Opinió: Autoedició 1 – Autocrítica 0 per Aureli Vázquez

El periodista Aureli Vázquez comenta a L’Illa dels Llibres alguns perills sobre l’autoedició

aureli vazquezAls darrers anys ha irromput amb força el fenomen de l’autoedició. Les xifres de llibres publicats pels propis autores creixen de forma exponencial, emparades per les xarxes socials i per la plataforma Amazon, principalment. Seria una gran notícia si no fos perquè, des del meu punt de vista, aquesta tendència està baixant de forma alarmant el nivell de qualitat del llibre i, en conseqüència, està minant la confiança dels lectors esporàdics.

Vagi per davant que amb aquest article no pretenc atacar l’autoedició com a tal. En realitat, sóc un ferm defensor de l’autopublicació com a sortida per a autors/es que d’una altra forma no tindran accés a la publicació del seu llibre. A què em refereixo, doncs?

Segurament molts de vosaltres heu comprat alguna vegada un llibre autoeditat, ja fos a la presentació d’un amic o familiar, o potser navegant per l’oceà incert de la plataforma Amazon. En ambdós casos, el panorama –força generalitzat– és desencoratjador: trames sense cap ni peus; imitacions insubstancials de famosos best-sellers;  personatges i situacions del tot inconsistents … i desenes, centenars d’errades ortogràfiques. En conjunt, un escenari kistch on no importa la literatura, sinó les vendes.

Molts d’aquests autors i autores reconeixen obertament que no llegeixen. I se’ls nota. Perquè escriure sense haver adquirit l’hàbit de llegir és com voler cantar amb taps a les orelles. El ritme, les estructures narratives, les habilitats narratives en general –i no parlem ja de l’ortografia més elemental– s’adquireixen llegint. Diria més: llegint molt.

He viscut de prop l’experiència de centenars d’autoeditats a través d’ Espai Literari –que va començar com una llibreria i ara continua com a petita editorial i assessoria per a escriptors–. I potser és per aquesta experiència que arribo a la conclusió amb què començava: el panorama és decebedor. La immensa majoria de llibres que cauen en les meves mans són senzillament il·legibles pels motius que he exposat abans. Alguns, els més intel·ligents, recorren a professionals per publicar amb un mínim de rigor.

Manca d’autocrítica

En una ocasió vaig parlar amb una escriptora que s’havia autopublicat. El seu llibre era un autèntic despropòsit des de qualsevol punt de vista. Com que el més evident era  l’ortografia –catastròfica–, li vaig recomanar que per a una segona edició demanés l’ajuda d’un corrector professional. La seva resposta em va confirmar el que em temia:

–  “Ah, no, d’errades ortogràfiques no en trobaràs ni una, està més que repassat” – va dir, convençuda.

La llàstima és que aquestes edicions poc o gens acurades desmotiven els lectors ocasionals, aquells que s’acosten als llibres molt de tant en tant. I, per desgràcia, correm el risc que desmotivin també els llibreters, ja que a ningú li agrada vendre llibres que no tenen uns mínims de qualitat. Però el pitjor de tot és que desacrediten injustament aquells bons autors i autores que, malgrat tenir talent, no tenen la sort d’accedir a una editorial i acaben autopublicant. També n’he conegut d’aquests altres autors, i he gaudit molt amb la lectura dels seus llibres, però em sap greu dir que són una rara excepció.

La conseqüència més reveladora de tot plegat és que s’ha creat un nombrós grup d’escriptors i escriptores que fan servir l’etiqueta de ‘indies’. Així que hi ha blogs de literatura indie, grups de facebook d’escriptors indies, comptes de twitter indies, pseudo-editorials indies que obliguen a pagar-se l’edició als autors… El problema és que aquesta etiqueta, pretesament provocadora, reuneix per igual bons autors… i escriptors pèssims.

En aquest moment, les llibreries són en general força receptives al fenomen. Però em temo que, si la cosa segueix igual, acabaran per ‘vetar’ tot allò que no hagi passat un mínim filtre de qualitat –com ara un corrector o un maquetador mínimament preparats–.

Els autors/es que s’autoediten farien bé de fer una mica d’autocrítica i plantejar-se les seves (lògiques) limitacions, ja sigui a través d’assessors, correctors o explorant la sempre difícil via editorial. En cas contrari, corren el risc de viure instal.lats en un pseudo-èxit a les xarxes socials, i potser a Amazon… que de ben segur serà efímer. Autoedició, sí. Autocrítica… també.