L'illa dels llibres

Mar Bosch “Odiem el que temem, un conegut mecanisme irracional de l’espècie”

La guanyadora del Premi L’Illa dels Llibres amb “La dona efervescent” publica “L’edat dels vius”

Text Jordi Milian
Fotos de Lai Cantenys

A L’edat dels vius, Mar Bosch  narra, a través dels ulls de l’Elisa Neri, l’auge i la caiguda d’un món: el de la civilització de Ciutat Jardí. Una ciutat ideal habitada per la generació dels «feliços vint», una nova manera de ser humà que havia expulsat la mort natural, considerada «lenta i indigna», gràcies a la invenció de la Cura, capaç de frenar la degeneració dels cossos a una edat concreta. Una societat en la que ningú es moria de vell. «Ens hauríem mort passats, disminuïts, arrugats, adolorits, plens de pena per tot això, per l’absència de tantes coses en retrocés: ens hauríem mort de vells.»
Per als habitants de Ciutat Jardí, la vellesa és allò que han de témer. Educats des de ben petits per rebutjar morir de vells i triar una mort als 100 o 110 anys, però amb l’aparença dels vint.

Martí Gironell ha destacat a L’Illa dels Llibres que “L’edat dels vius” es tracta d’una reivindicació de la vellesa o la senectut i de la vida, d’una manera de viure i entendre la vida que hem arraconat.  La novel·la de la Mar Bosch la llegireu amb un somriure als llavis constant perquè és una distopia molt ben feta que assenyala allò que no rutlla de la nostra societat i que potser encara podem canviar si és que realment sí que ens importa”.

Mar Bosch ha comentat a L’Illa dels Llibres el procès de gestació de la novel·la que s’emmarca en el gènere de la ciència-ficció i fantàstic.

-Per què has decidit fer un gir a la ciència-ficció? Què t’aporta aquest gènere?
Això és una percepció personal: per a mi cada novel·la és un gir en tant que repte. També hi ha el fet que m’agrada experimentar (amb el llenguatge, amb les històries, amb la manera d’explicar-les). La ciència ficció com a gènere sempre m’ha entusiasmat i potser és per aquest “enamorament” que no m’atrevia a fer el pas. Ara, unes quantes novel·les després, m’he vist amb el valor d’encarar-lo i dir-li que l’estimo. De moment, la recepció que està tenint “L’edat dels vius” em diu que l’estima és mútua.

-Com a tota novel·la distòpica bé acompanyada de crítiques sobre la societat actual.
L’interessant del joc que obren les produccions distòpiques és el flirteig amb la realitat i amb el llenguatge del realisme (El que ens diu “això és real. És veritat”). És un gènere que pot resultar subversiu perquè proposa societats alternatives, mostrant que un altre món (un de pitjor) és possible i reflecteix alguns trets de les nostres derives. És un tòpic dir que les distopies són un mirall de futur que s’amorra a la cara de la nostra societat. Doncs això: un tòpic que funciona. Molt més: serveixen per reflectir críticament i, a la vegada són un tret lluminós d’avís a l’aire de la nit (com aquells que disparen els nàufrags). Les distòpies són desagradables constatacions de la podridura que som, però alhora també amaguen un cant (discret) a l’esperança. Si se situen en un futur potser és per què ens diuen que som a temps de canviar el present. Penso.


-Vas escriure la novel·la en paral·lel a la novel·la juvenil “El dia de l’esquerda”. Com ha estat l’experiència d’escriure gairebé dues novel·les al mateix temps?
Extenuant. No només pel fet d’haver escrit dues novel·les tan juntes, sinó d’haver-ho fet en les condicions que ho he fet. En confinament, amb moltes dificultats familiars, aquelles inclemències de la vida que quan es presenten no van mai juntes… Han estat dos anys complexes i enduridors, però escriure amb aquesta intensitat m’ha ajudat a centrar-me i a mantenir-me amb el cap sobre les espatlles. A més penso que l’escriptura de les dues novel·les quasi simultània, les ha contaminat mútuament, en el bon sentit de la paraula. Penso que el costat sinistre de l’edat dels vius ha ajudat a aterrar la fantasia de El dia de l’esquerda i la lluminositat d’aquella aventura per a joves pensadors ha fet favor al caràcter final del text de l’Edat dels vius.

-La novel·la va ser escrita durant la pandèmia. Aquest fet t’ha canviat pel que faa l’estil o el to de la novel·la?
No sé com hauria estat el to de L’Edat dels vius sense pandèmia. No sé com seríem tots nosaltres sense el que hem viscut. El que està clar és que aquesta petita fi del món ens ha canviat a tots. Seria molt prepotent dir que el context no ha afectat la naturalesa del text. I més parlant d’un text amb connexions tan evidents amb la nostra societat (hi ha una malaltia, hi ha una cura, hi ha uns dissidents). Tanmateix m’agrada recordar que la llavor de l’Edat dels vius no és la pandèmia, i que va ser molt anterior a març de 2020. Això sí, els esdeveniments van carregar les tintes (negres) i el marcat rerefons de pessimisme antropològic.

-D’on sorgeix l’edat dels vius?
Sorgeix d’un conte que vaig escriure per Univers en un recull anomenat “Nits d’estiu” (Us el recomano: Gurt, Comes, Soler, Pàmies…). El conte es deia “La venjadora” i relatava la relació entre una cuidadora de geriàtric i l’Aurora (qui apareix a l’Edat dels vius). Aquella amistat entre les dues dones, em va servir de llavors per a una història més llarga. A l’edat dels vius, a banda de l’evident, es parla sobre les relacions d’amistat i amor entre persones d’edats molt distants. Altre cop, com a Les generacions espontànies i a Vindràs amb mi després del diluvi: la cola que uneix les generacions és el que fa que el mon no es converteixi en un gerro esmicolat.


-“L’any 2306 es va inventar la cura. Érem una civilització que no li importa morir, però sí fer-se vell”. Per què has decidit escriure sobre una civilització on no es contempla morir-se de vell?
A l’edat dels vius plantejo una societat gerontofòbica: Es tem la vellesa i, en conseqüència s’odia la gent gran. Odiem el que temem, un conegut mecanisme irracional de l’espècie. Som a prop d’un mon així? D’un món que arracona els seus vells?; que els expulsa dels nuclis de les famílies?; que els exclou per la seva incompetència tecnològica?; que els menysté perquè ja no son bous de càrrega? Quan el bou ja no estira es converteix ell mateix en un fard i, desgraciadament, vivim al món de la divina lleugeresa.

D’altra banda: Som a prop d’una societat que glorifica la joventut, que estereotipa i vincula vilment la bellesa amb l’èxit d’una manera malaltissa? Ens ressona tot això? Som a prop de Ciutat jardí de la mateixa manera que sentim esgarrifosament proper el que ens expliquen altres faules distòpiques. Si pensem en El conte de la serventa Margaret Atwood, ens podríem preguntar: som a prop de Gilead? La misogínia que hi ha a la base del patriarcat ens pot conduir tard o d’hora a l’horror que ens plantejava Atwood.

-La gent gran sovint és invisibilitzada. Com veiem o tractem la vellesa en la societat actual?
No cal que ho expliqui jo com tractem la nostra gent gran. Ho sabem bé prou si tenim un o dos ulls a la cara. La meva distopia és un retrat d’això que tots veiem, però deformat, exagerat, fantasiejat. Al món que llegireu a “L’edat dels vius” no queden vells. Els que hi ha estan conservats dins pots gegants de formol perquè les noves generacions els estudiïn. Què en van fer dels vells, com és que van desaparèixer tots de cop? Això no els importa. Els importa recordar només els cossos que testimonien el progrés de la seva societat: Perquè vegin què van ser una vegada, quan encara no s’havia inventat la cura per a la malaltia definitiva, segons ells: la vellesa. Això és el que fem nosaltres, tractar l’envelliment com una malaltia, com antigament es veien les malalties. Com un càstig, com alguna cosa que ens mereixem. I és tan trist que val més mirar cap una altra banda. La vellesa és vista com la infestació de la mort a la vida. Per això els posem a part, no només perquè ens fan nosa. Els posem a part perquè el que representen ens espanta.

“Quan som vells el gènere no importa”

 -Les dones pateixen més aquesta invisibilització?
Quan som vells el gènere no importa. La vellesa ens iguala en oportunitats. Alguna avantatge ha de tenir, oi? A tots els tractem igual de malament, vaja, siguin homes o dones. Potser la resposta més precisa a la teva pregunta és que les dones no patim més invisivilització per velles que els homes, és que la patim abans. Una dona està fora de circulació molt abans que qualsevol home. Exemple? Hollywood (i no cal anar tan lluny).

-A “l’edat dels vius” ens planteja una societat on ningú es fa vell gràcies a la Cura que permet arribar als cents anys en plenes facultats i condicions físiques. En un principi podria semblar una situació idíl·lica.
Coi! És una solució idíl·lica! No hi firmaries, tu? Només et fas gran per dintre, estudies i treballes del que vols, si vols. No et falta patir per pagar la casa ni l’aliment (ni la llum ni el gas!). Tens amics assegurats, família, salut. Vius en un planeta que és un paradís. No hi ha guerres, no hi ha fam. Porta el paper per signar, ara mateix! El que passa és que les coses s’han fet malament, sense tenir en compte les generacions passades, ni les futures, i no només això: se’ls ha anestesiat amb una vida eterna tangible. El mal govern de Ciutat Jardí és un totalitarisme, un lloc sinistre i ordenadíssim, on l’ètica és tan elàstica i estireganyada que ja ningú sap per què serveix. I bàsicament serveix per fer-se preguntes. I no, viure en un món on ningú es fa preguntes és a les antípodes de viure en un món idíl·lic. Potser serà un món feliç, però no un de lliure.

-En aquesta societat tot està programat, la vida i la mort… I la humanitat no s’ha de preocupar per res. La Fàbrica s’encarregarà de tot. Només cal preocupar-se per viure.
Exactament. Però aquest “només t’has de preocupar per viure” no vol dir el mateix a Ciutat Jardí que a l’Illa bonica, per exemple. A la societat que es descriu a la segona part de la novel·la, l’illa on viuen els vells salvatges, viure vol dir una altra cosa: vol dir carregar amb el propi cos, amb les adversitats que ens posa la natura, comportar els estralls del dolor, la por i la pèrdua. Però també vol dir haver triat fer-ho així i voler que la memòria i l’esperança formin part de la història de la humanitat. Els habitants de ciutat Jardí, en canvi, viuen un present que s’allargassa, una certesa exultant del viure bé servit en safata de plata. Sobre el paper sabem que la felicitat és tendencial,  un camí, una lluita. Que la suma de tots els intents i fracassos durant la nostra existència és el que s’anomena vida. Tanmateix, voldríem ser feliços tothora, dia i nit. I ja us dic que jo no aguantaria la pressió de tanta felicitat. M’explotaria el cap.

-L’ideal de la joventut eterna, Eternament joves i el que anomenen “els feliços anys vint”. Avui en dia encara relacionem felicitat i joventut.
Sí. I a la inversa: relacionem vellesa amb infelicitat i dolor. Els joves tenen l’obligació de ser feliços perquè ho tenen tot, sobretot un futur per davant. Els vells s’han guanyat el dret a ser infeliços, els ho permetem, va. Tenen tot un passat al darrere. El passat fa mandra, el futur esperona. Però la novel·la no és un enaltiment de la gent gran, no escrivim per fer justícia o per expressar les nostres opinions. Però si la vols saber, penso que els humans som idiotes i ens mereixem l’extinció. A qui se li acut negar la seva pròpia naturalesa?


-L’Elisa és la gran protagonista i es tracta d’una dona que s’ho qüestiona tot. Com ha estat la creació d’aquest personatge?
És la meva protagonista més desgraciada. Pensava que no podria superar el patetisme de partida de les altres dues, però no. A la Sígrid se li mor la mare i el pare es torna boig, a l’Eva Botet l’abandonava tothom. A l’Elisa Neri se li mor el mon sencer. I som tan malcuats que tenim ganes de riure’ns d’elles. Però d’aquí va néixer l’Elisa Neri, de l’astorament. Veuràs, quan vaig a caminar i m’allunyo una mica de la civilització, em ve al cap la pregunta: “I si… quan torno, s’ha mort tothom?” La típica pregunta que una es fa quan torna amb un manat d’espàrrecs. M’ho he preguntat tantes vegades, de tantes maneres diferents! Tants “I si…” (ara penso en el que explica al seu nou llibre l’Adrià Pujol, que és la mare dels ous de les guspires literàries. L’”I sí…”). Tenia tantes ganes d’explorar el sentiment sorgit d’aquesta hipòtesi! I d’aquí va néixer la Neri.

-Ella és l’única supervivent d’una apocalipsi que ha aniquilat a les persones que viuen a Ciutat Jardí i en la recerca de supervivents es troba les persones que viuen a l’illa de Sant Pere, persones grans que viuen en llibertat.
L’Elisa que sempre s’havia preguntat on eren els vells, es troba un nou món molt diferent del que havia viscut fins ara.
Sí. I gràcies a la descoberta d’aquest indret, l’Elisa reflexiona sobre la vellesa i la seva anterior vida. Contrasta, aprèn. I també fa amics. I algun amant, què carai! I se sent útil. I troba una família, aquell receptacle de confort, companyia i memòria. Un recés en un món que se li ha esfondrat. No és tan desgraciada, direu, bé: llegiu-la i us en fareu una idea.

-La tendència actual és arribar a una mena de Ciutat Jardí?
Ho preguntarem a Niño Becerra. Sempre ens deixa a tots acollonits.

 -Quina és la Cura literària de Mar Bosch?
La millor cura per a tot és la pau. A mi em dona pau tenir moments de silenci i estar sola. Bé, sola no: amb llibres o cine o movent mobles de casa, la meva afició terciària per desgràcia dels veïns de sota.

“Un dels meus somnis és tenir a la làpida una inscripció que hi posi: Mar Bosch, escriptora fantàstica”

-Continuaràs amb el gènere fantàstic?
No ho sé. Espero poder continuar escrivint lliurement. Però sí, un dels meus somnis és tenir a la làpida una inscripció que hi posi: Mar Bosch, escriptora fantàstica.

Exit mobile version