L'illa dels llibres

Gerard Quintana ‘escriure una novel·la és un acte de solitud molt bèstia’

El cantant de Sopa de Cabra presenta a L’Illa dels Llibres ‘Entre el cel i la terra’ i ens comenta el procés creatiu de la novel·la

L’art, la fotografia, la literatura i el cinema centren bona part de l’obra, però sobretot és la música la que embolcalla ‘El cel i la terra'(Columna). Les referències que hi aboca Gerard Quintana són variades i extenses passant de la música clàssica al jazz i el rock.

Leonard Cohen, Bob Dylan, Nina Simone, Bruce Springsteen, Pink Floyd, Triana o Pau Riba sonen a les pàgines de la novel·la, formant part d’una banda sonora pròpia. Quintana vol demostrar que sí com capaços d’explicar la història a través de la pintura i l’escultura també ho podem fer a través de la música.

Una novel·la també plena de referències històriques des de l’any 1951 fins a la Barcelona post olímpica i que narra episodis socials i polític de la Catalunya de la segona meitat del segle XX.

La vaga dels tramvies, l’atemptat de Carrero Blanco, Franco, el 23 F, l’assalt al Banc Central o l’incendi del Liceu són alguns dels moments històrics que descriu a la novel·la en forma de pinzellades. Precisament, l’art i la pintura són molt presents a la novel·la gràcies al seu protagonista, en Patxi, un pintor basc enamorat de Picasso que decideix traslladar-se a Barcelona seguint les passes del pintor malagueny.

Patxi està obsessionat a buscar la bellesa i es debat entre dos amors la Neus i l’Àngels. Anys més tard seguirem les passes de la Clara i el Bru i serem testimoni d’un secret que canviarà la vida de tots els protagonistes que busquen en tot moment deslligar-se del seu destí.

Entrevista i fotografies JORDI MILIAN

Sempre havies tingut clar que escriuries una novel·la, però mai abans de fer 50 anys.
Sí, era una excusa que em vaig plantejar fa molt de temps, potser amb l’esperança que no arribaria mai als 50 i així estalviar-me el risc d’exposar-me. Sempre he escrit, i aquest fet no és nou, potser la novetat d’ara és compartir el que he escrit. Durant molts anys he escrit amb els límits del format d’una cançó però en l’àmbit personal o més íntim, sempre he escrit.

El contacte amb els llibres sempre ha estat present.
Vaig tenir la sort viure des de ben petit al damunt d’una llibreria, la Llibreria Geli de Girona i amb la complicitat del meu oncle Pere que sempre m’anava suggerint lectures. Aleshores els regals sempre eren llibres, tot i que alguna vegada havia desitjat un Scalextric o un Ibertren, que no van arribar mai. Els regals sempre eren llibres i ara ho valoro en positiu. Amb el meu oncle parlàvem molt i m’assessorava de les novetats i del que em tocaria llegir per la meva, tot i que em donava llibertat per passejar per aquella immensa llibreria amb tants racons i més de 200.000 llibres en estoc.

Què et suposaven aquelles primeres lectures?
Per a un nen tímid i amb algunes dificultats de comunicació era una mica quec de sobre tant la música com els llibres van suposar un refugi. Amb els llibres podria dialogar sense entrebancar-me i sense que ningú em fotés clatellades i se’n rigués de mi. Amb la música evidentment cada paraula i cada síl·laba tenia el seu lloc en el compàs amb el tempo adequat i de sobte podia cantar a sobre d’aquells discos de Cohen o Dylan sense entrebancar-me.

Aquella relació amb els llibres va fer que sempre tingués el repte d’enfrontar-me un full en blanc. De fet vaig començar amb la música com un intrús perquè jo no era músic i ni en sabia de música.
Jo escrivia en un fanzín que havíem creat entre uns quants companys a la ciutat de Girona. Feia col·laboracions amb altres revistes i em van demanar lletres per algunes cançons i així vaig fer el salt al món de la música.

El pas d’escriure cançons i ara una novel·la.
Sempre he sentit que el meu lloc era la paraula i d’alguna manera en aquests 35 anys treballant la paraula en el context musical amb una informació afegida que fa que no ho has d’escriure tot perquè la música ja explica moltes coses per si sola i per tant cal reforçar aquella emoció.
Amb 12 versos de vegades i una tornada repetitiva havies de fer un exercici de síntesi. Endinsar-me en un univers on un perd de vista la costa a l’inici era vertiginós i llavors vaig pensar que em donaria temps primer de viure i després d’escriure.

Fins que vas arribar als 50 anys.
Va ser com un rellotge i quan vaig fer 50 anys vaig començar a posar-me a treballar en uns projectes. Aquest no és el primer llibre que escric però sí que és el primer que publico. De fet, ja estic escrivint una segona novel·la que segurament sortirà més endavant.
Quan escrivia no espera res i per mi l’única recompensa és que em permeti fer un segon llibre i amb això ja em dono per pagat.

Els temes o arguments per buscar inspiració per escriure novel·les o cançons són els mateixos?
Curiosament la novel·la té 365 pàgines tantes com dies té l’any a part dels agraïments.
Una cançó la comparo amb una auca on poden haver-hi personatges però només cal que treguin el cap i els pots mostrar molt esquemàticament. En canvi la possibilitat de donar vida a uns personatges era una cosa que m’atreia moltíssim. De fet, ara els trobo molt a faltar. Abans d’escriure havia de viure per tant això implica que parteixo de l’experiència viscuda. Als anys 50 no hi era però he hagut fet un treball de recerca molt intens

Què has sentit o experimentat en el moment d’escriure ‘Entre el cel i la terra?
Sobretot molta plenitud perquè no he trobat una de sensació de plenitud semblant fent altres coses.

I fent música?
Fer música és diferent, primer hi ha un treball que aviat es fa col·lectiu i partir de les primeres idees has de compartir amb més gent i deixa de ser exclusivament teu. En canvi escriure una novel·la és un acte de solitud molt bèstia. Des d’aquesta solitud el paler i la plenitud que sentit no la puc comparar en res. La sensació és realment obsessiva i et fa oblidar amb qui estàs i desconnectar-te del teu entorn.

L’escriptor en aquest cas compta amb la complicitat de l’editor.
Exacte i tenir algú a qui enviar els capítols de tres en tres i amb qui podia compartir el que escrivia. Quan uns altres ulls estan interpretant allò que escrius, llavors veus diferent el que has escrit.
Quan vaig arribar al final de la novel·la tenia un dubte de com acabar-la perquè tenia tres finals escrits. Em vaig quedar amb el tercer però volia provar els anteriors. El primer arribava fins a l’actualitat i de sobte em vaig adonar que es convertia sobre una novel·la del procés i ho vaig haver d’aturar.

L’experiència de posar el punt final a ‘Entre el cel i la terra’ va ser com un sentiment de buidor?
Després d’un treball discogràfic i del temps que has passat al local d’assaig i a l’estudi sents un cert vuit. Estàs tot el dia entregat en la teva feina i de sobte s’acaba i diu ‘i ara que faig de la meva vida’
Amb la novel·la va ser més bèstia perquè un cop lliurada la novel·la a l’editorial, la feina continua perquè hi treballen els editors i correctors i acabes llegint-te la novel·la més de quaranta vegades.
Un dia passejant un dia per Barcelona vaig arribar al portal de què seria la casa d’uns dels personatges de la novel·la. Vaig passar gairebé un matí davant del portal i li vaig comentar a la meva editora i em va respondre ‘em preocupes’.

En Patxi, el protagonista de la novel·la és un pintor obsessionat per la recerca de la bellesa. En aquest cas l’obsessió de Gerard Quintana ha estat escriure la novel·la?
M’he cregut tant els personatges de la novel·la que tinc la sensació que me’ls trobaré girant la cantonada. Escriure és un treball de gent obsessiva. La solució la vaig trobar de seguida i va ser capbussar-me en la següent novel·la. Vaig pensar que l’antídot era el mateix verí.

L’art i artistes com Dalí i Picasso tenen el seu pes a la novel·la, com també el té  un poema de Whitman.
Els lectors trobaran moltes referències literàries com la de Whitman que és important.
La literatura i l’art té això, que malgrat que les coses es tornin invisibles hi ha un alè que és l’art, que les manté vives.
En Patxi anirà a Barcelona perquè vol seguir les passes de Picasso però al mateix temps no pot evitar identificar-se en Dalí.

Entre el cel i la terra’ ofereix un recorregut per diversos fets històrics com la vaga de tramvies, l’atemptat contra Carrero Blanco, el 23 F, l’atracament al banc central, les olimpíades, però amb una banda sonora on la música juga un paper important.
La música sempre és la gran oblidada perquè estem acostumats al fet que ens han ensenyat la història de la humanitat des de la història de l’arquitectura o explicant-nos que és una columna dòrica o jònica. Sabem què és el romànic o el gòtic però tinc la sensació que la música sigui un entreteniment o un soroll de fons. La novel·la té un caràcter reivindicatiu d’aquest paisatge sonor de la Barcelona de la segona meitat del segle XX que retrata aquest llibre i per explicar també les emocions dels mateixos personatges apareixen al voltant d’un centenar de referències musicals.


El playlist de la novel·la és prou ampli des de música clàssica al jazz o el soul i artistes i grups com Bruce Springsteen, Pink Floyd, Bob Dylan o Pau Riba.
Ho reivindico i és la meva reivindicació en aquest sentit de voler fer aquests personatges tant al Patxi com en Bruno uns melòmans que es refugien en la música.
M’estic plantejant fer unes playlist del llibre i pensava fer-les per estils però potser les faré de cada personatge.

Cantant, escriptor i actor.
M’agraden moltes coses i sempre he sigut una mica tastaolletes i casa en dient que home de molts oficis pobre segur.
M’encantava la ràdio, també fet ràdio i de fet vaig estudiar periodisme, interpretació a l’Institut del Teatre,m’encanta la fotografia, la música i la literatura,
Si coneixes al diable, m’agradaria fer un pacte perquè em deixés viure 500 anys i fer tot allò que m’agradaria fer i no tinc temps de fer.
Recordo una frase de l’època daurada de Ràdio 3 i del locutor Ramon Trecet que al final del programa deia ‘buscar la belleza es lo único que vale la pena en este asqueroso mundo’. Una frase que el protagonista de la novel·la segueix al peu de la lletra.

Entre novel·la i novel·la, un possible retorn de Sopa de Cabra?
A vegades em sento com un home de circ, especialment aquell personatge que fa malabars amb els plats i quan un plat està a punt de caure l’ha de tornar a moure.
Quan estava en el procés final del llibre vaig començar a treballar amb el grup i ja tenim unes quantes cançons enregistrades. Possiblement a finals d’any o com a molt a començaments de l’any 2020 tornarem als escenaris amb noves cançons i nou disc.
Ha estat curiós tornat al format cançó després d’escriure la novel·la.

Exit mobile version