L’autora de ‘Mare i filla’ i ‘Vida familiar’ segueix consolidant una carrera literària, sis anys després del seu debut amb ‘Belfondo’.
Entrevista i fotografies Jordi Milian
Jenn Díaz ja no és l’autora de futur o el nou valor de la literatura catalana. Amb les seves darreres obres ja ha demostrat sobradament la seva vàlua i el darrer exemple és ‘Vida familiar’, el recull de relats que va ser guardonat amb el premi Mercè Rodoreda. Díaz reconeix que es va presentar al premi per l’admiració que sent per per l’autora de ‘La plaça del Diamant’.
Va debutar amb ‘Belfondo’ l’any 2011 i des de llavors no ha parat d’escriure històries que descriuen sobretot l’àmbit familiar i les relacions entre els seus protagonistes.
Jenn Díaz destaca a L’Illa dels Llibres el valor i el poder dels relats i de com la natació ha estat vital en la seva vida més enllà de l’escriptura.
Vida familiar’ comença amb una cita de Carson McCullers ‘Tot allò que succeeix als meus relats m’ha passat, o em passarà’.
Sí. En primer lloc, els contes reunits de Carson McCullers, en especial aquells que parlen de la infantesa o la primera maduresa, han estat sempre un punt de referència per a mi. I en segon lloc, i potser més important encara, és que en aquests contes hi ha molta informació personal, una mena d’arqueologia emocional dels últims anys de la meva vida.
Sempre he trobat que per als que escrivim sobre la vida, els conflictes, la família i allò més quotidià, aquesta cita era perfecta.
No volia deixar escapar l’oportunitat de col·locar-la al començament del meu primer llibre de contes.
Què hi ha de Jenn Díaz en aquests contes?
Moltes coses. Escenes quotidianes, records dolorosos, ferides tancades. Una altra de de les cites que he fet servir és de Natalia Ginzburg: només volia dir-te com era jo i què em va passar quan tenia vint-i-cinc anys.
Les relacions de família tornen a ser la font d’inspiració, en aquest cas dels relats.
M’interessen els conflictes i la diversitat en la família. Els tabús, les anècdotes que s’expliquen, les relacions, la convivència. A petita escala, és una societat sencera dins d’una casa. Les primeres pors, emocions, decepcions, alegries, confidències… les vius a casa.
Què suposa rebre aquest premi tenint en compte que porta el nom de Mercè Rodoreda de qui en més d’una ocasió t’has declarat admiradora?
És una alegria immensa. De fet, m’hi vaig presentar al premi precisament pel nom. Era, sens dubte, una de les motivacions. Em feia molta il·lusió poder dur aquest premi i el seu nom a la coberta d’un llibre meu.
Què és el que més t’agrada de Mercè Rodoreda?
Com esmicola les emocions i les fa arribar al lector com si fossin fàcils. Però no, és d’una profunditat captivadora. I el seu llenguatge, refinat, culte i elegant.
Fins ara havies publicat novel·les curtes tot i que de relats i contes n’havies publicat a mitjans digitals com catorze.cat.
Sí. Em sembla que sóc més aviat de distàncies curtes, i que les novel·les porten camuflats els contes. Els capítols acostumen a ser curts i amb un final força tancat, així que escrivint els contes —i sobretot per l’exercici que he fet amb els relats curts del Catorze— m’he sentit molt bé, còmoda.
Els teus contes acaben sense artificis amb uns finals amb punts suspensius com un continuarà..
És una intuïció, primerament. Arriba un moment en la història que ho tinc clar, que hi veig el final, i començo a enfilar cap allà. I de cop, em ve la frase, una frase oberta, i no acostumo a canviar-la mai. Miro les escenes des de l’espiera, i les històries no queden tancades, sinó que simplement deixo de mirar-hi.
tinc la sensació que a la novel·la hi ha un autoengany.
On t’has sentit més còmode o quines diferències t’has trobat, en el relat o a la novel·la?
Com deia, tinc la sensació que a la novel·la hi ha un autoengany. Els capítols són curts, tenen la forma d’un relat encadenat, i per tant escrivint els contes ha estat més fàcil: no he de tornar a parlar d’aquells personatges, però el ritme dels capítols de la novel·la em serveix.
Quan vas tenir clar que volies ser escriptora?
No ho he tingut clar en cap moment. Tenia una novel·la escrita i havia començat la segona quan vaig conèixer qui va ser el meu primer agent literari. Un cop acabada la segona, em va aconseguir un contracte per publicar-la. I després he anat encadenant contractes, propostes i projectes. Vaig començar a ser escriptora molt abans que m’atrevís a definir-me com a tal.
Durant 10 anys vas ser nedadora federada. Com vas viure aquella època i com creu que t’ha ajudat en la teva carrera com a escriptora?
La natació ha estat vital en la meva vida, però no només com a escriptora. Em va formar com a persona, i molta de la disciplina que vaig aprendre amb els entrenaments m’ha servit per a tot: feina, escriptura… Dintre del caos al que m’han portat sempre les meves emocions, sempre he estat molt disciplinada i endreçada. L’esport va començar a construir la persona que mica en mica vaig sent.
La literatura també necessita certa disciplina?
Tota la disciplina. És la gran eina. I la intuïció.
Et consideres una persona atenta als detalls. Cal comptar amb aquesta qualitat i ser molt observadora per escriure relats com els que presentes a ‘Vida familiar’?
La curiositat és molt important i, com deia, també la intuïció. Quan comences a escriure, fixar-te en els detalls forma part de la normalitat, ni te n’adones. Et mires el món d’una altra manera. Crec que quan escrius un diari intueixes el teu entorn igual: te’l mires per explicar-lo, i això modifica completament la teva mirada.
D’on sorgeixen els personatges que apareixen en els relats?
De la vida. De la meva, la de la meva família, tot el que llegeixo, veig. Del que m’expliquen, del que m’imagino, del futur, del passat. És una barreja de tot. I de mi, és clar.
La casa, la llar juga un paper fonamental en els relats.
Sí, i crec que és així perquè la casa és important per a mi. Després de deu cases i de mudances feixugues, el cau que suposa una casa per algú que hi treballa és vital. Les cases són importants, però més com a ambient. Excepte a Mare i filla, i algun relat en què la casa és important per algun motiu —normalment personal—, les descripcions són més emocionals que estètiques.
Les relacions familiars i sobretot les relacions entre mares i filles centren la teva obra. Per què són tan difícils aquestes relacions?
Perquè estan obligades a entendre’s per sempre, com sigui. I perquè la societat ens ha dit com d’idíl·lics han de ser certs lligams, i la realitat és una altra cosa.
La convivència està plena de contradiccions, generositat, consideració i tensions. Si això ho hem de viure a una casa, amb la tirania dels poders i dels vicis de les famílies, la història està feta. Per això, perquè la família és un niu de perversions, com deia Simone de Beauvoire, la literatura en va plena de famílies imperfectes.
En els relats també aportes la mirada dels nens
La mirada del nen sempre m’ha interessat. Per lúcida i simple. Ho redueixen tot al no-res, i la veritat és fa més evident, perquè no tenen les convencions i les correccions dels adults, que ens trobem lligats de mans i peus per poder sobreviure i conviure en societat.
”Normalment, quan tanco una novel·la estic farta dels seus personatges i de la història.”
La publicació de Vida familiar va coincidir amb la publicació en català de ‘Belfondo’ la teva primera novel·la. Com afrontes una reescriptura d’una novel·la teva?
És complicat, perquè no és una novel·la qualsevol, sinó la primera. Normalment, quan tanco una novel·la estic farta dels seus personatges i de la història. No en vull saber res durant setmanes. Després hi has de tornar per fer la promoció, però quan el llibre ja és llibre físic, hi ha una distància. Em rellegeixo poc o res, només si em veig obligada. Reescriure una novel·la és difícil, però des del primer llibre fins l’últim, he llegit i après molt, i també he viscut. L’evolució és més evident, i volia fer-la més meva, però sense trair l’essència d’una primera novel·la. Si no, passaríem la vida corregint les novel·les, mai no n’estaríem satisfets.
Portes publicant des de l’any 2011 però des de ‘Mare i filla’ ha estat com la gran descoberta de Jenn Díaz.
En castellà vaig notar el canvi amb Es un decir. Vaig voltar molt per les llibreries i em va obrir moltes portes de complicitat entre lectors i llibreries. Amb Mare i filla i el salt al català, ja comptava amb la complicitat anterior, i amb la gran feina que van fer des d’Ara Llibres, vaig fer un gran pas endavant. Encara ara volto per Catalunya fent clubs de lectura i presentacions del llibre… tal com funciona el sector editorial avui en dia, que un llibre funcioni —encara que sigui a mig gas— dos anys després de la seva publicació és una gran notícia.
Vaig voltar molt per les llibreries i em va obrir moltes portes de complicitat entre lectors i llibreries.
I seguint aquesta projecció fins a on t’agradaria arribar?
M’agradaria poder deixar de fer tantes feines i concentrar-me més en l’escriptura. Per poder-ho fer necessito que la literatura i algunes de les col·laboracions que més em fan gaudir de l’escriptura siguin econòmicament suficients.
