l’escriptor danès comparteix per primera vegada l’autoria de la seva popular saga amb Stine Bolther i Line Holm en una novel·la que sacseja el seu univers: Carl Mørck abandona el departament i l’enigmàtica Helena Henry ocupa el seu lloc mentre una cadena d’assassinats condueix fins als horrors comesos dècades enrere en una prestigiosa escola de música. «Aquest és el veritable Departamento Q», reivindica Adler-Olsen.
Jussi Adler-Olsen havia decidit que serien deu novel·les. Ni una més. Després de dues dècades compartint crims, investigacions i secrets amb Carl Mørck, Assad, Rose i aquell peculiar grup policial instal·lat al soterrani de la policia de Copenhaguen, l’escriptor danès havia previst tancar una de les sagues més populars de la novel·la negra europea. Però els personatges literaris, quan aconsegueixen arrelar entre milions de lectors, no sempre desapareixen quan ho decideix el seu creador. El Departamento Q havia crescut massa per abaixar definitivament la persiana.
Las almas muertas no cantan confirma que el final haurà d’esperar. L’onzena novel·la de la sèrie no només n’allarga la vida, sinó que obre una etapa completament nova. Per primera vegada, Adler-Olsen comparteix l’autoria amb Stine Bolther i Line Holm, dues escriptores i periodistes daneses escollides per acompanyar-lo en un procés de relleu literari preparat durant anys i mantingut pràcticament en secret.
I el canvi que es produeix fora dels llibres té un sorprenent paral·lelisme dins de la ficció. Mentre Adler-Olsen deixa entrar dues noves veus en l’univers que ha construït durant vint anys, Carl Mørck abandona el Departamento Q i una desconeguda, Helena Henry, irromp al soterrani de Copenhaguen disposada a alterar-ne els equilibris.
Nous autors, nous personatges i noves regles. Però Adler-Olsen vol tranquil·litzar els lectors que puguin mirar amb recel una transformació d’aquesta magnitud: «Aquest és el veritable Departamento Q». La continuació no formava part del pla original. Adler-Olsen havia concebut la sèrie amb un recorregut delimitat i, a mesura que s’acostava el desè llibre, les editorials van començar a pressionar perquè reconsiderés la decisió. «Moltes editorials em van contactar i em van dir: “No pot ser. No pots acabar amb la desena. Has de continuar”», recorda.
Va acabar acceptant que el Departamento Q podia tenir una segona vida, però immediatament va aparèixer un problema molt més difícil de resoldre: trobar algú capaç d’entrar en aquell món sense destruir tot allò que l’havia fet recognoscible. «Havia de trobar un parell de persones que poguessin fer aquesta feina. Això va ser el més complicat», admet.
Després de valorar diferents possibilitats a Dinamarca i Suècia, va pensar en Stine Bolther i Line Holm. Coneixia Bolther d’haver-hi treballat anteriorment i va començar a observar amb més atenció el treball de totes dues. «Un dia em vaig preguntar què passaria si contactés amb aquestes dues fantàstiques autores de Dinamarca», recorda. El que va descobrir el va convèncer: «Eren molt semblants al que jo volia fer en el futur». La proposta que els va plantejar demostrava que no buscava unes simples col·laboradores per resoldre una única novel·la. «Els vaig preguntar: “Voleu fer això durant els pròxims tres, quatre o cinc anys? Treballar amb mi i després poder continuar vosaltres la saga?”».
Bolther i Holm es van mirar incrèdules. «De debò ens està preguntant si volem treballar en una cosa tan gran?», recorden. No era una decisió menor. Al davant tenien una sèrie consolidada internacionalment, amb més de deu novel·les i milions de lectors, mentre que elles arribaven al projecte amb una experiència molt diferent. «Ens vam preguntar si realment volíem acceptar aquest repte i si teníem la capacitat de fer-ho. Nosaltres no teníem tanta experiència com ell. Portàvem vint anys escrivint com a periodistes, però només teníem un llibre publicat».
Van acceptar. I després van haver de callar. Durant gairebé tres anys, molt poca gent va saber que s’estava preparant el futur del Departamento Q. Bolther i Holm es reunien amb Adler-Olsen i dedicaven llargues sessions a entendre els mecanismes interns de la saga. Abans d’escriure havien de saber què podien canviar i què no, quins personatges havien de continuar, com havien d’evolucionar i, sobretot, què convertia una novel·la criminal en una novel·la del Departamento Q. «Parlàvem de com continuar amb l’univers del Departamento Q, de quins personatges volíem continuar escrivint i de com podíem mantenir-ne l’essència», expliquen.
Per Adler-Olsen, aquesta essència comença pels personatges. «Per a mi, els personatges sempre són el més important quan comences a escriure un llibre», afirma. Carl, Assad o Rose han acumulat prou passat perquè qualsevol canvi arbitrari pugui resultar estrany al lector. Després de tants anys, el públic sap com parlen, com reaccionen, què els fa enfadar i quines ferides arrosseguen. Però mantenir els personatges no significa immobilitzar-los. I Las almas muertas no cantan ho deixa clar des del començament amb un gir que modifica completament l’escenari conegut fins ara.
Carl Mørck se’n va.
Després d’haver passat injustament per la presó, abandona el Departamento Q. La seva absència deixa un buit enorme al soterrani de la policia de Copenhaguen, però també obre la porta a un dels grans enigmes de la nova novel·la: Helena Henry.
La nova incorporació és francesa de naixement, filla de pare francès i mare danesa, i domina perfectament el danès. Però saber parlar l’idioma no significa que aconsegueixi guanyar-se la confiança dels seus nous companys. Ben al contrari. La seva arribada desperta els recels d’Assad i Rose, que no acaben d’entendre qui és realment aquella dona ni quins interessos l’han portat fins al Departamento Q. Les sospites creixen fins al punt que arriben a plantejar-se si Helena podria ser una infiltrada.
Així, mentre Carl desapareix del dia a dia del departament, Helena entra disposada a imposar noves regles i a sacsejar unes relacions que semblaven perfectament establertes després de deu novel·les. La pregunta sobre qui és realment la nova investigadora s’afegeix al misteri criminal i permet que la desconfiança també s’instal·li dins del mateix equip.
La incorporació d’un personatge nou havia estat una de les qüestions més debatudes durant la preparació del llibre. Bolther i Holm volien obrir la porta a una nova figura, però el departament ja estava ple de personatges estimats pels lectors. En una de les converses va aparèixer, mig de broma i mig seriosament, una pregunta molt pròpia d’una reunió entre escriptors de novel·la negra: si calia fer lloc, a qui podien matar?
Carl? No. Assad? Tampoc. Rose havia de continuar. Gordon també. Finalment van optar per una solució menys traumàtica i van apartar Gordon de l’acció sense necessitat d’eliminar-lo definitivament. L’arribada d’Helena, però, coincideix amb el pitjor moment possible per resoldre problemes interns. Una cruel successió d’assassinats obliga el Departamento Q a actuar amb rapidesa. I aleshores reapareix Carl Mørck. Pot haver abandonat el departament, però continua sent ell qui posa sobre la taula la primera pista decisiva: una gravació d’àudio que es remunta dècades enrere.
Aquella veu del passat obre una porta que algú hauria preferit mantenir tancada. La investigació condueix fins als fets terribles que van tenir lloc molts anys abans a l’internat d’una famosa escola de música. Allò que semblava enterrat torna a emergir i comença a connectar amb els assassinats del present.
La història recupera així alguns dels grans motors psicològics de la sèrie: el pes del passat, les humiliacions que no desapareixen amb els anys, la venjança i les conseqüències d’un abús de poder que pot continuar projectant la seva ombra dècades després. No és casualitat. Adler-Olsen sempre ha defensat que darrere dels crims de les seves novel·les hi ha alguna cosa més que l’enigma sobre la identitat d’un assassí. «Tots els llibres tracten sobre el poder i sobre com hi ha gent que l’utilitza malament», explica.
Las almas muertas no cantan avança, per tant, sobre dos grans interrogants. Un mira cap al passat: què va passar realment en aquella escola de música i quina relació tenen aquells fets amb la cadena d’assassinats actual? L’altre es troba molt més a prop dels investigadors: qui és realment Helena Henry i fins a quin punt poden confiar en ella?
Mentre la ficció incorporava aquests canvis, Bolther i Holm afrontaven fora de les pàgines un repte semblant al d’Helena: entrar en un territori aliè i aconseguir que els qui ja hi eren confiessin en elles. La tardor del 2023 va arribar un dels moments decisius del procés. Després d’anys de converses, planificació i treball, Adler-Olsen havia de llegir el que havien escrit les seves successores. «Un dia em vaig llevar, em vaig asseure a la cadira i vaig intentar pensar i recordar tot el que m’havíeu explicat», recorda.
El veredicte va arribar aviat: «No vaig tenir cap dubte que aquest era un nou Departamento Q, però molt ben fet». Bolther i Holm respiraven una mica més tranquil·les. «Ens vam llançar a la piscina», reconeixen. «Després ens vam adonar que ho podíem fer. I ho vam fer». Quan Adler-Olsen va llegir el manuscrit, la seva reacció encara va ser més contundent: «Això és Departamento Q».
La integració de les tres veus havia funcionat fins al punt que, segons expliquen, la dona de l’escriptor tampoc no era capaç d’identificar fàcilment quines pàgines corresponien a cadascun dels tres. «La història ens la vam dividir, però no es nota el canvi entre l’un i l’altre».
La pregunta inevitable és què passa quan tres escriptors han de prendre una decisió sobre un mateix personatge. Qui té l’última paraula Adler-Olsen respon primer amb humor: «Hauria de ser jo. Perquè tenim un contracte». Bolther i Holm tampoc discuteixen la paternitat literària del projecte. «Des del principi vam estar d’acord que aquest és un univers que va crear Jussi. És el seu món i hi ha estat treballant durant vint anys. Nosaltres simplement ens hi hem incorporat. Les decisions finals li corresponen a ell».
El que sí que les ha sorprès és la llibertat que els ha concedit. «Has estat molt generós amb nosaltres. Ens has donat molta llibertat per presentar les nostres idees», li reconeixen. Esperaven trobar un autor molt més protector després de dues dècades decidint en solitari el destí dels seus personatges. Adler-Olsen, en canvi, ha assumit que garantir el futur de la saga significa permetre que canviï.
«L’univers ha d’evolucionar. No em correspon a mi aturar aquestes noves idees i aquestes coses bones que aporteu».
Bolther i Holm hi aporten, entre altres coses, vint anys de periodisme. I aquesta experiència s’ha convertit en una eina especialment útil per construir una novel·la criminal. Investigar, buscar fonts, trucar a especialistes, consultar la policia o comprovar un detall són rutines que ja formaven part de la seva manera de treballar. «Som periodistes. Per nosaltres és molt fàcil trucar a algú per aconseguir informació, investigar o parlar amb la policia. Totes aquestes eines les utilitzem també per inspirar-nos en la història», expliquen.
Adler-Olsen considera aquesta capacitat un dels grans valors de les seves noves companyes: «Confio en vosaltres. Sou molt bones en la investigació. I no és normal ser tan bones». Hi havia, però, un element molt més difícil d’aprendre consultant fonts: l’humor.
El Departamento Q sempre ha jugat amb un equilibri peculiar entre la foscor dels crims i una ironia que apareix sovint quan menys s’espera. És una de les marques personals d’Adler-Olsen i també una de les qüestions que més inquietaven Bolther i Holm. «Amb l’humor tenia una mica de por», reconeix una d’elles. «És molt important en tots els llibres de Jussi. És molt bo i dona moltíssim caràcter al thriller».
El repte no era imitar-lo. Era aconseguir que el llibre continués tenint humor sense que les noves autores haguessin d’escriure fingint ser Jussi Adler-Olsen. «Normalment no veus l’humor connectat amb una història fosca de thriller. Vam haver de treballar moltíssim aquest aspecte», expliquen. Amb el temps van descobrir que els tres compartien una certa mirada sobre el món. «Crec que al final tenim més o menys el mateix sentit de l’humor». Encara que immediatament introdueixen una precisió: «Jussi té un sentit de l’humor bastant particular». Si l’humor era una dificultat literària, encara quedava una prova molt més imprevisible: els lectors. Bolther i Holm sabien que no començaven una saga. Entraven en una història que acumulava deu novel·les i milions de lectors arreu del món. Uns lectors que havien conviscut durant anys amb Carl, Assad i Rose i que podien percebre qualsevol canvi com una intrusió. «Estàvem una mica nervioses per veure com els lectors s’ho prendrien», reconeixen. «Departamento Q és pràcticament una institució en la literatura». Sabien que «la gent tindria opinions molt fermes respecte d’aquesta continuació».
Les primeres reaccions les han tranquil·litzat. «Ha estat un plaer veure com els lectors han abraçat aquesta nova història». Adler-Olsen ho celebra a la seva manera: «Per a mi és un èxit perquè tenim dues autores increïbles, que estan tan boges com jo».
L’autor danès té molt clar què espera d’una novel·la criminal. És un lector habitual del gènere i hi ha una cosa que no suporta: descobrir massa aviat què passarà. «Llegeixo moltíssimes històries de crims i en moltes pots saber perfectament què passarà en les pàgines següents o al final».Al Departamento Q, assegura, això està prohibit. «T’ha de sorprendre una vegada, i una altra, i una altra». La sorpresa és important, però no suficient. Adler-Olsen torna una vegada i una altra al mateix lloc: els personatges i, sobretot, els lectors. «Els lectors, per a mi, són el més important. He de fer-los feliços, bàsicament». Durant l’escriptura de Las almas muertas no cantan, explica, aquesta preocupació ha estat permanent. «Per cada problema que vam tenir a l’hora d’escriure aquest número onze, no vam parar de pensar en vosaltres, els lectors, i en com reaccionaríeu».
Alguns amics escriptors, diu, no entenen aquesta obsessió i li pregunten si realment pensa en el públic mentre escriu. «És clar que sí», respon. I quan li demanen què aconsegueix treballant així, ho resumeix amb dues paraules: «Lectors contents». Precisament als seguidors que puguin tenir dubtes davant la nova etapa els dirigeix un missatge molt directe: «Confieu en nosaltres». «L’atmosfera de Departamento Q hi és», assegura. I els planteja un repte: «Llegiu-lo i després ens dieu si esteu decebuts. Jo esperaré eternament la resposta». Adler-Olsen encara va més lluny: «Us prometo que no us sentireu decebuts».
La nova novel·la tampoc està pensada exclusivament per als seguidors que han llegit les deu entregues anteriors. Bolther i Holm asseguren que Las almas muertas no cantan pot funcionar com una porta d’entrada al Departamento Q. «Podeu llegir aquest llibre sense haver llegit els altres deu». I si després el lector vol saber d’on venen Carl, Assad o Rose, sempre podrà començar el recorregut des del principi.
Quan les autores només havien completat aproximadament un terç del manuscrit, el text va arribar a alguns editors internacionals. Tothom volia comprovar què estaven fent aquelles dues noves escriptores amb un univers literari tan consolidat. Una editora alemanya va trobar una definició que Bolther i Holm encara recorden: «És familiar, però alhora és fresc».
La frase sintetitza probablement millor que cap altra el difícil equilibri de la nova etapa. «Els fans del Departamento Q reconeixeran l’univers, el to, l’humor i tot», asseguren. Però no amaguen que la seva arribada també aporta alguna cosa diferent. «Hi ha una nova essència perquè som diferents, som dones i som una mica més joves».
El que trobarà el lector, afirmen, és «una història completament nova». El futur del Departamento Q tampoc no es limita als llibres. Adler-Olsen es mostra especialment satisfet amb l’adaptació audiovisual desenvolupada per Scott Frank. No li preocupa que la pantalla modifiqui elements de les novel·les i s’allunya de la figura de l’escriptor que reclama una fidelitat absoluta a l’original.
«Potser alguns dirien: “No reconec la història original en les pel·lícules o en la sèrie”. Però què importa?». La seva valoració és inequívoca: «M’encanta Scott Frank pel que ha fet amb el manuscrit». Durant la conversa també confirma que ja s’està treballant en una segona temporada. I entre crims, manuscrits i adaptacions, Adler-Olsen encara troba temps per parlar d’una de les ciutats que ocupen un lloc especial en el seu mapa personal: Barcelona.
Quan li pregunten què hi troba, comença parlant del menjar, del futbol i de l’ambient, però ràpidament deixa clar que la relació va molt més enllà. «L’atmosfera que envolta tota la vida a Espanya, a Barcelona o a Sitges, és com tornar a casa cada vegada que hi vaig», assegura. Adler-Olsen hi té amics i reconeix que li agradaria poder-hi passar molt més temps. «Jo estaria cada dia a Barcelona». I quan ha de definir-la no es queda a mitges: «Barcelona és potser la ciutat més meravellosa del món per a mi».
Algú li proposa Nova York com a alternativa. «No. Ni de broma». I remata: «Si em diguessin que he d’escollir, escolliria Barcelona». Però el futur immediat passa encara pel soterrani de la policia de Copenhaguen. Las almas muertas no cantan no serà una continuació excepcional ni un epíleg afegit a una sèrie que ja havia acabat. Bolther i Holm confirmen que ja estan escrivint el següent llibre. «Hem de continuar amb aquesta història. És un esforç continu. Hem de seguir desenvolupant els personatges».
És aquí on Las almas muertas no cantan adquireix tot el seu significat. No és simplement l’onzena novel·la d’una sèrie d’èxit. És el llibre en què el Departamento Q aprèn a continuar sense que tot depengui de les mateixes persones. Dins de la ficció, Carl Mørck deixa el departament i Helena Henry baixa les escales del soterrani envoltada de sospites. Assad i Rose intenten descobrir si poden confiar en ella mentre una gravació oblidada durant dècades els condueix als horrors d’una escola de música i a una nova cadena d’assassinats.
Fora de la ficció passa alguna cosa sorprenentment semblant. Jussi Adler-Olsen obre les portes del seu univers a Stine Bolther i Line Holm i comença a confiar-los uns personatges que durant vint anys només havien existit sota la seva mirada.
El risc era enorme. Canviar massa podia trencar el vincle amb els lectors. No canviar res condemnava la saga a repetir-se. Entre aquests dos extrems neix una nova etapa que una editora alemanya va resumir quan encara només havia llegit una part del manuscrit: «Familiar, però fresc». Adler-Olsen prefereix una definició encara més senzilla. «Aquest és el veritable Departamento Q».
Havia decidit que serien deu llibres. Las almas muertas no cantan ja és l’onzè i el següent està en marxa. Vint anys després d’obrir les portes d’aquell soterrani de Copenhaguen, el Departamento Q canvia de veus, incorpora nous misteris i es prepara per viure sense Carl Mørck al capdavant. Però encara està molt lluny de tancar.
Fotografies de l’autor de Tine Harden, cedides per l’editorial
