L'illa dels llibres

La cal·ligrafia de Juan Marsé.

Caligrafia de los sueños
Juan Marsé
Lumen
440 pàgines

Caligrafía de los sueños” és la primera novel•la que Marsé publica des que li van concedir el Premi Cervantes el 2009. Marsé ha escrit la seva novel•la més autobiogràfica.

Caligrafía de los sueños (Lumen) és la història d’amor de Vicky Mir i el senyor Alonso, vista per Ringo, un noi de quinze anys que, amb el temps, acabarà dedicant-se a l’escriptura.
Juan Marsé  és autor de les novel·les Últimas tardes con Teresa, Si te dicen que caí, Un día volveré, El embrujo de Shanghai, Rabos de lagartija La muchacha de las bragas de oro entre d’altres.

Argument de  Caligrafia de los sueños.
A mitjans dels quaranta, Ringo és un noi de quinze anys que passa les hores mortes al bar de la senyora Paquita. En aquesta taverna del barri de Gràcia, és testimoni de la història d’amor entre Vicky Mir i el senyor Alonso: ella, una dona entrada en anys i en carns, massatgista de professió, ingènua i enamoradissa, ell, un hoe d’uns cinquanta anys ben plantat que va començar freqüentant a la dona per curar-se d’una lesió al peu i ha acabat instal.lant-se a casa seva. Allà viuen al costat de Violeta, la filla de la senyora Mir, fins que passa una cosa inesperada: un diumenge a la tarda, Vicky es tira a les vies d’un tramvia intentant un suïcidi impossible i patètic, mentre el senyor Alonso desapareix per no tornar.
L’únic que queda d’ell és una carta que va prometre escriure i que Vicky estarà esperant.
La vida sencera discorre pel bar de la senyora Paquita i sota la mirada de Ringo, que escolta, llegeix, i finalment començarà a escriure, omplint de llum aquesta trista cal.ligrafia de tota una generació que va alimentar els seus somnis en els cinemes de perifèria i en els carrers grisos d’una ciutat on el futur semblava alguna cosa improbable.

Inici de la novel·la
“Torrente de las Flores. Siempre pensó que una calle con este nombre jamás podría albergar ninguna tragedia. Desde lo alto de la Travesera de Dalt inicia una fuerte pendiente que se va atenuando hasta morir en la Travesera de Gracia, tiene cuarenta y seis esquinas, una anchura de siete metros y medio, edificios de escasa altura y tres tabernas. En verano, durante los días perfumados de fiesta mayor, adormecida bajo un techo ornamental de tiras de papel de seda y guirnaldas multicolores, la calle alberga un grato rumor de cañaveral mecido por la brisa y una luz submarina y ondulante, como de otro mundo. En las noches sofocantes, después de la cena, la calle es una prolongación del hogar.”

Exit mobile version