Egipte”.

Exit mobile version