L'illa dels llibres

Joël Dicker “No tinc gens de ganes de decebre als lectors”

Ja fa gairebé una dècada que l’escriptor suís va publicar “La veritat sobre el cas Harry Quebert”, ara publica “El cas Alaska Sanders” (La Campana / Alfaguara) on repeteix la seva adictiva fórmula.

Fotografies i entrevista JORDI MILIAN

La publicació de “La veritat sobre el cas Harry Quebert”, va ser un èxit, gràcies a una literatura que apostava per girs de guió constants amb un ritme frenètic.

Després, continuaria amb la mateixa fórmula amb obres com “El Llibre dels Baltimore”, “La desaparició de Stephanie Mailer” i “L’enigma de l’habitació 622”.  Malgrat l’exit de les seves novel·les, Dicker continua sent aquell jove a qui només li interessava que es publiquessin les seves novel·les i tenir lectors.   Assegura que si ha contribuit  amb les seves novel·les, a empènyer a la gent a llegir, això ja haurà donat molt de sentit a la seva obra. Es desprén en les seves paraules un respecte absolut als lectors i deu anys després continua escrivint els llibres que li agradaria llegir’

Afirma que escriu sense un pla o guió establert, però el segell Joël Dicker continua intacte. “El cas Alaska Sanders”  s’ambienta uns mesos després del final de “La veritat sobre el cas Harry Quebert”.
Amb el missatge de «Sé què has fet, trobat a la butxaca dels pantalons d’Alaska Sanders, el cadàver de la qual va aparèixer el 3 d’abril de 1999 a la platja d’una petita localitat de New Hampshire, és la clau del nou cas que, onze anys després de posar entre reixes els seus presumptes culpables, torna a reunir l’escriptor Marcus Goldman i el sergent Perry Gahalowood.
Dicker recupera antics personatges de les seves obres que permetrà al lector descobrir com a mesura que els protagonistes de la novel·la vagin descobrint qui era realment Alaska Sanders, ressorgiran els fantasmes del passat, i entre ells, especialment, el de Harry Quebert. 

Per què ha decidit publicar ara la segona part de la novel·la “La veritat sobre Harry Quebert?
Quan vaig començar a escriure la novel·la l’any 2009 tenia clar que volia escriure una trilogia. Em va agradar molt escriure “La veritat sobre el cas Harry Quebert” i malgrat ser una novel·la llarga, era conscient que en algun moment li hauria de donar una continuació i vaig pensar a fer una trilogia. No tinc una explicació, però llavors, tenia una necessitat molt forta de continuar escrivint sobre aquell univers.

La novel·la va ser tot un èxit, és normal que tingués aquesta necessitat.
Aquesta idea va sorgir molt abans que la novel·la tingués l’èxit que finalment va obtenir.
Quan la novel·la es va publicar i va aconseguir l’èxit, que evidentment no m’esperava, pensava en la trilogia, però era conscient que no podria publicar la segona part immediatament, perquè llavors els lectors pensarien que havia estat massa fàcil. Va ser llavors quan vaig decidir escriure el tercer volum de la trilogia amb “El llibre dels Baltimore”. Després, vaig creure que havia d’escriure altres coses per poder deixar enrere l’univers de Marcus Goldman i demostrar que podia escriure altres coses. Per això vaig escriure altres novel·les, per poder tornar més tard a “El cas Alaska Sanders”.

“El veritable amo de la novel·la és el lector”

Vostè considera que com a escriptor ha d’estar al servei del lector.
El que significa, és que el veritable amo de la novel·la és el lector. El llibre existeix perquè hi ha un lector que el llegirà, perquè si no el llibre no existiria realment i el lector és qui decideix el ritme.
El pot llegir en una nit, en una setmana o en un any. El lector és qui decidirà com són els personatges i també s’imaginarà els decorats. Evidentment com a autor de la novel·la, puc dedicar-li deu pàgines a descriure un personatge per donar tots els aspectes físics, però si el lector passa aquestes deu pàgines i no les llegeix i decideix imaginar-se el personatge d’una altra manera, el lector guanya sempre.

Li preocupa la crítica o aquesta és massa elitista?
Ni una cosa ni l’altre. Sempre estic interessat per les crítiques i sempre m’agrada saber que puc millorar i que ha funcionat de les meves novel·les.
De totes maneres, les crítiques no m’obsessionen i no necessàriament llegeixo totes les crítiques. He publicat la sisena novel·la i al principi sí que llegia totes les crítiques, però estic començant a agafar una certa distància.
La crítica és una crítica subjectiva i personal. A mi m’agraden els tomàquets i potser a tu no, no obstant això, és lícit una cosa com l’altre. Que t’agradin o no.

Té por de decebre als lectors?

No tinc gens de ganes de decebre als lectors, però no és una qüestió que jo em plantegi.
El que si crec, es que només els podria decebre d’una manera i seria traint-los. No sent fidel a la meva manera de ser o de comportar-me i no prendre riscos quan escric.
Pensar d’escriure una novel·la de tres-centes pàgines només perquè tinc por que els lectors no em llegeixin, seria traïr-me a mi mateix.
Això seria una traïció, no ser sincer, ni ser jo mateix. Segur que hi ha lectors a qui els agrada més unes novel·les que d’altre, , però crec que això no és greu i forma part de la diversitat.
Penso que els lectors no se sentiran mai decebuts amb la meva literatura si m’exigeixo molt a mi mateix i també en relació amb el que faig.

 

El segell Joël Dicker

Amb la seva manera d’escriure i les cobertes de les seves novel·les ha creat una mena de segell Jöel Dicker.
Moltes gràcies per fer aquest comentari, perquè si vostè ho comenta, és que hi ha alguna cosa al darrere.
Sempre és agradable pensar que hem estat capaços com a autors de tenir alguna cosa que només és nostre i ens identifica. El veritable repte de comptar amb una marca pròpia, seria ser capaç d’aplicar-la a altres persones i no quedar-me només amb la novel·la negra o policíaca per poder arribar amb la meva marca a altres llocs.

Aquest és el repte que es marca?
No ho sé, però és una pregunta que em faig. Segurament quan torni a escriure m’ho tornaré a plantejar.
Quan escric i els escriptors que tenen la sort de publicar llibres que seran molts llegits, crec que com a escriptors tenim un deure i una exigència; i és qüestionar el que estem fent. Per què estic fent això? Quin és el sentit del que estic fent?, Estic escrivint una novel·la negra perquè hi crec o té sentit?  Ha de tenir un sentit la feina que fas.

És veritat que és capaç d’escriure en qualsevol lloc? Quin seria el lloc ideal per escriure?
He canviat una mica la meva manera de fer i és cert que abans escrivia a tot arreu i ara ja no escric a qualsevol lloc.
Quan escrivia a tot arreu; als avions, als trens… és cert que jo viatjava molt i quan viatjo molt, vol dir que estic de promoció dels meus llibres.
M’he adonat que és millor que em concentri quan toca la promoció i escriure quan toca escriure per fer les coses ben fetes. No podem fer-ho tot alhora.

Cal dosificar-se, llavors.
Hi va haver un moment que em preocupava que la promoció m’impedís escriure o pensava que si no era capaç d’escriure cada dia perdria la meva inspiració. Em vaig adonar que en el fons és tot el contrari. S’ha d’aprofitar l’època de promoció per fer una pausa forçosa i no començar a escriure fins que no acabi la promoció.
Això, em dona més ganes d’escriure. Recordo una entrevista d’un boxejador on comentava que la setmana del combat pràcticament no s’entrenava per poder tenir la força i el coratge per encarar el combat amb moltes més ganes.

Les seves novel·les, plenes de subtrames, són com matrioixkes, aquelles nines russes que en obrir-les, descobrim una altra més petita a l’interior i així successivament. Com s’ho fa perquè totes les peces encaixin a la perfecció?
És el joc que m’agrada fer. És el joc i la promesa que faig als lectors on una cosa porta a una altra i aquesta a una altra i així successivament.
El lector a la pàgina quatre-cents o sisens sabrà que el que està succeint el portarà a una altra cosa, és a dir, que sap que a la pàgina tres-cents no descobrirà qui és el criminal. Això forma part de la promesa perquè una nina porta a una altra nina.

Sobta saber que escriu sense un pla establert o full de ruta previ, tenint en compte la complexitat de les seves novel·les.
Jo escric sense pla d’entrada perquè això em permet escriure més lliurement. Quan un té un pla escrit prèviament, normalment el que fa és seguir aquests pla i això no permet tenir dues idees que potser et portaran més lluny.
És molt important estar disposat a canviar acceptant nous reptes quan escrius.
Després, una vegada la novel·la està acabada, encara que l’hagi escrit sense un pla establert, la torno a llegir diverses vegades per assegurar-me que tot funciona i encaixa. L’última lectura de la novel·la és molt important.

També utilitza diversos plans temporals per explicar la història. Diria que, als seus llibres, el passat és gairebé més important que el present?
M’agrada molt emprar sobretot el passat per construir el present. El present té un valor molt fort, però només si coneixem el passat.
Cada vegada que tornem enrere, i podem explicar un moment present a través del passat, podem  saber molt més d’una persona a través del que ha viscut i del que ha esdevingut.
Els personatges de la novel·la en el fons els veiem en el temps present, però entenem qui són, perquè fan el que fan i com es comporten, només perquè explorem el seu passat i entenem tot això que han viscut. Això, permet al lector conèixer molt més als personatges.

“La tecnologia és fantàstica, però no em sembla novel·lesca”

La tecnologia no té un gran protagonisme a les seves novel·les, sinó que aposta per un tipus d’investigació, diguem-ne, més clàssica.
La tecnologia és fantàstica, però no em sembla novel·lesca. Si pensem en una novel·la i en el que expliquem una escena d’un llibre on s’han de recuperar uns documents: es força la porta de l’oficina, s’obren uns calaixos, aconseguim els documents, els fotocopiem els documents, però els papers s’encallen… Descrivim una tensió només amb una fotocopiadora i una oficina. La tecnologia seria la mateixa escena, però amb un portàtil a dos-cents quilòmetres de l’oficina, entra a un servidor d’Internet i roba els documents. Des del punt de vista tecnològic està molt bé, no obstant això des del punt de vist del suspens no té el mateix efecte.

Els assassins de les seves novel·les no són assassins en sèrie. Són personatges aparentment normals.
Qualsevol persona es pot convertir en un assassí o un criminal, perquè el que ens impedeix fer-ho, els límits que nosaltres tenim, són límits que nosaltres ens autoimposem.
Per exemple, per què de dia respectem els semàfors vermells?. Per què a la nit quan no hi ha gairebé ningú, un pensa en passar el semàfor en vermell? I llavors violem certes regles. Ho fem cada dia, fins i tot quan travessem com a vianants un semàfor en vermell.
Hi ha una sèrie de regles que de vegades nosaltres no respectem. On tenim els límits?, doncs aquests límits els col·loquem nosaltres mateixos. El que ens explica la novel·la, és saber quines són les emocions i quins són els moments de la vida que ens poden portar a cometre l’acte més irreparable que ens podem imaginar; cometre un crim.

La investigació de “El cas Alaska Sanders”, la porten a terme un escriptor, Marcus Goldman, i un policia, Perry Gahalowood.
Si la investigació només la fes un escriptor, no seria versemblant, ja que de seguida el lector es preguntaria per què no està involucrada la policia.
El personatge del sergent Gahalowood dona legitimitat a la investigació. Per altra banda, el Marcus té els mateixos mitjans que el lector per investigar perquè tampoc és un professional. D’aquesta manera crec que es produeix una identificació molt forta amb ell que fa que sigui comprensible per al lector. I, per tant, qualsevol persona podria fer aquesta investigació.

A banda de la investigació d’un crim, diria que també és una novel·la sobre redempció?
Efectivament, és una trilogia sobre la redempció. El primer llibre parlava de la reparació de Harry Quebert, el gran amic d’en Marcus.
A El cas d’Alaska Sanders descobrim que en Perry Gahalowood és presoner d’una investigació que mai es va tancar i això en permet entendre perquè investiga sol.
Un dels seus companys de feina es va morir i és una ferida que en Marcus l’ajudarà a tancar. En el tercer llibre El llibre dels Baltimore, en Marcus Goldan trobarà la seva pròpia reparació.

Continuaran protagonitzant més novel·les?
Volia fer una trilogia i ja l’he fet. Potser d’aquí a uns anys em ve de gust afegir-hi més llibres, però ara mateix no ho sé.

“Les sèries agafen els codis que han estat creats pels escriptors i per les novel·les”.

Què en pensa de les sèries de televisió respecte a les novel·les?
Hi ha sèries que realment són molt bones, però el que fan és tornar a agafar els codis que han estat creats pels escriptors i per les novel·les.
Realment la literatura és més forta que les sèries de televisió perquè la literatura ha creat els codis i és una experiència molt més forta perquè és la vostra experiència . El lector és l’amo, és qui guanya. A la literatura el lector és qui guanya perquè és qui imagina i crea. En canvi, en una sèrie de televisió, l’espectador és passiu, mira el que veu a la pantalla, però no pot reaccionar ni actuar.

I sobre l’adaptació de “La veritat sobre el cas Harry Quebert?
Sobre la sèrie de Harry Quebert, em va agradar, però la vaig veure com una adaptació i sempre marcant la diferència respecte a la novel·la.
I com sempre dic als lectors, l’experiència que tenen els lectors de la meva novel·la és seva, en canvi, la sèrie de televisió és una altra cosa.
Com a autor, veure aquests personatges m’ha divertit, però mai serà l’experiència d’un llibre.

Com li agradaria que el recordessin com a escriptor?
Ja em vols enterrar?

No, no…
Si he pogut fer venir ganes de llegir als lectors això per mi, ja és una felicitat i un honor. Ho dic perquè sovint  el que més m’afalaga és quan una persona em diu que gràcies a un dels meus llibres li han tornat les ganes de llegir, sigui llibres meus o d’altres autors.
Si modestament he pogut empènyer a la gent a llegir, això ja haurà donat molt de sentit a la meva obra.

Exit mobile version