L'illa dels llibres

Sebastià Alzamora “Cada vegada que algú em comenta que ha llegit un llibre meu em sembla una cosa extraordinària”

El guanyador de la dotzena edició del PREMI L’ILLA DELS LLIBRES amb la novel·la “Ràbia” (Proa) reflexiona sobre l’obra i la relació amb els lectors.

ENTREVISTA JORDI MILIAN

La novel·la “Ràbia” (Proa) de Sebastià Alzamora ha guanyat lel 12è Premi L’Illa dels Llibres que s’atorga per votació popular amb la idea d’escollir el llibre l’any.

Després de ‘Reis del món’, Alzamora presenta “Ràbia”, una novel·la sobre la relació d’un home solitari i el seva gossa Taylor. L’home de qui no es revela la seva identitat viu a la zona de xalets adossats del nucli turístic de Bellavista, en una illa mediterrània sense nom.

Un dia la Taylor mor enverinada, sense que el seu amo sàpiga qui pot haver-ho fet, ni per què. Tampoc comprendrà una altra mort absurda, la d’una persona amb qui coincidien sovint quan passejava la gossa, víctima d’un incident de carrer vora un bar de tatuatges regentat per una parella de serbis.

Mentre l’home intenta assumir aquests fets, es veu abocat a considerar la relació que té amb el món que l’envolta

-Què suposa rebre el Premi L’Illa dels Llibres?
Una alegria sincerament gran. És la primera vegada que rebo un premi per votació dels lectors i m’ha fet molta il·lusió. Crec que en podria rebre un cada mes, sense cansar-me.

-Ha rebut el guardó per votació dels lectors. Quina és la relació de Sebastià Alzamora amb els lectors?
Els adoro, tots i cada un. Cada vegada que algú em comenta que ha llegit un llibre meu em sembla una cosa extraordinària. No exagero.

-Confessa a la carta dirigida als lectors que quan va acabar d’escriure la novel·la es preguntava de si hi havia lectors per a una novel·la com Ràbia.
Sí. És una història molt petita, tan petita que a penes n’hi ha, d’història. Les llibreries i les biblioteques són plenes de llibres boníssims amb històries fascinants, i em preguntava si Ràbia s’hi podria fer un lloc. No és falsa modèstia, ès que és difícil.

 -Sempre s’ha formulat aquesta pregunta quan acaba d’escriure una novel·la?
Sí, però en aquest cas de manera més persistent. Després recorres a un pensament d’emergència, aquell segons el qual si el que has escrit t’interessa a tu, segurament podrà interessar algú més. És una mica primari, però a mi em funciona.

-El protagonista també és escriptor, però renuncia a ser-ho, perquè assegura que no té talent. Un autor sol dubtar del seu talent?
En el meu cas, almenys, sí que en dubto. I amb arguments sòlids per al dubte, em temo.

-Sí que confessa que ha volgut escriure una novel·la sense haver de documentar-se. Ho ha fet per sentir-se més lliure?
Ho dic una mica en broma, perquè, quan escrius una novel·la que ha exigit una certa feina de recerca, la gent tendeix a valorar justament aquest aspecte. Però la investigació només és una part del procés, i a més, és irrellevant pel que fa a la qualitat del llibre.

-Necessitava més llibertat després d’escriure “Reis del món?
No, això no. Sempre em sento lliure quan escric, també quan vaig escriure Reis del món. Si no m’hi sentís, aleshores sí que deixaria d’escriure.

-Quin paper juga la novel·la “Ràbia” en la seva trajectòria literària?
Ni idea. No penso mai en cap trajectòria o carrera literària.

-Estem davant d’una de les novel·les més personals de Sebastià Alzamora?
Totes en són, de personals. Si no ho fossin, tampoc les escriuria.

-Parteix d’un fet real i que li va tocar de prop com és l’enverinament del seu gos Cooper. Fins a quin punt aquell fet li va servir d’inspiració per la creació de la novel·la?
Tot el que arriba a l’atenció d’un escriptor, li passi a ell directament o no, és susceptible de ser utilitzat literàriament. L’agressió contra el meu gos no em va semblar en un primer moment res que tingués interès novel·lesc, però amb el temps es va transformar en una espècie de vèrtex que em vaig adonar que em donava peu a parlar d’altres coses. Va acabar sent com un desllorigador.

“Els animals ens miren com a mínim amb tanta curiositat i estranyesa com nosaltres els mirem a ells.”

-A la novel·la parlar de la relació que s’estableix amb els animals. Com ha de ser aquesta relació? I quina és la relació que vostè mantenia amb Cooper?
No diré com s’ha de relacionar cadascú amb el seu gos, però sí que em sembla un error humanitzar els animals, voler encabir els seus comportaments dins els nostres paràmetres. Maltractar-los, o matar-los, és una demostració d’estupidesa, de malvada estupidesa. La relació que tenia jo amb el meu ca era d’estima i mútua observació. Els animals ens miren com a mínim amb tanta curiositat i estranyesa com nosaltres els mirem a ells.

-El lector no coneix el nom del protagonista, però, en canvi, sí que coneixem el nom de la gossa Taylor. Per què ha decidit obviar el nom del protagonista?
Em va semblar innecessari posar-li nom. Això ha fet que alguns pensin que el personatge soc jo mateix, però no ho és, ell té més paciència i és més bastant més zen que jo.

-Comenta que “Ràbia” era una història que en principi no tractava de res, però va acabar tractant de tot. La novel·la va molt més enllà de la relació entre una persona i un animal.
Intenta ser una descripció breu del món en què visc, en què vivim.

-El títol de la novel·la i la imatge d’un gos a la coberta juga amb els lectors. Res és el que sembla aparentment.
Sobre la coberta, i la tria de la imatge, n’hauria de parlar més l’editor, Josep Lluch, que no pas jo. Sí que puc dir que em sembla una gran coberta, m’agrada molt.


– Un gos amb la ràbia avança en línia recta i ataca tot el que troba al seu pas, humà o animal. I després de cada atac continua, no s’atura ni s’entreté”. Així defineix el veterinari de la novel·la la transmissió de la ràbia. Vostè utilitza la ràbia com una metàfora.
Diguéssim que la ràbia a què es fa al·lusió al títol no és la de l’animal, sinó la dels humans. Però vaja, això tampoc té molt de misteri. És una novel·la sense espòilers, pots explicar què hi passa sense patir de fer-ne malbé la lectura.


-Els personatges de “Ràbia” viuen situacions on la ràbia pot esclatar en qualsevol moment. Tot pot canviar en qüestions de segons.
Com a la vida mateixa, que deia el clàssic

-La novel·la com la vida acaba d’una forma abrupta, tallada.
Sí. Els finals, almenys els que jo he conegut, no solen tancar trames.

-Per què li ha interessat parlar i mostrar les diverses formes de la ràbia?
Perquè crec que és una emoció que defineix prou bé (no completament, per descomptat, però sí prou bé) el món que intento descriure.

-Creu que ha escrit una novel·la sobre la ràbia però sense ràbia?
Hi ha una voluntat de contenció en el relat, però que la ràbia no sigui òbvia no vol dir que no hi sigui. Forma part d’un estat d’ànim que la novel·la intenta no sols reflectir, sinó també transmetre.

-Ubica la novel·la a Bellavista, un lloc inventat, però que podem identificar on el turisme i la degradació del paisatge en favor al turisme de masses formen part de l’entorn.
Aquest tipus d’indret menjat pel turisme, que trobem tan repetit a les costes de Balears (però també de tots els Països Catalans), em va semblar un lloc idoni per mostrar una manera de viure en què la lletjor, i la falta de respecte entre les persones, són dominants.

-Hi ha un abans i un després de la mort de la seva gossa del protagonista, i la mirada sobre el seu entorn no serà el mateix.
Completament. La vida del narrador, un home solitari, s’organitzava entorn de les rutines de na Taylor. Passejada al matí pel parc, passejada al capvespre per la primera línia, aturada al bar de’n Miro i na Vera. Quan la cussa mor, el narrador queda a la deriva.

-Un dels llocs de reunió dels personatges de la novel·la és el bar d’en Miro i na Vera, regentat per un matrimoni de serbis i visitat per personatges que podríem definir com gairebé outsiders.
Gent una mica espatllada, desarrelats, que a la vegada formen un reducte d’estima entre ells: quan n’hi ha un que viu un mal moment, els altres reaccionen per ajudar-lo. En aquell bar es produeix allò que deia Miquel Àngel Riera en un vers seu: “la bellesa de l’home és que crea bellesa”. Jo també ho crec, això.

-Gràcies al protagonista, a un pastor, un veterinari un expresidiari, els amos d’un local de tatuatges llegim reflexions sobre la condició humana i sobre l’aparició de la ràbia, la ira, la resignació.
La vida també és això, escoltar els altres i aprendre’n. Qui menys t’esperes et dirà un dia alguna cosa que et valgui, que et serveixi, o que et toqui.

-També ha volgut incloure en la novel·la vestigis de la Guerra Civil a Mallorca, com un polvorí antiaeri formant part del paisatge de la novel·la. Per què?
Vivim damunt els vestigis d’una Guerra Civil, tot el que fem està condicionat per aquest fet. Hi penso cada vegada més. Podem dedicar-nos al turisme de borratxera, però venim directament d’aquella matança perpetrada pels feixistes, i encara vivim de ple dins les seves conseqüències.

10 DE SETEMBRE, LLIURAMENT DE l’12è PREMI L’ILLA DELS LLIBRES

L’acte de lliurament del Premi L’Illa dels Llibres es realitzarà el dissabte 10 de setembre a les 13.30 h a l’escenari 1 del Moll de la Fusta de Barcelona coincidint amb la Setmana del Llibre en Català.

El lliurament del 12è PREMI L’ILLA DELS LLIBRES,  serà presentat pel director de L’Illa dels Llibres, Jordi Milian i comptarà amb la presència de l’escriptor Sebastià Alzamora, l’editor de Proa Josep Lluch a més personalitats procedents del sector editorial i lectors de la web. L’escriptora i actriu Coia Valls farà lectura de fragments de l’obra.

 

Exit mobile version