L'illa dels llibres

‘No et miris el Riu’, les advertències de Mònica Batet.

Des de la seva publicació la novel·la ha rebut molt bones crítiques, arribant fins i tot,  a ser finalista del premi Crexells.

Gairebé set anys després de rebre el  premi Just Manuel Casero  amb L’habitació grisa, Mònica Batet  publica la segona novel·la curta ‘No et miris el riu’ (Meteora).

L’escriptora catalana  demostra  que el paissatge que ens envolta pot convertir-se en un personatge més d’una novel·la.
Amb aquest argument, l’escriptora Mònica Batet ha construït una novel·la angoixant  i asfixiant protagonitzada per un riu que es converteix en el motor indiscutible  de la narració  i  es converteix en el desencadenant dels esdeveniments de la novel·la.

Davant de l’advertència de ‘No et miris el riu’,  Batet ens situa en una ciutat centreeuropea  imaginària que compta amb tres històries on l’aillament i la solitud formen part del dia a dia dels seus protagonistes.  
No et miris el riu ens ofereix tres històries independents ,protagonitzades per la Martina Tarr, la Vera Kinnzst i  en Konrád Wesler, que finalment  s’entrecreuen i arriben a  trobar-se.

Martina Tarr és  una dona  que pateix un aillament a conseqüència d’una malaltia que afecta als homes de la seva familia.
Per la seva banda,  la Vera  és una nedadora  obsessionada amb el triomf   i Konrád Wesler professor universitari  que ha perdut   a la seva filla precisament ofegada al riu.[pullquote]El Riu és el protagonista i el que determina el desenllaç de les històries, tot creant un clima d’ofegament que aconsegueix atrapar al lector i oferir també uns tocs de misteri.[/pullquote]

El Riu és el protagonista i el que determina el desenllaç de les històries, tot creant un clima  d’ofegament  que aconsegueix atrapar al lector i oferir també uns tocs de misteri.

‘Tot i que el seu marit primer ho havia negat amb fermesa, finalment va acceptar que ja feia algunes tardes que se sentia obligat a mirar el Riu. Era incapaç de dir-li en què pensava quan era allí.  N’observava la profunditat fins que no hi havia ni sorolls ni gent, només ell i l’aigua travessant silenciosa la ciutat. Sabia que no havia d’acostar-s’hi i encara menys quedar-s’hi gaire estona, però era com si alguna força estranya li dominés la voluntat.
El pare de la Martina Tarr s’havia tancat dins d’una de les habitacions de casa seva i durant dies s’havia negat a parlar i, quan ho havia tornat a fer, havia estat per demanar-li a la seva dona que l’allunyés d’ells i del Riu. Havia argumentat que aquella era l’única solució possible, perquè no volia ser algú de qui els seus fills s’avergonyissin. Li havia agafat les mans i li havia suplicat que l’internés d’una vegada i, com que la mare de la Martina s’hi continuava negant, l’havia amenaçat de tornar al Riu si no hi accedia’.

La novel·la ha rebut molt bones critiques des de la seva publicació arribant a ser finalista del premi Crexells.

Exit mobile version