L’escriptor i periodista presenta la novel·la ‘Herències col·laterals’ (RBA-La Magrana)
A Herències col·laterals (RBA-La Magrana), demostra un cop més, el seu ofici com a escriptor, oferint al lector una estructura narrativa i uns personatges prou potents que no ens deixarà indiferents. Com ja va succeir amb l’anterior Si quan et donen per mort un dia tornes, l’autor torna a inspirar-se en un fet real per escriure la novel·la.
Fa uns anys a la ciutat de Paris, un advocat va oferir una dona d’edat avançada, una pensió vitalícia a canvi de quedar-se amb el seu pis un cop ella morís. El negoci, que semblava a priori molt rendible, no va comptar amb el final feliç que s’esperava l’advocat. Ell va morir d’un atac de cor i ella va arribar als 100 anys.
Les Herències col·laterals de Llort parteixen d’aquest fet inicial per arribar a construir una novel·la amb uns girs narratius interessants que ens permetran arribar a un final sorprenent.
A les seves novel·les malgrat un cert color negre intenta fugir dels canons del gènere.
No. El que intento és escriure unes novel·les que enganxin el lector, que permetin passar una estona distreta i que a mi m’agradaria llegir (perdó pel tòpic). El gènere que més m’agrada és el negre, però els plantejaments massa acadèmics més aviat em fan nosa… Suposo que per això són novel·les que funcionen però que, com a gènere negre, no són prou ortodoxes.
De quin color serien les seves novel·les?
Doncs, tenint en compte la pregunta anterior, color… gos com fuig?
L’acció de les seves dues darreres novel·les comencen amb una persona que truca a una porta. Coincidència o fixació?
El primer paràgraf, fins a la primera entrada de diàleg, inclosa, són el mateix! Va ser un joc, sense cap més intenció ni sentit “ocult” que em va venir de gust fer (tot i que el meu editor, Jordi Rourera, es va resistir una mica). Haig de dir que de les desenes de persones que han llegit totes dues novel·les i m’han fet algun comentari només dues noies han detectat el parany. Ni coincidència ni fixació, un interès lúdic, coherent amb el dramatisme que miro de treure-li al fet d’escriure.
Com ja va succeir amb la novel·la anterior, una notícia real li va servir com a font d’inspiració per escriure Herències col·laterals.
Sí, va ser la guspira, el cas de l’advocat que va comprar a una anciana un pis magnífic al centre de París a canvi d’una pensió vitalícia i… va morir molt abans que ella. A banda d’aquesta anècdota, feia anys que tenia ganes d’escriure una novel·la amb el tema de la tercera edat, de la perillosa piràmide invertida social que hem construït…
La novel·la també mostra una certa crítica sobretot pel que fa a certs negocis immobiliaris.
Si ho interpretes com a crítica, ja em va bé, però no era la meva intenció. Hi ha diverses crítiques aparents, però no són més que mostrar com és part del nostre present social. La crítica “surt”, no la forço a aparèixer de manera pamfletària. La novel·la negra sol mostrar un món realista, per tant, uns problemes i conflictes individuals que també ho poden ser col·lectius, d’una manera o altra.
A ‘Herències col·laterals’ també descriu la decadència d’una família benestant.
Forma part de la voluntat d’allunyar-me de determinats tòpics del gènere, com ara la delinqüència de barri o els mafiosos oficials, però sobretot obeeix al fet que si l’advocat tenia diners per fer determinades inversions, havia de ser benestant. L’anècdota inicial em va dirigir cap a aquesta classe social.
Creu que els errors del passat tard o d’hora es paguen?
No, massa poques vegades, si ho comparem amb la xifra global d’errors. Però queda molt bé com a eslògan de qualsevol ficció.
Una de les particularitats de la novel·la és com està narrada. Per mitjà de flashbacks i un ordre no lineal de la història.
Cada cop em deixo dur més per l’instint. Una cosa em porta a la següent i aquesta a una de nova i aleshores torno a una d’anterior, etcètera. No treballo amb un guió o escaleta previs. Un cop tinc una primera versió sencera, això sí, em passo mesos i mesos reescrivint-la, perquè el que té escriure guiat per la intuïció és una immediatesa més barroera que obliga a treballar posteriorment més l’estil, els registres, els diàlegs, les descripcions…
Com a escriptor sempre ha defensat l’estil.
Ha d’anar equilibrat amb una bona història, però tots dos són bàsics. Em molesta quan una trama prou potent està narrada amb automatismes o amb un estil recargolat o un registre que no coincideix amb els personatges… Escriure, per mi, és un còctel amb una part d’inspiració, una d’ambició, una de plaer i molta i molta feina que després no ha de ser evident, però sí complir una funció imprescindible.
També hi juga un paper important l’humor i la ironia en la seva novel·la.
L’humor se m’escapa per les costures, en la vida diària. No estic sempre explicant acudits, però sí que tinc facilitat per improvisar comentaris irònics… En el que escric també em passa i, mirant de ser moderat, és un element més dels que m’agrada treballar i combinar amb la resta, l’humor.
Escriptor i periodista cultural. Com viu el fet de ser per uns moments a l’altra banda?
No és gens conflictiu, al contrari. Em permet ser més comprensiu amb els companys que m’entrevisten i ser més pràctic quan entrevisto jo. En una entrevista l’autor ha de poder dir la seva i miro d’afavorir aquesta situació.
Si hagués de definir i oferir una crítica de la seva pròpia novel·la Què diria?
Que enganxa, que era un dels principals propòsits i el 100% dels lectors que m’han dit res així m’ho han confirmat. Tot a través d’una narració d’entrada senzilla de pair però amb les clàssiques capes no tan evidents. Ritme, girs d’argument, mala llet, humor, diàlegs que flueixen… i, una altra cosa que em diu tothom: uns personatges que sembla que “coneguis”, que els toquis. Ah, i que només val 12 eurets! Un preu molt competitiu en temps d’ajustos econòmics.
Com a escriptor, quina herència ha rebut?
Moltes. De novel·listes, però també de cineastes, dramaturgs, guionistes de televisió, autors de còmic, músics, artistes plàstics… El que no sabria definir qui m’ha regalat què. Vaja, que em faig en tonto i no dono noms! Decidir influències i semblances, siguin certes o no, és cosa dels crítics. Que diguin ells.
Foto de l’autor: RBA
