L'illa dels llibres

MARTÍ GIRONELL “em trobo personatges que a través de la seva història em permeten explicar la Història”

L’escriptor publica “El fabricant de records” (Columna), la novel·la guanyadora del darrer Premi Prudenci Bertrana on ret un homenatge al fotògraf ambulant Valentí Fargnoli

Martí Gironell ens ofereix a “El fabricant de records” (Columna), un viatge al cor de la fotografia enfilats a la bicicleta de Valentí Fargnoli, un fotògraf ambulant que, a principis del segle XX, va retratar l’ànima del país per explicar-nos una història èpica, heroica, poètica i delicada feta de records i secrets inoblidables.

En Fargnoli, a través de les imatges, aconsegueix construir una memòria personal i col·lectiva de gran valor que estava destinada a desaparèixer. La seva trajectòria professionalel porta, fins i tot, a fotografiar el casament d’Alfons XIII, un fet que li canviarà la vida per sempre i que Martí Gironell ha aprofitat per afegir uns ingredients de misteri a la novel·la.

 

-Quin va ser el primer contacte amb l’obra de Fargnoli?
Una fotografia feta per ell. Era una foto d’una portalada romànica que hi ha a Besalú i em va agradar tant que en vaig voler veure més i vaig voler conèixer qui era el fotògraf que hi havia al darrere.

-Què és el que li va fascinar més i que el va motivar escriure una novel·la sobre ell?
Que a través de la seva mirada, de la seva perspectiva, podia explicar una època fascinant plena de records i secrets inoblidables.

-Què li interessa de la fotografia a Martí Gironell?
M’interessa tot allò que em pot explicar. El que es veu i el que només s’intueix. M’ensenya a mirar. A mirar amb deteniment, sense presses.

-A través de la vida del fotògraf també narra els fets històrics de l’època.
Sí que és una oportunitat per reviure a través de les fotos i les històries que hi ha en les fotos la vida dels primers quaranta anys del segle XX. Fets històrics combinats amb fets quotidians.

– Fargnoli era un fotògraf ambulant. Era habitual a l’època?
No era pas l’únic. La majoria tenien botiga de fotos, però ell no en va voler mai. Deia que era una ànima lliure i que el seu estudi era el territori i al recórrer tot el país amunt i avall va retratar l’ànima del país que és la seva gent i els seus costums, els oficis, els paisatges, els monuments…

-Un fotògraf que podria ser contractat per fotografia una festa, una excursió…
És l’època en la qual la fotografia comença a entrar a la vida de les persones i els que tenen més capacitat econòmica es permeten endur-se’l d’excursió per immortalitzar aquella experiència i conservar-la per sempre més. Igual en les festes que les famílies aprofitaven per fer-se una foto de tots junts perquè seria un record de per vida.

-A vegades no tot era festa i era contractat per fer un tipus de fotografia post-mortem de nens…
Exacte. La possibilitat de fixar en el temps una cara, una mirada, una persona… li comença a donar aquesta capacitat a la fotografia com l’eina que permet atresorar records inesborrables. Era el més semblant que tenien a guanyar la partida a la mort. Si més no, gràcies a la foto, s’aconseguia capturar l’ànima i quedava allà capturada per tota l’eternitat. Uns pares que perdien una criatura, el feien retratar per conservar-ne el record.

-Fargnoli, carregat amb un trípode i viatjant arreu del territori amb la seva bicicleta fotografia des de paisatges i ambients rurals a grans ciutats i famílies benestants. Aquest és el gran valor i llegat que ens deixa?
Crec que el seu llegat és haver pogut retratar una època que ha desaparegut. Va fer memòria col·lectiva i a través de les seves fotos podem activar la nostra pròpia memòria personal, la familiar.

-El títol de la novel·la “El fabricant de records” és molt encertat”. Com sorgeix aquest títol?
Neix en el moment que llegint i documentant-me m’adono d’aquesta capacitat que a partir de la irrupció de la fotografia té per les persones. I quan trobo que el fotògraf gironí de l’època, Artur Girbal, escriu que els fotògrafs en realitat, fabriquen records.

-Treballava amb sis plaques, per tant, havia d’assegurar-se molt bé la fotografia…
Sí que era un artista que tenia molt d’ofici i molt de nas, vista i paciència per aconseguir uns resultats tan brillants com els que es poden veure. Una llum, una perspectiva, una poètica que quan saps amb les condicions amb què treballa, encara l’admires més pel mèrit que suposa.

-I esperar una vegada revelada la fotografia que sortís bé.
El neguit era considerable. Ell sovint tornava a casa seva, a Girona, després d’una jornada de feina, pedalant. I arribava i es posava a revelar, un procés llarg i laboriós que tenia la seva dificultat. Volia saber com més aviat millor si aquella imatge que tenia al cap, l’hauria capturada tal com l’havia imaginada.

-Com a curiositat, viatjava també amb una mena de decorats que podrien ser els precursor del photocall.
Sí, eren uns decorats pintats per ell mateix. Era l’únic que es permetia retocar de la realitat. Si arribava a una casa i el fons que tenia la fotografia dels retrats no l’acaba de convèncer, desplegava els decorats i pel mateix preu, els clients triaven el que més els agradava.

-Estem davant d’una època on tenir una fotografia era com un tresor…
Sí. Ara no en som conscients que fa cent vint anys, la fotografia va permetre una cosa màgica: capturar moments irrepetibles. Mirades irrepetibles. Llocs, indrets, monuments que amb el pas dels anys canviarien però gràcies a la fotografia, no. Parar el pas del temps!! I això és un tresor d’un valor incalculable

-Ha estat complicat posar paraules a les imatges de Valentí Fargnoli? Aquest ha estat el gran repte de la novel·la?
Era un repte. Però aquesta era la meva intenció subvertir el tòpic i aconseguir que milers de paraules poguessin explicar una colla d’imatges que portessin als lectors a fer un viatge inoblidable cap a un moment històric i irrepetible.



-Comenta que Fargnoli a través de la fotografia va capturar moment i crear records, però al mateix temps amagar secrets…

Sí és cert.

-Precisament amb una capsa plena de fotografies inèdites i compromeses d’en Valentí Fargnoli s’inicia la novel·la. Què hi ha de cert d’aquesta capsa?

La capsa és un recurs, però les fotos compromeses hi van ser.

A través d’unes presumptes fotografies que Fargnoli va fer les fotografies del casament d’Alfons XIII i Victòria Eugènia a Madrid l’any 1906 s’inicia la novel·la. Les fotografies d’aquell casament són un misteri i no es van publicar mai. Per què va amagar aquelles fotografies? O què va passar realment?
Què va passar realment és una incògnita. I aquesta incertesa és el detonant que buscava per bastir l’edifici literari que hi ha darrere d’El fabricant de records. Se sap que va rebre una distinció per anar a Madrid a fotografiar el casament, un enllaç que passa a la història perquè hi va haver un atemptat. Les fotos que va fer en Fargnoli no s’han vist ni trobat mai. I a més, ell va desaparèixer dos anys a l’Argentina.

-Gràcies a la tasca com a novel·lista li permet imaginar el que va succeir…

Sí! Aquest buit en la seva biografia et permet omplir-lo gràcies a la documentació i crear una ficció ben documentada que ofereix una teoria, un plantejament que els experts en Fargnoli troben versemblant. I quan et diuen que allò que planteges és creïble i factible, t’aventures a escriure la novel·la.

– Jean Leon, Bonaventura Ubach, Fargnoli… Què és més important una bona història o un bon personatge?
Un personatge que a través de la seva història et permeti explicar la Història. Aquesta és la meva voluntat quan et trobes amb personatges com aquests que cites. Els contextualitzes en una època i convides als lectors a capbussar-s’hi a través d’una ficció que procuro que estigui ben documentada.

-També ret un homenatge a Víctor Català a través de la lectura de “Solitud” de la Rosa. La dona de Valentí Fargnoli…
Si la Rosa Vilaseca, la Rosa de cal Coix. Una dona que representa un perfil de dona d’aquella època. Curiosa, emprenedora, amb caràcter, lectora i amb ganes de conèixer i saber. Per això llegeix. I llegeix una novel·la que en Fargnoli n’havia retratat tot el paisatge: el Montgrí, Torroella, l’Estartit. Podia connectar literatura, fotografia, patrimoni, història.

Ha trobat un nou personatge per a una nova novel·la?
El vaig conèixer fa anys i n’he anat documentant força coses. I ara fa un parell d’anys he trobat el desllorigador per crear la novel·la que tenia al cap i que li volia dedicar. Si vols ja en parlarem d’aquí a un parell d’anys!

Exit mobile version