L'illa dels llibres

Entrevista: Víctor Jurado s’endinsa en la història del Fossar de les Moreres

L’escriptor català debuta amb  ‘No s’hi enterra cap traïdor’ (Columna), on reivindica el Fossar de les Moreres com un dels símbols dels fets del 1714

victor jurado‘Al fossar de les moreres no s’hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor’. Així comença el poema de Frederic Soler Pitarra dedicat al Fossar de les Moreres, un dels indrets destacats de la resistència de la ciutat de Barcelona davant les tropes de Felip V durant el setge de 1714.

300 anys després d’aquells fets, el jove escriptor Víctor Jurado ens ofereix un homenatge novel·lat als  que van decidir resistir i lluitar per la defensa de Barcelona.

Víctor Jurado, a diferència d’altres novel·les ambientades a l’època, ha decidit donar veu a les persones anònimes i allunyar-se dels grans noms històrics que gairebé tots coneixem.

L’escriptor intenta acostar-nos a l’ambient viscut en els darrers dies del setge i al mateix temps acostar-nos a la història i explicar-nos els fets reals que van succeir fa tres segles.

Debuta amb ‘No s’hi enterra cap traïdor’. En quin moment va decidir escriure la novel·la?
El primer de tot fou un interès tant per la història moderna com per la pròpia de Barcelona. A més, després de la lectura d’alguns títols sobre 1714, vaig trobar-me força entusiasmat per la idea i vaig començar a escriure. Mai no hauria pensat que podria haver arribat fins aquí, i tampoc no hauria passat sense l’ajuda i confiança de persones com Octavi Serret, Francesc Miralles, Sandra Bruna o Berta Bruna.

Per què ha escollit explicar els fets del 1714 i més concretament utilitzar el Fossar de les Moreres com a escenari?
A la mateixa lectura d’aquests títols, vaig veure que no hi havia un tractament en concret al Fossar de les Moreres però, en canvi, sí que en parla tothom pel carrer. Per tant, vaig pensar que una novel·la on s’expliqués la història d’aquest espai tan emblemàtic seria una idea prou entretinguda i original dins l’allau de publicacions recents sobre 1714.

Què ha representat aquest indret per la història? És un indret poc conegut o poc reivindicat?
Aquest indret, històricament parlant, no representaria més que els altres cementiris de les sagreres de les altres esglésies de la ciutat. La importància, però, recau sobre qui va ser enterrat allà durant els darrers moments del setge, que són els defensors dels baluards de Santa Clara i Llevant. Ells eren gairebé tots membres de la Coronela, és a dir, menestrals que lluitaven per defensar el que era seu contra soldats regulars, i d’elit, enemics.

El lloc per si mateix sí que és prou conegut, el problema recau en què el coneixement general no va més enllà d’uns trets, normalment, i hi insisteixo, normalment, força generalistes. Tot i que aquest any, part dels escenaris de la commemoració de la Diada s’han situat allà, fet que considero molt positiu per reivindicar la seva importància.

És la seva novel·la un homenatge?
Es podria considerar així, sí. Una mena de record per aquells que, tenint una família, una vida i una història al darrere, van lluitar i morir als murs de Barcelona.

A diferencia d’altres novel·les, ambientades en aquesta època, ha volgut donar veu  a la gent del poble. Per què?
El poble de Barcelona, més enllà dels seus dirigents i grans caps militars, va ser qui va patir realment el setge. Eren 40000 persones dins la ciutat, i a molts llocs només es parla de les mateixes quatre o cinc (Villarroel, Casanova, Basset o Berenguer), així que en la meva novel·la vaig proposar-me el repte de fugir del més típic i intentar mostrar el setge des de la franja corrent de la societat.

La població va tenir un paper molt important en la resistència durant el setge. Com va ser aquesta defensa?
La majoria dels soldats catalans regulars havien caigut durant el primer any de setge i, quan va arribar l’hora de la veritat, a l’agost i setembre de 1714, va ser la gent corrent la que va haver de garantir la defensa. I ho van fer! Berwick i els borbònics es pensaven que amb ferrers, fusters, sabaters, notaris o estudiants no podrien defensar-se i seria un passeig militar. No podien estar més equivocats, fou la gent de Barcelona qui se les va fer passar més magres.

Els dubtes sobre si cal lluitar o bé fugir davant dels fets històrics apareix a la novel·la de la mà dels seus protagonistes; el sabater del Born Pere i els seus dos fills, amb qui tindrà algunes diferències. Un debat que segurament molts ciutadans de Barcelona es durien fer.
I tant, només cal pensar en la situació del moment. S’han quedat sols davant dos exèrcits, tots els aliats ja han marxat de Catalunya i no tenen res més a fer que rendir-se o afrontar un futur que se’ls hi posava ben incert.

Rendir-se hauria significat salvar la vida, probablement, però no hi havia res dit sobre les lleis o propietats. Lluitar significava que probablement moririen, però estarien d’acord amb els seus ideals i la seva gent.

Per què  van decidir lluitar?
Si van decidir lluitar, va ser perquè les persones ho haurien deixat tot enrere. Imagina abandonar la teva llar, la teva ciutat, el teu passat i, en molts casos, la teva família. La majoria es devien quedar per això, per no deixar enrere tot allò que havien estat.

Creu que la societat actual actuaria de la mateixa manera que com va   fer fa  300 anys?
S’ha demostrat que la capacitat de convocatòria està present, no crec que sigui fàcil reunir en un únic lloc a uns dos milions de persones. Tot i que això de jugar-se la pell…, s’hauria de comprovar.


La por i la incertesa són elements que es palpen a la novel·la al mateix temps que les bombes van caient en una ciutat que sap que tard o d’hora no podrà resistir més.
Sí, és ben cert. M’agrada dir que són els protagonistes amagats de la novel·la, aquells que van estar presents durant tot el setge de Barcelona però que, normalment, no es mostren clarament ni tampoc es pensa en ells.

Tot i que la novel·la es centra en personatges de ficció, aquests podien haver existit en la realitat.
Exacte, són personatges ficticis que podrien haver existit, amb els anhels, preocupacions i reaccions que podrien haver tingut els qui realment van viure el setge.

També apareixen personatges reals com Villarroel, Casanova i també el nom del comerciant Sebastià Dalmau a qui reivindica a la novel·la pel seu paper en la defensa de la ciutat.
Estava una mica cansat de veure repetits els mateixos noms arreu i, tot i que hi apareixen, em va agradar donar protagonisme a alguns personatges històrics reals que tenen una enorme importància però que no se’ls ha reconegut tot el mèrit. Un exemple és en Sebastià Dalmau, com bé comentes, qui, entre d’altres fets, va entregar 200000 lliures per garantir la defensa de la ciutat, va armar un regiment de cavalleria de la seva butxaca i va participar com a capità a l’expedició que van enviar des de Barcelona per intentar aixecar el rerepaís, i que va acabar en fracàs per la incompetència d’en Berenguer, diputat militar.

Amb només 20 anys i estudiant d’Història publica la seva primera novel·la històrica. Com ho ha viscut?
Doncs amb molta feina, i amb alguns problemes per quadrar bé els horaris lectius i els d’escriptura. No obstant això, tinc clar que, de moment, el meu lloc està a les aules mentre continuo desenvolupant el meu passatemps favorit: l’escriptura.

La documentació per crear l’atmosfera necessària per traslladar al lector l’any 1714 hauria estat una part molt important. Com ha estat aquest procés i quins documents han estat importants?
El primer pas fou preguntar a un professor de la universitat, Àngel Casals, sobre els títols de referència sobre el 1714 i la Guerra de Successió. Un cop fet això, va faltar el procés de lectura d’un bon grapat de llibres.

Hi va haver un de destacable per sobre la resta, la Gazeta de Barcelona, que va ser un setmanari de l’època on es recollien els fets que passaven a la ciutat cada dia. Al final del setge, però, es publicava sense una periodicitat marcada i, als bombardeigs de Pòpuli, es va deixar d’imprimir perquè una bomba va tocar la impremta.

Gràcies a les novel·les històriques podem conèixer realment la història?
Opino que sí. Un llibre d’història pura difícilment serà accessible a un públic global i no especialitzat, perquè és probable que a la cinquena pàgina, o l’hagin abandonat o ja estiguin dormint. En canvi, la novel·la, amb la trama, la velocitat narrativa, els diàlegs entre personatges…, tot ajuda per fer la història més pròxima al públic.

Quin seria el límit entre realitat i ficció?
Els límits dins la novel·la estarien força difosos, ja que els personatges ficticis es barregen amb els reals i al final no se sap ben bé quin és de veritat i quin no. Puc assegurar, això sí, que tots els fets que succeeixen a la novel·la, més enllà de les relacions entre els personatges protagonistes, són reals.

Després de No s’hi enterra cap traïdor, té nous projectes?
Doncs sí, ja he començat una nova novel·la, però en aquest cas m’allunyo de la història moderna i de Catalunya. El protagonista és Marco Polo, un dels personatges que tots coneixem però que sabríem dir poca cosa més enllà del fet que va anar a la Xina. És un projecte amb el qual estic gaudint de l’escriptura.

 

Exit mobile version