L'illa dels llibres

Llort ens alerta dels efectes col·laterals de determinades herències

L’escriptor català ja ha demostrat en les  anteriors novel·les que les seves obres, va molt més enllà de la denominació de novel·la negra.

A Herències col·laterals (RBA-La Magrana), demostra un cop més, el seu ofici com a escriptor, oferint al lector una estructura narrativa i uns personatges prou potents  que no ens deixarà indiferents.
Com ja va succeir amb l’anterior Si quan et donen per mort un dia tornes,  l’autor torna a inspirar-se en un fet real per escriure la novel·la.
Fa uns anys a la ciutat de Paris, un advocat va oferir una dona d’edat avançada, una pensió vitalícia a canvi de quedar-se amb el seu pis un cop  ella morís.
El negoci, que semblava a priori molt rendible, no va comptar amb el final feliç que s’esperava l’advocat. Ell va morir d’un atac de cor i ella  va arribar als 100 anys.

Les Herències col·laterals de Llort parteixen d’aquest fet inicial per arribar a construir una novel·la  amb uns girs narratius interessants que ens permetran  arribar a un final sorprenent.

Sona el timbre. Un truc breu. La dona no pensa anar a obrir. Continua feinejant a la cuina. Tornen a trucar. Aquest cop el so es perllonga una mica. Eixugant-se les mans amb el davantal, va cap a la porta del pis. L’obre un parell de pams i frena amb el peu esquerra, amb una prevenció moderada. Fora hi ha un jove que carrega una bossa d’esport.
-Què vol?
-Bon dia, vinc del gas
-Ja van fer la revisió, fa pocs mesos.
-Aquesta és una altra, senyora, han canviat la normativa i haig de revisar la seva instal·lació.

Un fals revisor del gas truca a la porta d’un pis de l’Eixample habitat per  una dona de vuitanta anys que viu sola i es mou en cadira de rodes.
A partir d’aquesta trucada,  coneixerem més detalls de qui és aquesta dona, a través de flash-backs  que ens traslladaran a principis del segle XX  i a finals dels anys vuitanta.

Herències col·laterals s’endinsa en la biografia de la Francesca Puigmajor, una dona de bona família, amb un passat  que amaga un secret que no desvetllarem.
Però al mateix temps coneixerem a la família de l’advocat Ernest Claramunt, a qui un bon dia li ofereix  a la Francesca el mateix tracte que  a la noticia anteriorment comentada.
Com  va succeir en el fet real, l’advocat mor abans i la seva  familía intentarà continuar amb el pacte i cobrar al més aviat possible l’herència.

La matem,mamà, la matem i llestos!
L’Artur continua sense viure en un telefilm, però la desesperació, augmentada i sostinguda dels últims cinc anys, l’hi està fent creure.
-No diguis bestieses, Artur.
-Sé com fer-ho, sé com acabar amb ella i que sembli un accident, com diuen a les pel·lis.

A vegades les herències poden convertir-se en un malson i Llort ens descobreix  una família benestant en decadència al mateix temps que ens ofereix una crítica a certs negocis immobiliaris.
Un cop més, la crítica social apareix en una novel·la de color més aviat negre sense acabar de ser-ho del tot.

Barcelona sustenta els abundants punts turístics amb el cercle tancat que descriuen els diners dels visitants, però la resta de la ciutat es va esmicolant progressivament. El que fa uns anys era només insinuat, taques d’humitat i pintura escrostonada, la recessió econòmica (…) ho ha transformat en evident: esquerdes tan fondes que fan perillar l’estructura de la ciutat.”

L’autor també  ens adverteix que les relliscades que cometem en el passat, en moltes ocasions, apareixen en el present quan menys ens ho esperem.
LLort ens deixa en herència un estil propi de narrar i  al costat de Carlos Zanon, forma part d’una generació de nous escriptors capaçps de trencar amb els tòpics de la novel·la negra clàssica i reinventar el gènere.

Exit mobile version