L'illa dels llibres

Mor als 82 anys el poeta i arquitecte Joan Margarit

L’anomenat arquitecte de les paraules ha mort a conseqüència d’un càncer.

Guardonat amb el Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia en 3 ocasions (1983, 1985, 2006), el Premi Carles Riba de Poesia (1985), el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (2008), el Premi Jaume Fuster de l’AELC (2015) i el Premio Nacional de Poesía (Ministerio de Cultura – 2008), el Premi Cervantes (2019), Margarit era considerat un dels grans poetes de l’actualitat.

L’editorial Empúries publicava l’any 2020 “Poètica construcció d’una lírica” on Margarit oferia les seves reflexions al voltant de la poesia. Llavors comentava “possar un cert ordre final a la meva obra poètica és agradable de dur a terme i molt propi de la senectut, però és necessari haver-la escrit. I aquesta és la història dels principals obstacles, errors i encerts que han acompanyat l’escriptura dels meus poemes al llarg de la meva vida”.

Margarit recordava que el seu primer contacte seriós amb la poesia “el que va fixar per sempre el desig d’escriure’n, el vaig tenir als divuit anys, pels volts de 1954, quan em va trobar davant de l’univers de Pablo Neruda, el primer mestre en l’obra del qual vaig poder començar a intuir què era allò i, de seguida, com desitjava que fossin poemes”.

Va ser Miquel Martí i Pol qui el van convèncer d’escriure en català. Arquitecte de professió, Margarit destacava que la influència de l’arquitectura en la seva vida era profunda “i moltes vegades ha estat dins l’ambient de la feina on he escrit els meus poemes”.

Sobre la poesia i els lectors el poeta afirmava que “l’obligada llibertat interpretativa del lector de poesia només és comparable a la de l’intèrpret musical, i el poeta està més a prop del compositor que del novel·lista”. Per Margarit qualsevol persona que hagués llegit poc es podia convertir en un bon lector de poesia “però això no vol dir que pugui llegir un bon poema amb el mateix esforç, la mateixa tensió, la mateixa atenció, que esmerça a llegir el diari. Com en tots els aspectes importants de la vida, en poesia tampoc es regala res.”

Destacava que la poesia necessita ser escrita per la mateixa raó que “necessita ser llegida, i el conjunt poeta-poema -lector és el que la defineix: si falla un dels tres, la poesia no existeix”.  Joan Margarit afirmava que “Les matemàtiques són la més exacta de les ciències, però la poesia és la més exacta de les lletres”.

En el pròleg de Tots els poemes 1975-2011 (La butxaca), el poeta afirmava “Sempre he tingut consciència que la poesia per a mi s’estenia per tota la vida. La pressa, doncs, no ha format part de la meva relació amb el poema. El judici final el farà el temps i, al contrari dels judicis finals de les religions, jo no en sabré mai el resultat. A mi em correspon només –i no és poc el dia a dia amb els poemes sense més justificació, plaer o compensació que estar-los buscant, component i escrivint. Cap de nosaltres comptem gaire, fins i tot els que semblen comptar molt, però ens pot salvar el mateix que, curiosament, també pot salvar el poema: la seva honesta intensitat.”.

L’any 20219 rebia el Premio Cervantes per “la seva obra poètica de profunda transcendència i lúcid llenguatge sempre innovador, ha enriquit tant la llengua espanyola com la llengua catalana, i representa la pluralitat de la cultura peninsular en una dimensió universal de gran mestratge”.

Els títols de la seva obra poètica són: Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2004), “Estació de França” (1999), “Joana” (2002), “Càlcul d’estructures” (2005), “Casa de Misericòrdia” (2007), “Misteriosament feliç” (2009), “No era lluny ni difícil” (2010), “Es perd el senyal” (2012), “Des d’on tornar a estimar” (2015) i “Un hivern fascinant” (2017).

Els seus títols “Para tener casa hay que ganar la guerra” i “Todos los poemas” (1975-2015) els va publicr a Austral.
L’any 2018 Edicions Proa va publicar el volum de les seves memòries d’infantesa, adolescència i primera joventut, “Per tenir casa cal guanyar la guerra”.

Exit mobile version