Hi ha llibres que expliquen històries i n’hi ha d’altres que, més aviat, evoquen records. El nou llibre de Sílvia Soler, Érem tan joves, publicat per Univers dins la col·lecció La joie de vivre, pertany clarament a aquesta segona categoria.
Es tracta d’una obra singular que parteix d’una idea tan simple com suggeridora: construir un àlbum de fotografies sense fotografies.
El punt de partida és una frase que tots hem pronunciat alguna vegada mentre fullegem àlbums familiars: “érem tan joves”. Aquesta expressió, carregada de nostàlgia, resumeix perfectament l’experiència d’observar les imatges del passat i reconèixer-nos en elles, tot i saber que ja no som exactament aquelles persones. Les fotografies ens recorden qui vam ser i, alhora, ens confronten amb el pas inevitable del temps.
Un àlbum fet amb paraules
A Érem tan joves, Sílvia Soler proposa un joc literari que transforma la lectura en un exercici d’imaginació. Cada text del llibre descriu o evoca una fotografia, però el lector no la veu. Les imatges no hi són impreses: són les paraules les que conviden a reconstruir-les mentalment.
Aquest recurs converteix el llibre en una experiència molt personal. Cada lector completa l’àlbum amb les seves pròpies imatges mentals, sovint barrejades amb records personals. Així, l’obra funciona com un mirall: mentre llegim, inevitablement pensem en les nostres pròpies fotografies familiars, en moments que han quedat congelats en el temps o en aquells instants que mai no vam arribar a fotografiar.
La relació amb la fotografia
En el pròleg, l’autora explica que mai no ha estat especialment aficionada a fer fotos. De fet, confessa que prefereix viure el moment abans que capturar-lo amb una càmera. Quan alguna cosa li agrada molt —una persona, un paisatge, una situació— prefereix concentrar-se a gaudir-la en lloc de treure el mòbil per immortalitzar-la.
Tot i això, Soler admet que les fotografies antigues la fascinen. Sobretot les familiars, aquelles que retraten persones que potser ja no hi són o parents que l’autora ni tan sols va arribar a conèixer. Per a ella, aquestes imatges tenen un valor especial perquè ofereixen informació sobre el passat i revelen detalls que sovint no apareixen en llibres d’història o documentals.
A partir d’aquesta fascinació, l’escriptora construeix una reflexió sobre la memòria i la funció de la fotografia. Les imatges, diu, poden conservar records, però també poden limitar-los. De vegades, una fotografia fixa tant un moment que acaba substituint el record real.
El pas del temps i la nostàlgia
Un dels grans temes del llibre és el pas del temps. Les fotografies —reals o imaginades— permeten observar com canviem, com evolucionen les persones que estimem i com les generacions es van succeint.
Quan mirem fotos antigues, sovint ens sorprèn veure els nostres pares o avis quan eren joves. És difícil imaginar que aquelles persones que associem a la maduresa o a la vellesa també van tenir, un dia, la mateixa joventut que nosaltres. Aquest contrast és una de les experiències emocionals que el llibre recrea amb més sensibilitat.
La nostàlgia hi és molt present, però no és una nostàlgia trista. Al contrari: Soler evoca moments dolços, tendres i sovint alegres, petits instants de vida que formen la trama invisible de la memòria.
Fotografies que no han existit
Un dels elements més originals del llibre són les anomenades “fotografies impossibles”. Són imatges que mai no han existit i que, per tant, només poden viure dins la literatura.
Amb aquest recurs, l’autora recorda que la paraula pot ser més lliure que la imatge. Allà on la fotografia necessita una realitat davant de l’objectiu, la literatura pot inventar escenes, imaginar moments i reconstruir històries que mai no han passat.
Aquest joc entre realitat i imaginació dona al llibre una dimensió poètica i reflexiva. No es tracta només de recordar el passat, sinó també d’imaginar-lo.
Un llibre per mirar cap endins
En un moment històric en què fem fotografies constantment —amb el mòbil, a les xarxes socials, en qualsevol situació quotidiana— Érem tan joves proposa una mirada diferent. El llibre reivindica la memòria interior, aquella que no depèn d’una imatge digital ni d’un arxiu al telèfon.
La lectura es converteix així en una invitació a revisar els nostres propis records, a pensar en els àlbums familiars i en les històries que hi ha darrere de cada imatge. Al capdavall, les fotografies no són només objectes visuals: són fragments de vida.
Amb una prosa delicada, reflexiva i plena de sensibilitat, Sílvia Soler ofereix un llibre que combina literatura i memòria personal. Érem tan joves és, en definitiva, un homenatge als records, a la família i al pas del temps. Un àlbum sense fotografies que, paradoxalment, està ple d’imatges.
