L’escriptor i fotògraf Xulio Ricardo Trigo ens acosta a la figura de la jove poetessa Àngels Moreno a través d’una mirada fotogràfica.
S’ha teoritzat molt sobre el tema, però la millor conclusió a la que podríem arribar és que poesia i imatge són capaces de donar-se la mà i caminar plegades. Tant la poesia com la imatge responen a un instant que aspira a perdurar. La poesia construeix imatges; ens és possible imaginar-les, sentir-les, de vegades fins i tot olorar-les. La imatge conté paraules i, si és realment encertada, elabora un discurs. Al capdavall, la fotografia, l’escriptura, son dos llenguatges que prenen el temps com a eina per anar a la recerca de la mesura de les coses.
La clau d’una sessió fotogràfica exitosa son l’empatia i el coneixement de l’altre. És clar que no sempre hi son presents; les circumstàncies et porten sovint a fotografiar desconeguts, a deixar-te portar per la intuïció. Totes les persones tenen les seves maneres d’estar en el món, però és innegable que algunes dominen l’art de la representació. No és un aspecte que hagi de preocupar el fotògraf. Tota fotografia té alguna cosa de reconstrucció que després s’accentuarà en la seva lectura. La veritat, de la que parlem al títol, no emana de la situació, ni tan sols del subjecte fotografiat, sinó que neix de la pròpia fotografia. És l’element que queda, que s’exposa al nostre enteniment, el punt de partença principal a partir del qual podem començar a somiar.
La resta, malgrat que per alguns pugui resultar important, com ara les circumstàncies, l’indret de la captura, les eines, l’estat d’ànim, son només complements que de vegades ajuden a entendre la història. Tan sols quan els dos llenguatges, poesia i fotografia, donen el millor d’ells mateixos, quan exploren els límits de l’art, es pot veure com a una conjunció adequada.
Les persones, però, som curioses de mena. I això no pot ser mai motiu de controvèrsia. La fotografia que porto avui a “L’escriptura del retrat” és d’Àngels Moreno, una poeta que contradiu la seva joventut amb una obra madura i intensa. Es tracta d’una poesia que investiga el passat, el propi especialment, per assolir una conclusió que ratlla la veritat estètica i discursiva. Amb els seus textos ens ajuda a llegir la contemporaneïtat, el valor del llegat artístic, la força d’una paraula quan troba les companyes adients per elaborar el poema. La capacitat de representar de la seva literatura ens fa indagar en la nostra idea del món.
Aquesta autenticitat de la seva poesia també es transmet a través dels seus gestos, de la seva mirada, d’un estat canviant que, lluny de ser un producte d’estudi, té a veure amb la manera de transmetre les emocions. La fotografia que vaig escollir, entre moltes d’una sessió que estava destinada a un altre tipus de treball, potser expressa un espai limítrof entre poesia i imatge. La llum i les ombres, un cop més, però també el misteri del rostre i l’evanescència de les idees. La imatge d’un encontre, potser, entre l’ésser i les forces que el fan vibrar.
L’escenari va ser la casa de l’amic Jesús Fusté i les eines les pròpies d’una sessió de fotografia. Aquesta vegada no hi havia res d’extraordinari en l’equip fotogràfic. De les eines només importa saber utilitzar-les o la relació que puguin establir amb el fotògraf. L’excepcional, a l’hora del retrat, és descobrir qui hi ha al teu davant. El model és l’estrella. Ell et lliura la seva llum en un acte íntim, sagrat. La imatge recorre l’espai que queda entre tots dos. De l’altra banda hi ha l’oficiant d’una cerimònia que espera perdurable
X. R. Trigo
(Escriptor i fotògraf)
