L’escriptor i fotògraf Xulio Ricardo Trigo continua oferint a L’Illa dels Llibres una col·laboració on s’uneixen dues de les seves grans passions; l’escriptura i la fotografia.
No hi ha cap dubte que qualsevol tipus d’espectacle és el viver perfecte per a un fotògraf. L’esforç dels artistes per donar al seu públic el bo i millor del que porten a dins també es tradueix en una mena de festa d’expressions. Perseguir els límits d’allò que poden oferir esdevé perfecte per algú que també aspira a capturar l’inèdit. Res a veure amb l’exòtic sinó amb una mena de veritat que viu dins nostre i de vegades malda per manifestar-se. Li podríem dir autenticitat si aquesta paraula no s’hagués convertit en un pou de sentiments, més que no pas de sentits.
Durant els darrers anys he tingut ocasió de seguir la Lídia Pujol en alguns dels seus concerts, molt especialment els de la gira Iter Luminis. Sí, és un altre espectacle el que promociona ara, aquesta tornada a les cançons de Cecília, però la fotografia es mou en una clau temporal que fixa el moment per convertir-lo en passat i no té cap obligació, per sort, d’atendre l’actualitat. La fotografia pren el real com a punt de partença, però el modela per esdevenir un rastre d’allò viscut. Els espectacles de la Lídia sempre han anat més enllà de la interpretació; hi ha una posada en escena, una representació gairebé teatral del que ens vol apropar, l’energia que desprèn viatja entre el públic com si volgués establir un ritme amb la seva disposició a la sala. Les imatges de conjunt són, doncs, una temptació a la que resulta difícil sostraure’s. És indubtable que quan fas una fotografia ordenes el món que t’envolta.
Aquests articles, però, volen donar pistes sobre la disciplina del retrat i un espectacle, tal com dèiem, és un bon escenari per a la seva pràctica. La Lídia Pujol posseeix el rostre que tot retratista ambiciona per tenir-lo a mercè del seu objectiu. És un rostre canviant, ple de força, però també de subtileses; mal·leable, educat per transmetre un gran nombre de sensacions. Vaig conèixer la Lídia gràcies a l’amic Toni Garcia, cerer i artista de la vida, encarregat de posar les llums d’espelma que els concerts d’aquest treball, d’aquesta gira, demanaven.
Imagineu doncs el panorama. Un indret ple de memòria, com la Seu d’Ègara, de Terrassa; les espelmes que ens transmeten clarobscurs, la música rebotant contra els murs farcits d’Història, una espectacular posada en escena, la veu de la Lídia acaronant el nostre cervell. Davant tots aquests estímuls, la temptació era atendre al conjunt, reflectir l’estructura de llums, músics, instruments… El camí que vaig escollir, però, va ser un altre. En aquell moment portava un equip Nikon i, com sempre que assisteixo a espectacles d’aquest calibre, vaig provar a fons un objectiu antic, el 28-200 AF, un autèntic, ara sí, monstre de vidre, capaç d’imposar una pàtina vintage, però també molt nítida. Per això em vaig concentrar en retrats més propers i, aleshores, vaig trobar aquesta expressió contradictòria de la Lídia. Contradictòria perquè és un moment de silenci; valuosa perquè no ens podrien dir més coses malgrat la pausa, l’aparent absència, el punt mort dins del concert, quan tot sembla que tindrà a veure amb la veu, el soroll, el gest extrem.
El silenci, com podeu observar, també és ple d’harmonia i la captura fotogràfica una eina perfecta per fixar-lo com a un moment important de la nostra existència.
XULIO R. TRIGO
