L'illa dels llibres

Entrevista: Llort presenta la novel·la ‘Si quan et donen per mort un dia tornes’.

Entrevista de Jordi Milian
Foto: Robert Ramos



Llort ha publicat ‘Si quan et donen per mort un dia tornes’, una novel·la amb aires de gènere negre i de thriller que ens  manté intrigats  el tot moment per esbrinar quin fet o fets han provocat que un jove desaparegut durant catorze anys  torni de nou a casa dels seus pares.
Llort arrenca d’un cas real que va poder veure en un programa de televisió on una noia desapareguda  tornava onze anys després sense demanar explicacions i sense voler explicar res del que havia  viscut durant tots aquells anys.

L’illa dels llibres ha entrevistat a Llort.


‘Si quan et donen per mort un dia tornes’, el títol de la novel·la, ja és tota una declaració…
Doncs va costar molt de concretar. De vegades els títols són el primer que tens clar i altres, com en aquest cas, costen molt. Durant mesos es deia Catorze anys i mig de silenci, després sense silenci, perquè també són catorze anys i mig d’angoixa, de por, d’esperança…

Al final, la meva dona (que és inspirada, oportuna i oculta com la del Colombo) va suggerir aquest títol perquè, com dius, és una declaració: el condicional, el terme mort, el fet del retorn…


Un programa de televisió sembla ser que va ser l’espurna que va servir per arrencar la novel·la…
Jo tenia al cap escriure una novel·la negra com toca, després d’haver escrit de manera inconscient algunes novel·les que ho eren força o del tot.

Veient un documental sobre familiars de desapareguts (quotidians, no com els de les dictadures), un policia explicava el cas d’una noia que després d’haver estat 11 anys desapareguda va tornar i va posar la condició que no li preguntessin on havia estat, ni amb qui ni fent què.

Vaig adonar-me que era un inici de novel·la molt potent. Però també que era la punteta de l’iceberg i calia construir la resta, i que sonés versemblant i fugint de tòpics…

La novel·la compta amb un inici molt potent, un jove desaparegut durant molts anys  apareix de nou a casa dels seus pares catorze anys després….  Saber  les causes del seu retorn és una de les claus de la novel·la.

Poques pàgines després d’haver començat la novel·la, el lector ja té plantejats bona part dels dubtes: què li va passar, per què va desaparèixer? Per què no es va comunicar amb la família en tants anys? Per què torna? Per què no vol o no pot explicar què ha fet, on ha estat tots aquells anys?
I encara se sumen més amb la resta de personatges, com ara si la germana té càncer o si el nebot serà jugador de futbol…
I no cal esperar al final per saber la resposta de la majoria de qüestions, perquè és una novel·la negra, no policíaca ni d’enigma, i vaig administrant les respostes a mesura que la narració m’ho demana, sempre mantenint (o intentant-ho) la tensió alta per enganxar el lector.  

 

Alguns crítics han comparat la tornada del fill, l’Agustí,  amb la tornada d’Ulisses d’Homer.
Més que la tornada és el viatge i la impossibilitat de tornar a la seva Ítaca particular, que és un pis del barri de Sants de Barcelona…
De fet l’obra té una part de road book, de viatge iniciàtic del protagonista, però hi apareixen detalls que no vaig preveure de manera conscient que, per tant, són fruit de les influències rebudes, i que proposen uns paral·lelismes amb l’Odissea.
En tot cas és un afegit, un plus si es vol, que no interfereix en la lectura, com tants altres detalls.

Si quan et donen per mort un dia tornes’ és una novel·la negra però també psicològica. Com definiria la seva novel·la?

Com he dit, volia fer una novel·la negra, si no acadèmica (prefereixo obrir camins menys explorats), sí que escrita amb més consciència com a autor. I el darrer terç penso que ho acaba sent.
El cas és que se’m va desviar, i no em va saber gens de greu, cap al drama familiar, perquè a mesura que entrava en els personatges de la mare, el pare, la germana i el germà, entre d’altres, en com havien viscut aquells catorze anys tan complexos, em sortien tota mena de variants psicològiques molt estimulants a l’hora d’escriure.
Afegit als conflictes del protagonista. Per tant, sí, té un molt de psicològica, de diàlegs, però també de silencis i gestos, de codis de relació humana molt rics de treballar. 

Com reaccionaria vostè davant d’un fet com el que apareix a la novel·la?

Com a protagonista, preferiria no ser tan immadur com ho és l’Agustí als 18 anys tot just fets. Ni tenir la mala sort, o la falta de perspectiva que té triant quin camí seguir en cada bifurcació.

Com a pare o germà o amic d’un desaparegut… buf. Ha de ser duríssim, perquè passats uns anys no sé si canviaria l’esperança d’un retorn feliç per la certesa de la mort i, almenys, poder enterrar el desaparegut i poder continuar la meva vida. És una actitud egoista, però íntimament sincera.

‘Si quan et donen per mort un dia tornes’ destaca per uns bons diàlegs i una excel·lent construcció dels personatges.

Gràcies. Hi ha algunes constants en el que escric que miro de mantenir i millorar perquè són el que em produeix més plaer. Hi ha escriptors que pateixen, que lluiten contra l’obra, jo em diverteixo i disfruto tant com puc. Els diàlegs m’agrada treballar-los molt perquè sonin naturals però que continguin informació. Els personatges també m’agrada elaborar-los i una part important és a través dels diàlegs.

L’estil, perquè quan tinc clar què vull explicar, quina acció o el que sigui, hi dono voltes i més voltes per aconseguir la manera de dir-ho que més m’agrada, fugint de tòpics i llocs comuns. I tallar, perquè fa temps que em vaig adonar que cal tallar molt, perquè és el que et permet la llibertat d’escriure com surti, deixant créixer l’obra sense límits perquè al final hi haurà una poda, una esporgada, una polida… Una no, 3.000!
Tot plegat comporta molta feina d’aquesta que no s’ha de notar i, la veritat, em resulta agradable.
Com combina la seva feina  de periodista al diari Avui amb la tasca d’escriptor?

Al principi escrivia de nit, però fa anys que no. Bàsicament escric durant les vacances, el gruix d’una obra, i després, la feina aquesta que dic de revisar i revisar i tallar i polir, etcètera, pels matins, abans d’anar a la redacció.
A més, no sempre estic escrivint; com que ho faig per passar-m’ho bé, no tinc cap obligació i puc dedicar-me a altres vicis i ocis.

Llort, Lluis Llort o Lewis York? On s’hi sent més còmode?

Còmode amb tots ells, normalment. Lluís Llort és el periodista discret que, de tant en tant, rep una satisfacció en format de lloança per algun article o entrevista (per una exclusiva mai, perquè no és el camp que treballo). Llort és el novel·lista (al qual no li agrada el nom de Lluís 🙂 que va a la seva, fent un camí també discret, però que se sent digne.

Lewis York escriu llibres infantils que, en general, apareixen també o només en castellà i que per enganyar al públic més wertià (que és incapaç de pronunciar Llu ni Llo) , es camufla rere un fals origen anglosaxó; va començar com una broma però ara ja té una certa personalitat pròpia; és una creativitat més professional, però sovint també agradable.

 

Exit mobile version