John Irving torna a St. Cloud’s amb Reina Esther, una novel·la sobre identitat, memòria i el pes de la història
Amb Reina Esther (Edicions 62/ Tusquets) , John Irving ha tornat a un dels espais més emblemàtics del seu univers narratiu: l’orfenat de St. Cloud’s i la figura del doctor Larch, ja coneguts pels lectors de Les normes de la casa de la sidra. Però aquest retorn no és un simple gest de continuïtat, sinó una nova exploració literària que amplia i aprofundeix en els grans temes que han travessat tota la seva obra: l’orfandat, la identitat, la família —sovint reconstruïda— i la necessitat d’entendre la vida dels altres.
La novel·la arrenca en una escena d’una potència simbòlica immediata. L’hivern de 1908, en plena nevada a Maine, una nena de gairebé quatre anys és abandonada al porxo de l’orfenat. No plora. La seva actitud continguda, gairebé obstinada, ja apunta el caràcter que la definirà. Abans de desaparèixer en la foscor, una veu deixa anar una dada que marcarà tota la seva existència: la nena és jueva.
Aquesta criatura és Esther Nacht, nascuda a Viena el 1905. La seva biografia queda des del principi travessada per la violència de la història: el pare mor mentre fuig cap als Estats Units i la mare és assassinada per un grup d’antisemites. Irving construeix així una vida que neix literalment dins el trauma i que es desenvolupa sota l’ombra persistent de l’antisemitisme i de l’exili.
L’orfenat de St. Cloud’s, sota la direcció del doctor Larch —ara més jove, però ja amb els trets que el caracteritzen— esdevé el primer espai de protecció, però també el lloc on es posa en evidència una realitat incòmoda: Esther és una nena difícil d’adoptar. La seva condició de jueva, sumada a la història tràgica que arrossega, la converteix en una presència que incomoda possibles famílies adoptives. Durant anys, queda atrapada en aquest limbe, en una espera que defineix també la seva manera d’estar al món.
“És una història sobre la procedència, sobre l’origen”
Irving ha explicat que la construcció d’Esther respon a una voluntat molt precisa: desplegar una “línia temporal empàtica” que permeti al lector comprendre des de dins les decisions del personatge. “Construïa la vida d’Esther de manera que fos evident per què vol anar a la terra dels jueus. És una història sobre la procedència, sobre l’origen”, ha assenyalat. Aquesta idea travessa tota la novel·la: la identitat no com una etiqueta, sinó com una experiència modelada per la història.
El punt d’inflexió arriba amb l’adopció per part dels Winslow, una família de Nou Hampshire formada per un professor d’anglès i una bibliotecària, progressistes i d’esperit filantròpic. En aquest nou entorn, Esther no només troba una llar, sinó que es converteix en una figura central dins una estructura familiar complexa, oberta i deliberadament no convencional.
És en aquest context que emergeix un dels fils narratius més característics d’Irving: la redefinició de la família. Lluny de la idea tradicional, Reina Esther presenta vincles construïts a partir de la cura, la responsabilitat i la voluntat compartida. La relació entre Esther i la jove Honor n’és el millor exemple. Entre totes dues s’estableix un pacte singular que desborda els límits habituals de la maternitat: Esther serà la mare biològica d’un fill que Honor criarà.
D’aquest acord neix en Jimmy, un personatge que articula la segona gran línia de la novel·la. Criat dins aquesta família escollida, Jimmy creix envoltat d’afecte, però també de preguntes. La figura de la seva mare biològica, absent i lliurada a la causa sionista, es converteix en un enigma que travessa la seva formació. La literatura —amb una presència destacada de Charles Dickens— apareix com a refugi i com a eina per donar sentit a aquesta absència.
El viatge de Jimmy a Viena, ciutat d’origen de l’Esther, funciona com a itinerari de descoberta. Allà comprèn que la família no és necessàriament un fet biològic, sinó una construcció afectiva, i que la protecció que ha rebut al llarg de la seva vida forma part d’una xarxa invisible de decisions i sacrificis.
“No escric sobre el present, però la història explica el que pot acabar passant”
La novel·la manté, així, una doble tensió: d’una banda, la història íntima dels personatges; de l’altra, la gran història del segle XX, amb l’antisemitisme europeu i el naixement d’Israel com a teló de fons. Irving no aborda aquests elements com a simple decorat, sinó com a forces que modelen profundament les vides que narra.
“Jo no escric novel·les sobre temes contemporanis, però si escrius sobre la història, la història no et diu exactament què passarà; et diu què és bastant possible que estigui passant o que vagi a passar”, ha afirmat. Aquesta concepció es concreta en un relat que, tot i situar-se en el passat, dialoga de manera evident amb el present.
El recorregut vital d’Esther, que acaba vinculada als inicis del sionisme i a la formació de l’Estat d’Israel, es construeix des d’una mirada que combina comprensió i tensió crítica. Irving ha reconegut la seva simpatia pels primers sionistes, però alhora ha posat en relleu les contradiccions del projecte i la persistència d’un conflicte que, segons ell, ja es podia intuir dècades enrere.
La novel·la culmina el 1981, amb un viatge a Jerusalem que reflecteix també l’experiència personal de l’autor. Aquest final reforça la idea que travessa tot el llibre: la història no és només passat, sinó una força activa que continua projectant-se sobre el present.
Des del punt de vista formal, Reina Esther s’inscriu plenament en el que es podria anomenar “territori Irving”: una novel·la extensa, amb una estructura complexa, un ampli conjunt de personatges i una clara herència de la gran narrativa del segle XIX. L’autor ha reiterat que treballa sempre amb el final en ment. “Sempre sé més del final de la història. Escric cap a un final predefinit”, ha explicat. En aquest cas, a més, ha disposat d’un avantatge poc habitual en la seva obra: “Per primera vegada sabia pràcticament tant del començament com del final”.
Aquest control estructural conviu amb una voluntat constant d’explorar experiències alienes. Irving ha defensat la seva escriptura com un exercici d’empatia radical. “Jo no soc una dona. No he tingut un embaràs no desitjat. Però la meva empatia ha estat sovint amb dones en situacions compromeses”, ha dit, en referència a altres novel·les seves. Aquesta mateixa lògica s’estén aquí a la construcció d’Esther i al seu recorregut vital.
Reina Esther és, en última instància, una novel·la sobre la supervivència —personal i col·lectiva—, però també una reflexió sobre els vincles que donen sentit a l’existència. L’amor, l’amistat i la responsabilitat compartida apareixen com a forces capaces de resistir la violència de la història.
Aquesta dimensió ètica es fa explícita en la manera com Irving concep la tolerància. Lluny d’una visió passiva, la seva literatura defensa una actitud activa davant la injustícia. “Si vols ser intolerant amb alguna cosa, més val ser intolerant amb la intolerància”, ha afirmat.
“Els Estats Units ja no són una democràcia, són un país autoritari en mans de Trump”
En el tram final de la seva intervenció, l’autor també ha adoptat un to obertament polític, amb una crítica contundent a la situació dels Estats Units. Irving ha assegurat que no té cap intenció de tornar a viure al seu país d’origen i ha expressat una visió molt dura del moment polític actual. “Els Estats Units ja no són un país democràtic; són un país autoritari en mans de Trump”, ha afirmat.
“Hi ha covards al Partit Republicà que no han defensat la Constitució”
En la mateixa línia, ha denunciat la manca de valentia dels representants republicans, als quals ha qualificat de “covards” per no haver frenat el que considera una deriva autoritària. També ha identificat el lideratge de Donald Trump amb el feixisme i ha advertit del perill que aquest tipus de discursos torni a arrelar tant als Estats Units com a Europa.
Amb Reina Esther, John Irving no només recupera un dels seus escenaris més reconeixibles, sinó que reafirma una manera d’entendre la literatura com a espai de comprensió profunda i de posicionament moral. La novel·la connecta passat i present, història i ficció, i insisteix en una idea central que travessa tota la seva obra: només a través de l’empatia és possible donar sentit a les vides que la història ha marcat.